LA LLEGENDA DELS BOLS TIBETANS
Instruments capaços d'estremir l'ànima i el cor
Izu era un asceta que, renunciant a les riqueses del món i decidit a trobar-se a si mateix, va instal·lar-se amb un bol de fusta, una cullera i una vella túnica a les muntanyes de la serralada de l'Himàlaia.
Allà, en una àrida esplanada, tancava els ulls escoltant els cants dels ocells, el so dels vents i el brogit de les aigües d'una cascada propera. Així va passar mesos, fins i tot anys. En silenci escoltava i meditava les paraules invisibles dels elements.
Un dia, Izu, havent aconseguit un alt grau de concentració i arribant a la integració amb tots els sons que l'envoltaven, va sentir que el seu cor creixia en el més profund de la seva plexe solar. Sentia una pressió que li era agradable però dolorosa al mateix temps, tant que, no podent resistir-ho, va obrir la boca per cridar, mes la seva gola no va emetre cap so. La pressió seguia creixent i quan el dolor era gairebé insuportable va veure davant seu un gran drac groc que emergia de la terra. Izu, paralitzat per la por no es va moure. El drac va llançar foc sobre el bol de fusta que Izu feia servir per beure i menjar, omplint-lo de un fluid daurat i convertint-lo en un recipient de polit metall. 
Finalment el drac li va dir a Izu: "Tu ets la persona que millor ha sabut guardar en seu interior els sons de la vida i la mort, de l'odi i l'amor, de la foscor i la llum. Per això, en nom dels déus del coneixement, et faig lliurament d'aquest objecte capaç de transmetre les sensacions més increïbles, capaç d'estremir la teva ànima i també el teu cor".
Segons explica la llegenda, així van néixer els bols tibetans i, des de fa mil·lennis han estat utilitzats, com a pràctica habitual, en tots els monestirs i lamasseries del Tibet, Nepal i l'Índia.
MÉS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada