Translate

dissabte, 29 de setembre del 2012

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Guifre el pelós fill era del vast comtat d'Ausona, fundà la dinastia comtal de Barcelona i emprèn la reconquesta emancipat pel franc; l'alarb treu i derrota de l'alta Catalunya del Ter a vall de Segre; cap a ponent allunya els invasors que deixen petjades de llur sang.

Aquella gent vençuda tirans de nostra terra, veient cloure s'estada desprès de llarga guerra, satànica venjança volgueren portà a cap. De Precedents memòries que els segles dificulten, es son país d'origen els morabits consulten i un d'ells de Tarragona els fets recorda i sap.

Portats per la malicia i envanits per tal gesta les africanes selves exploren; la conquesta d'estranya fera logren, cadell frreny de drac, bec d'aligot per morro, garres per fer les preses, cos de vedell i ales de rat-penat, que esteses el vol podria empendre com un ocell manyac.

Amb la selvatge bèstia la mar travessaren, arran de nostres costes prest el desembarcaren de nit, on desemboca d'aigües el Llobregat; riu amunt f'arrosseguen fermat a cops i empentes, lluitant cossos i braços, les espatlles valentes sens reposar l'empenyen fins al lloc senyalat.

La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada, atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt.Lassat per la palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès.

El drac era molt jove per fè'l mal que ells volien; cabrum i xais i ovelles les cames mig partien per por de fer-se escàpols i èsser s'aliment, a peu mateix de cova allì els despedeçava, fruint el sacrifici d'aquella carn esclava, occint aquelles vides amb barbre glatiment.

Indòmit, insaciable, el monstre s'entafora fart d'unglejar tripades que trinxa i que devora; i aixi dies i mesos no para mai l'afany. Tot ell se li veu creixer la colossal ossada, l'assalvatgida testa, bec de punxa afilada, cos de taur deforme i adult al cap d'un any.

Els alabars ja veient-lo capaç de mantenir-se allí l'abandonaren. Ell no sabrà avenir-se de no engorjar carnassa. Corsecat per la fam deixa promte la cova i tresca, corre i vola, engrapa les remades i en son cau agombola els caps que furta i mata amb llestesa de llamp.

Els pastors s'escruxeixen d'esglai i de paüra dels cims al pla devallen lladrant els cans d'atur fugint del grau damnatge d'aquell'au infernal, voltant els encalçava crudel i agosarada; bregant per la planura al sentir-se afamada si no esgarrapa ovelles els homes bat igual.

Braument la gent s'aterra de tota la contrada pels seus estralls terribles. Com la fletxa llençada la veu corra covarda fins la ciutat comtal; incèdula facècia es té d'aquelles fetes, més no pel comte Guifre que creu les malifetes i a sos vasalls escolta per remeiar el mal.

Es dóna providència a Spès, cavaller noble, valent i gran figura, forçut d'espatlla doble, que vagi a la muntanya a batre aquell colós. Tria forts almogàvers armats d'escuts i llança ell amb pàves i espasa, l'empeny la confiança de dur al comte Guifre la sang del monstruós.

Guiats d'ovellers destres, al peu de la muntanya de Sant Llorenç arriven; cautelosos i amb manya emprenen la pujada de nit, sens fer remor; a punta d'alba espien l'assasí dins la cova, el cavaller ordena el pla d'atac i es trova que el dragó se li arrenca udolant el furor.

Els buiracs promte es vuiden, les sagetes reboten contra'l cos de la brivia fins que totes s'esgoten, sens que sa pell d'escata sofreixi el minim dany. Contra'ls cavalls s'aboca ferosa, d'una urpada el llom d'una euga arrenca i fuix avalotada perdent-se en la boscúria per devorar el guany.

D'intens dolò esgaripa l'euga de mort ferida, d'instint recerca ajuda i es tira espaordida entre'ls cavalls frenètics desbocant-se'n tropell; com feréstega onada avança sense guia, i cecs es precipiten al buit que els engolia del cingle, capbussant-se morint pell sobre pell.

Spès, tropa i seguici retorna a Barcelona; al comte i la cort tota els fets verídics dóna i resol Guifre empendre ell sol aquell combat: Parteix amb altres nobles altívlos de fermesa i el propi Spés per guia surten de la ciutat.

El Sant Llorenç ja pugen per llocs pregons i abruptes; essent prop de la cova del drac, so sense duptes resta enrera l'escolta: el comte va tot sol escometre la fera. Esqueixa d'una soca un braç de rama forta i amb ella'l drac provoca que surt espaventable vers al guerrer d'un vol.

Amb els artells estesos l'ataca enfellonida ell ferm i ardit l'espera i aguanta l'embranzida, d'un cop de tronc li obre un trenc que al cap li féu, la béstia s'encoratja, rodobla l'escomesa i de ses mans la branca li arravat fent-ne presa, la parteix en dos trossos i la transforma en creu.

Capeix el comte Guifre el fet com un miracle i a Déu ajut invoca empès per l'espectacle; s'arma de llança mora; frissós dóna l'envit; d'un certer cop traspassa el drac de ventre a esquena; d'altre maneig d'espasa li mig esberla'l pit.

a dolls la sang borbolla del cos d'aquella fera; rebot contra una roca que tot el bosc retuny: de postrera estrevada el vol pren insegura i al Puig de la Creu, morta ha caigut, per fi vençuda. Triomfant el comte Guifre l'espasa encara empuny.


ANONIM. SEGLE IX

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Tant escarmentats quedaren los moros ab los mals successos passats, que en mòlts anys no pensaren en perturbar lo sossego ab que nostre compte gobernaba en pau sos Estats. Pero com aquesta inacció dels moros era per necesitat y no per voluntat, no deixaban de formar algunas ideas que luego los desvaneixia lo temor; y continuant sos entussiasmes ab consultas ab los Morabutos, filosops é historiadors, ressuscitá entre élls la memoria de la serpent horrorosa que algunas centurias antes habian col-locat en Tarragona los cartaginesos ab tan felis éxit per ells com mal per sos pobladors, perque destruhí la ciutat. Las memorias de aquest succés los sugeriren lo medi de imitar aquell fèt en los termes que pogués proporcionar sa malicia. Ho fèren aixi, y porta ten un mónstruo de dos especies que corria com un bou y volaba com un aucell de rapinyta. Lo desembarcaren per lo riu Llobregat, y lo anaren pujant amunt tot lo que pogueren; desde alli lo foren portant fins á la montanya ya que anomenan San Llorens del Munt; y alli hi habia una cova ampla y profunda que encara avuy dia la anomenan Cova de santa Agnés. Col-locaren en ella lo jove mónstruo; pero com no era tant jove que ja en África no hagués despedassat algunas ovellas per son aliment, li deixaren en la cova algunas ab las camas trencadas perque no poguessen fugir. Lo dexaren allí y al cap de quatre dias tornaren, y trobaren que ja se habia menjar las ovellas, y li deixaren altras. Continuaren en atimentarlo cerca de un any de esta manera, y veyentlo ja tan gran com un bou, no lo portaren mes carn. Lo apurá la fam, y comensá en busca de aliment á allunyarse de la cova, ja corrent, ja volant, fins que cassaba algun cap de bestiar llanar ó vacuno, perque sa forsa era tanta que una badella se lan portaba entre sas unglas.

Fonch vista de aiguns pastors, y assustats procuren baixar los sèus remats al pla, per lliurarlos de la fiera. Pero ella arribá també a perseguir los remats en lo pla y fèu presa en alguns infelissos passatgers; y ab sas afiladas unglas y agut bech los fèu pedassos. Al cap de tres semmanas que comensá á baixar al pla ja la noticia se habia extés per tota la terra de la aparicia de aquella monstruosa fiera, y anaban atemorisats pastors y caminants quant ressoná la noticia en Barcelona; y escoltá la nova lo compte ab mòlta pena, perque sentia lo dany de sos vasalls.
Doná providencia perque un cavaller anomenat D. F. Spés que habia estat en África y vist allí algunas fieras semblants anás en busca de aquell mónstruo bèn acompanyat de almugávers armats ab las armas ceritáceas y que fossen ab altres cavallers práctichs. Marxaren de Barcelona, y guiats de pastors arribaren fins á la falda de la montanya de Sant Llorens. Pujaren á lo alt sens esser sentits per la fiera, perque lo vent los donaba á la cara. Y descubriren la fiera entre espessos arbres, que estaba menjant un home. Espantárense los almugávers.

Maná Spés que estos en escuadra format, enarboladas las picas y llansas ab los cavallers al mitg lo anas sen seguint poch á poch arrimantse á la fiera. Se practicá així; pero apenas arribaren á la distancia de un tiro de fletxa, quant lo fiero animal alsá la volada, y se precipitá sobre lo esquadró, arriban á tocar en las puntas de las picas y llansas que estaban enarboladas. Y com se sentí algun tant ferit lo drach se elevá al ayre donant uns brams y xiulets que atemorisaban. Tirásnteli los ballesters algunas saetas, pero era lo mateix que si topassen en una roca. Volaba per sobre lo esquadró com en observació de si se desbaratira. per trobar presa certa abaixant lo vol.

Pero com los almugávers mantingueren sa formació, nos’ atrevi á repetir segona vegada la embestida; haben vist á poca distancia un cavall separat y sol, se precipitá volant sobre éll. Lo cavall, que lo vejé venir rugint en lo ayre, se precipitá sobre lo esquadró per ampararse de éll. Al temps mateix que arribaba, arribá tambè la fiera tant cerca del caballer de Spes, que tingué disposició de ferirlo en una cuixa al mateix temps que plantaba las unglas en lo cavall, del qual part trasera sen portá un tros, y torná a remontarse en los ayres bramant y xiulant, y luego sen torná a la cova situada en los mes fragós de aquell bosch. Quan los cavallers acudiren ahont habiant deixat los cavalls, nols trobaren, perque luego que vejeren la fiera se espantaren de modo que per fugir se precipitaren de aquellas alturas y moriren[1].

Sen torna Spés ab caballers y almugávers á Barcelona, y contá al Compte lo succehit y lo dificultós que era matar aquella fiera, pues encara que tenia la cuixa atravessada volaba com si no tingués tal ferida.

Causá notable admiració al Compte, cavallers y tota la corte la relació del cavaller Spés, pues encara que antes habian ohit del paisanatge de aquell territori les expression de la horrorosa figura de la fiera, sas carreras, voladas y voracitat habian suspés lo crédit, persuadintse que ho abultaba lo temor. Pero ohint a Spés, sos cavallers y almugávers, ho cregueren. Y lo que mes admiració causá fonch lo horrorós pavor que prengueren los cavallers. Y aixó mogué la curiositat del Compte y altres de fèr pintar la fiera y fèrla esculturar de bulto ab los propis colors, segons la relació del cavaller Spés. Se tragueren algunas copias, y posantlas en públich se probaban á acométrer los cavallers montats; pero no hi hagé modo perque algun cavall se hi volgués arrimar encara que los atormentassen ab la espuela. Adelantaren mes lo discurs; posaren en un estable un simulacro de la fiera que ab propietat la representaba; posaren després un cavall ab los ulls tapats, lo lligaren fortament á la menjadora ab una cadena, trabat de totas quatre potas; y posat aixi á la distancia de vint palms de aquella figura. li destaren los ulls y lo deixaren alli ab la figura, persuadintse que perdria lo temor; pero fou tant al contrari que morí de espant.
Y del mateíx modo se espantaban los cavalls africans .[2]

Com lo Compte tenia alguns lleons que li enviaban los prínceps africans, se probá tambè de ficar alguns en aquell estable ab los ulls tapats; los destapaban després. y lo lleó apenas veya aquella figura, se agenollaba y se estaba en terra encara que fos tres dias sense menjar; y algun que nol’ volgueren tráurer, morí allí de fam y temor.
Coneixent lo Compte que l’assumpto necessitaba habia rebut torná a acométrer al Compte, que la rebé ab la barra de la rama alsada, y volentñi pegar lo colp, agafá la fiera ab las unglas la barra; y lo Compte, que no votia pérdrer aquella arma, fortament agarrat al extrem de ella seguia la fiera, que en una volada baixa sen portaba l’ tronch ó barra y al Compte agarrat á ella, no volentla deixar, perque advertia que lo drach se anaba arrimant al arbre ahont tenia la sua llansa. La fiera luego rompé en dos trossos lo tronch ó barra, posantlos en forma de creu ab un en cada garra.

Lo Compte, que vejé aquella tan estimada senyal de la santa creu, alsá los ulls al cel y ple de fe se dirigi a Dèu ab aquestas paraulas: Senyor mèu Jesucrist, reparador universal, en la creu nos habeu redimit y salvat, ab ella nos habeu armat contra las furias infernals. Ara pues, Dèu mèu, en vostre santisim nom me acercaré á aquella senyal de vostra santa creu para donar fi ab aquesta fiera.

Acabadas estas para u las agafá la sua africana llansa, y ab concertats passos se aná arrimant al drach, que lo esperaba en terra ab los dos trossos de barra en las unglas.

Quan vejé allí cerca lo Compte, de repent fèu lo moviment de alsarse á volar per tirarse sobre éll; pero lo Compte ab aqueix mateix moviment encontrá la disposició: y ti clavá la llansa en lo ventre que li surtí mes de dos palms per la part de detrás; y de aquesta manerra bramant y xiulant se posá á volar, portantsen atravessada la llansa, y sens deixar los dos trossos de barra de las suas unglas, que fou assó ventura per lo Compte, perque per mes que la fiera lográs posar sobre éll, lo mateix embrás dels dos bastons que portaba serviren de impediment perque las suas tallants unglas no preguessen las armas del Compte, com hauria succehit. Ab los bastons o trossos de la barra que portaba donaba colps sobre las armas del Compte, y en aquest intermedi lográ clavarli la e pasa dalina en un costat; pero la sua forsa era tanta, que ni aquesta ni la altra ferida la postraban, antes sí que agarrant ab son furiós encorvat bech la hasta de la llansa que tenia atravessada la rompé alla inmediat á la ferida, y se posa á volar, per mes que corria del sèu cos un raig de sanch y acomete ab lo bech lo morrió y le lleva del cap, causantli un intents dolor; bè que no per aixó desmaya lo Compte, antes si mòlt promptament cubri lo sèu cap ab lo escut que portaba.

Lo fiero animal desfogaba la sua rabia ab lo morrió, girantlo y regirantlo entre las suas unglas y donantli cops ab los trossos del roure, de modo que lo esclafá per mòltas parts. Y lo Compte miraba ab gran satisfació com del cos del drach continuaba surtint un raig de sanch que ti desmostraba la sua victoria.

Ab las ansias de la mort deixá per últim lo drach los trossos de roure que tenia entre las unglas, y se dirigí al Compte ab tal ímpetu, que lo agarrá y lo alsá mes de cuatre palms de terra, y lo Compte lográ clavarli tota la espasa mòlt cerca del cor, qual ferida lo precisá á deixar la presa peque ja no tenia forsa per sostenirla.

Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de lasFabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant LLorens del Munt.

Lo Compte quedá en terra, quasi sens sentits, ab son cap y cos ple de constusions, la sua cara plena de la sanch de la fiera, que ja estaba agromullada. Torná en sí, lo desarmaren los caballers, y no se li trobá ninguna ferida.

Se encaminaren totsjunts ahont vejeren cáurer la fiera, y la trobaren encara revolcantse ab la sua sanch y acabant la sua vida.

Donaren luego avís de lo ocorregut á la Comptesa, que lo rebé ab grandíssim contento. Disposá que alguns del sèu servey marxassen á encontrar al Compte, y luego que arribaren allí los maná aquest que llevassen la pell al cadáver monstruós pera conservarla. Ho êxecutaren luego, pero antes la mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix.

Li llevaren la pell ab mòlt cuidado, y advertiren que en ella nos’ conexia senyal alguna de las mòltas saetas que ti tiraren en la batalla primera que tingue contra ell lo cavaller de Spés y companys perque semblaba la superficie un dur ferro.

Marxaren tots á la ciutat, portant la pell plena de palla, y aixi se veya tal qual debia ser la mateixa fiera.

Per lo cami se despoblaban los llochs per poder anar á véurer lo mónstruo. Era tanta la alegria que tots á la una donaban ¡viva! al gran Compte de Barcelona!

Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat trobaren ja la respectable comitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y donsellas, del senyor Bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y se dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli se dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entusiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!

Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach: y perque aixó estaba en us se continuá tambè quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il-lustríossim senyor bisbe Climent pochs anys há ho suspengué.

Per aixó no deixa de subsistir en Barcelona un vestigi que acrédita aquest fet; puig en lo portal de la santa iglesia Catedral obert baix de la orga, anomenat de Sant Esteve, está escolturat de pedra en dos pars ab la figura del Compte batallant ab lo drach. En una se representa lo primer colp que li doná al cap ab la rama que esqueixá del roure, y en la altra qui quant esperaba al drach ab la llansa en la ma.

Concluidas las festas ab ques’ celebrá en Barcelona la mort del fiero mónstruo, y despatxats los reys moros á sas terras, se tractá de donar avís de aquesta gloriosa victoria al Céssar, ja qué tenia noticia de la êxistencia del drach y del modo com lo habian introduit los moros en aquells boscos de Sant Llorens del Munt.

Se destina per aquesta comissió al mateix cavaller de Spés, per la cual relació habian los pintors retratat la fiera. Se ti entregaren alguns retratos y una de las mans y bras del drach, perque los portés al Emperador.

Marxa lo cavaller de Spés bèn acompanyat, encaminantse á Paris, ahont tenia la sua cort lo Emperador.

Durant lo viatje lifou precís anarse detenint y fèr relació als comptes de Fransa de la extranya historia del drach: mostranlos lo sèu retrato y lo bras y ma que portaba, lo que á tots causaba admiració; sobré tot lo ánimo y valerós esfors del Compte que acabá ab tal fiero mónstruo.

Arribá en fi lo comissionat á París y se presentá al Emperador. Fèu sa embaixada entreganli un reich present que li enviaba lo Compte de Barcelona, contant la historia del drach, lo que á éll mateix li passá quant lo embestí, la batalla que sostení lo Compte y la mort de la fiera, qual relació conclogué entregant lo sèu retrato y lo bras y ma monstruosa.

Causá al Emperador y á tota la sua cort grandíssima admiració lo véurer una cosa y altra. No se saciaban de mirarlo y remirarlo. Lo median en la pintura y probaban de clavar las espasas en lo bras y ma, pero era lo mateix que volerlas clavar en una roca. Lo Emperador se dirigí al cavaller de Spés y li parlá de aquest modo: Y ¿es possible que nostre protector y acompanyant lo imperi escapés ab vida de aquestas fieras unglas? ¿Escapá nostre capitá ab vida? Surtí libre nostre cónsul? ¿Se llibrá de aquestas fieras unglas lo compte Zinofre Barcino de Arria, gloria de la provincia tarraconense, honra y glora de aquest sigle…? Digna es la sua bondat de manar en o Imperi, puig ama tant de veras als sèus vasalls que exposa la sua vida á tot los perills (1).

Maná lo Céssar que pera perpétua memoria se posás en la real capella del sèu palacio lo bras ab la ma del fiero drac que li entregá lo cavaller de Spés, com en efecte subsisteix encara, pero mòlt desfigurat, perque lo temps tot ho consum.

(1) Es cert que fins á la guerra de la independencia á principis del present siglé se conservá en lo monastir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom visitaba la santa casa pretenia véurerlo: tothom demanaba per la costella del drach.

Quedá després retirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse després un dia y cayent sobre las pedras quedá partida en tres trossos.

Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys; lo altre lo regalá D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R. D. Joan Riba, sacerdot amant de antigüetats y que tè lo magnifich museo de objectes de sal en Cardona; lo qual habent oït parlar de la êxistencia de tal os, enviá un exprés á dit propietari y ab moltas súplicas li arrancá altre tros; quedant per lo tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel-ligent naturalista êxaminar.

Dit D. Joan Gros y Roca assegura que quant era enter lo habia medit en tota la sua curva, y feya nou palms de llarch, y que lo habia pesat y lo sèu pes era nou lliuras.
D. Francisco Dalmau ha oit assegurar que en lo antiquíssim santuri del Puit de la Creu se habia conservat per mòlts sigles un tros de la espinada, y qeu servia de sitial ahont podia una persona sentarse cómodament.

Dit D. Joan Gros me ha assegurat que quan la costella estaba entera, col-locant una curva igual al altra part y tenint en consideració lo gruix de la espinada, podia constiuirse una arcada, sota la qual podia quedar lloch per estarhi una persona elevada estatura.

A ser, donchs, de la fiera que se suposa, realment habia de ser monstruosa, y lo sèu ventre y entranyas de una capacitat extraordinaria.

Llegenda transcrita del llibre:
“Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider. Historia de  aquell antiquíssim monastir. Utilíssima als ques dedican al estudi de  las antigüetats de Catalunya y en especial als vehins de les mes  importants poblacions del Vallés que per carinyo á la sua patria ha  escrit y publica lo R. Dr. D. Anton Vergés y Mirassó Preveré”
Publicat l’any 1871 per Estampa y Llibrería Religiosa y Científica (Pàgines 164-174)







[1] Lo cert es que en la montanya de Sant Llorens hi ha un single ques’ anomena lo dels cavalls, per qual despenyadero se diu se precipitá part de la cavalleria quan vejé lo mónstruo.

[2] De aquí á la conclusió la llegenda es copia del antich manuscrit que he mencionat

SANT MIQUEL




Si el Drac a Catalunya és un símbol identitari, no ho és menys Sant Jordi o Sant Miquel, fins el punt que en els nomenaments de cavaller a l'Edat Mitjana, la fórmula que es deia era: "Per Sant Jordi i per Sant Miquel, et nomeno cavaller..."
Arreu del territori català trobareu a SanT Miquel i com no!  al Drac. Això si, amb la llança a la ma dreta ... per acabar matant-lo i no pas amansir-lo o dominar-lo.

SANT MIQUEL ARCÀNGEL 

que en hebreu: מיכאל, Micha'el o Mîkhā’ēl    -    vol dir: Qui com Déu?; 
Grec:Μιχαήλ, Mikhaíl;    Llatí: Michael Míchaël;   Àrab: ميكائيل, Mikhaïl) 

"”I el drac lluitava al costat de Lucífer i els diables 
en la batalla contra San Miquel i els àngels..."

És segons la tradició cristiana i jueva el cap dels exèrcits celestials i, per tant, príncep dels àngels.
Es va aparèixer a santa Joana d'Arc, a santa Margarida i -el 13 d'octubre de 1884- al papa Lleó XII, el qual experimentà una visió en què veié Satanàs i els seus dimonis desafiant Déu i com Sant Miquel i els seus exèrcits sorgiren per esclafar i llançar a l’ínfern les tropes infernals.

Vestit amb armadura, espasa a la cintura i empunyant la llança, amb la ma dreta, que fereix el drac, jacent als seus peus amb la gorja traspassada pel ferro celestial. En la iconografia cristiano-occidental Miquel, és un dels herois matadors de dracs, com sant Jordi, sant Mer i altres. o donzelles desballestadores de dracs com Santa Margarita i santa Marta que en la seva estada a la Provença es relacionada amb el drac.
Pels hebreus és el protector d’Israel i patró de la sinagoga. L’Església Catòlica el considera el patró i protector de ‘Església Universal; i el primer dels set arcàngels, juntament amb Gabriel i  Rafael. Suposadament  tocarà la trompeta el dia de arravatament (1° Tessalonicencs 4, 16), i és l’encarregat de frustrar a Llucifer o Satanàs, enemic principal de Sant Miquel  per ser l’arcàngel dels àngels caiguts o del mal (Apocalipsis 12:7). Per això, en l’art se’l representa como un àngel amb armadura  de general romà, a vegades dempeus i a vegades dalt  un cavall, amenaçant  o matant amb  una llança o espasa a un dimoni o drac. També el solen representar  pesant les ànimes en una balança romana, doncs  segons la tradició, Sant Miquel  estarà present i participarà en el dia del judici final.

SANT MIQUEL, EL DRAC I L'INFERN

 Habitualment, Sant Miquel té xafat sota el seu peu al dimoni, a l'hora que l'amenaça furiós amb l'espasa. En moltes ocasions i sobretot amb anterioritat a la popularitat de Sant Jordi, aquest dimoni és un drac. No el podem confondre amb Sant Jordi, perquè aquest capità general dels exèrcits celestials, a més de la cabellera rinxolada, porta les corresponents ales d'àngel.


 En aquests casos, el drac és el mal en estat pur i per tant és ben lògic que sigui equiparat al dimoni. Ara bé, dins la iconografia cristiana, el més abundant és la boca d'un drac enorme assimilada a l'infern, amb tot de condemnats al seu interior. Aquesta imatge és molt comuna al marc de les portalades esculpides de les catedrals romàniques i gòtiques. Sempre és al costat dret mirant des de fóra i és el complement ideal de Sant Miquel i el dimoni que és reparteixen les ànimes tot pesant-les amb unes balances.

En el gravat de Sant Miquel del castell d'Alta-riba podem veure a Sant Miquel dempeus, vestit de soldat romà; i que porta un escut. Dins l'escut està representat el blasó dels actuals propietaris del castell; on la creu originària ha estat canviada per la creu de Santes Creus en homenatge als monjos de Santes Creus que fóren propietaris de la contrada durant 600 anys.  El sant es troba  lluitant amb el drac que alhora és el símbol-anagrama de l'Associació d'Amics del Castell Sant Miquel d'Alta-riba (AACSMA), actuals gestors de la fortalesa. A la part dreta de la figura  podem contemplar el Castell de Sant Miquel, dalt el tossal d'Alta-riba; on des de la torre de l'homenatge oneja una senyera; i a l'esquerra del sant podem veure representat el poble d'Alta-riba i la seva esglesiola de Sant Jordi. 
En aquesta terra de frontera,  els infidels musulmans eren tinguts pel dimoni i el mal.  Sovint en l’època romànica i gòtica es representa Satanàs  en forma de cap de personatge musulmà,  amb turbant i barba.  Un clar exemple d’això ho són les  pintures murals del Castell d’Alcanyís; i d’aquí que el castell d’Alta-riba estigui sota la protecció d’aquest arcàngel guerrer important per totes les religions.
El Castell Sant Miquel d'Alta-riba també està sota la protecció de la Verge Maria, Mare de Déu, i interceptora de la mà de Déu en la lluita contra el mal.  

Lectura primera Ap 12,7-12a


Miquel i els seus àngels atacaren el Drac

Lectura de l'Apocalipsi de sant Joan

Esclatà una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels atacaren el Drac. El Drac es defensava amb els seus àngels, però no pogueren resistir i perderen el lloc que tenien en el cel. El gran Drac, la Serp Antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, que desencamina tot el món, va ser llançat a la terra, i també els seus àngels hi foren llançats amb ell. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa, perquè l'acusador dels nostres germans que els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat. Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort. Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu».

Sant Miquel a Montclar

Sant Miquel no apareix al Montclar fins pels vols de l’any 1000. A través d’una llegenda molt coneguda que ens el situa dalt d’un cavall i saltant del Queralt a l’antic Montvà (Monte-Vano a. 1013) Monsvanus, aterrant i patinant al penyal de pinyolenc que hi ha sota l’actual església de Sant Miquel. A la famosa “Relliscada”. D’aquesta llegenda n’hi ha dues versions, l’una se’ns diu que va saltar des del Queralt perquè estava envoltat de moros i, en sentir-se acorralat, va fugir saltant cap a Sant Miquel. En la segona i més plausible se’ns diu que saltà d’una muntanya a l’altra per defensar uns cristians que estaven essent atacats pels infidels.


Sant Miquel té el poder de curar de mal d’oïda i el mal de cap

A les Piles, abans de la guerra, hi havia una dona que tenia molta devoció a aquest sant. Era sorda com una tàpia, per això cada any, el dia de l’aplec de Sant Miquel, pujava fins a l’ermita i de seguida s’untava els dits de l’oli miraculós de la llàntia que il•luminava l’àngel, se’n posava a les oïdes mentre resava una pregària. No se sap si, a la llarga, recuperà l’oïda, aquesta bona dona, però el que és segur és que el resultat no va ser immediat.

Per això, Sant Miquel era l’advocat dels llums d’oli i el tenien per patró els llanterners, gresolers i els llumenerers.

Aquest sant tenia moltes advocacions, també se l’invocava contra el mal de cap.

Era patró dels barretinaires. Era costum oferir-li un barret com a present, si el sant els curava de migranya. En moltes capelles hi havia força diversitat de barrets penjats per les parets.

Amades ens diu que era creença que el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardés de mal de cap, havia de portar al cap algun d’aquests barrets que havien estat deixats com a present, si ho feia així segur que no tindria mai més mal de cap.

Aquesta invocació al sant, com a guaridor del mal de cap, li ve perquè era creença que aquest mal era causat per culpa d’algun dimoni que s’havia  posat dins la testa i no en vol sortir de cap manera. I recordem que l’arcàngel era i és especialista en foragitar el diable de qualsevol lloc que es proposi.


Sant Miquel i l'aigua

Hi ha una dita que diu “Quan Sant Miquel porta caputxó, pluja amb abundó”.

Aquesta dita és com una indicació que el sant envia als pagesos. Quan la punta de Sant Miquel està tapada pels núvols o la muntanya sencera desapareix de la vista, aquest senyal ens diu que la pluja està assegurada. Aquesta pluja tan benvinguda per als pagesos i que els cura de tants mals de cap.

Ens consta que Sant Miquel té poder sobre les aigües. Sembla ser que l’arcàngel, segons consta en la tradició oriental, va se venerat per primer cop a l’antiga regió de Frigia , avui Turquia, ja en els primers temps del cristianisme. El sant era considerat metge celestial, doncs ostentava el poder de guarir els malalts, i és per aquest motiu que tenia el títol “d’Àngel Sanador”.

Conta la llegenda, que el sant va fer sorgir un riu medicinal a “Chairotopa” (Frigia). Tots els malalts que es van banyar en aquell riu i que van invocar a la Santíssima Trinitat i a Sant Miquel van ser curats instantàniament.

Més tard, en aquesta mateixa regió de Frigia en una ciutat anomenada Colosas (en l´actualitat Khonas o Konia) on ara només en resten unes poques ruïnes, va salvar de la destrucció un temple aixecat en el seu honor.

Els pagans volien destruir aquest santuari, desviant un riu, i per això van taponar el pas de l’aigua amb una gran roca, encarant el corrent vers el santuari. Sant Miquel s’adonà de les males intencions dels infidels i va llençar un raig que fulminà la dita roca. Una altra versió diu que la roca quedà esmicolada degut al retruny d’un gran tro que provocà el sant. El cas és que d’una forma o altra  s’aconseguí redirigir la corrent d’aigua.

De llavors ençà les aigües d’aquest riu quedaren santificades i el nom de Colosas va associat amb l’abundància de les fonts d’aigües puríssimes i fresquíssimes.

Conta la llegenda que l’any 710 de la nostra era va ser l’any en què es produí una altre vinguda del sant a la terra. En aquesta data el sant va voler que es construís un santuari en el seu honor al turó de Tumba (actualment, aquest lloc s’anomena Mont-Saint-Michel, situat a les costes de França entre Normandia i la Bretanya). Un cop construït el santuari, s’adonaren que en tot l’entorn no hi havia gota d’aigua. Però l’arcàngel no es preocupà gens ni mica per això. Va ordenar de fer un forat en una roca duríssima i, de seguida, de l’interior del penyal va començar a sortir una gran quantitat d’aigua.

Durant la guerra civil, els anys 1937 i 1938 no se celebrà la festa del sant al Montclar, però l’any 1939 una gran gernació va fer cap a la muntanya. A l’entorn de la Font del Carlà, molta gent feia cua per beure. De cop va aparèixer un home de mitjana edat, que ningú coneixia, amb un càntir ple d’aigua que passava de mà en mà. D’aquell càntir va beure moltíssima gent, sembla ser que aquella aigua no s’acabava mai. Quan ja la majoria de gent havia begut, es va buscar el propietari del càntir per tornar-lo, però ningú el a saber trobar.

Aleshores, la gernació, que hi havia pels vols de la font, s’adonà que la persona que els calmà la set era, en realitat, l’autèntic Sant Miquel, que, en aparença humana, va voler agrair personalment a tanta gent l’haver acudit a celebrar la seva festa.


Quan es resava a Sant Miquel o s’encenia un ciri en el seu honor, s’havia de vigilar molt que el dimoni, espatarrat sota els peus del sant, no es pensés que l’oració anés destinada a ell i, per aquest motiu i per evitar, també, la seva mala mirada, se l’empastifava de merda. Amb aquesta pràctica s’aconseguia protegir-se del diable i també fer com una mena de conjur, doncs, com és sabut, Satanàs té veritable terror als excrements humans (la femta humana era un element indispensable per elaborar pocions,que barrejades amb altres porqueries, es feien servir per salvaguardar-se i a l’hora fer fora els mals esperits).

L’ermità que tenia cura de l’església de Sant Miquel, que sabia d’aquestes pràctiques, havia d’estar molt a l’aguait perquè ningú fes servir aquest ungüent fastigós, no fos cas que, a més de foragitar els esperits malèfics, foragités, també, els pelegrins que acudien a l’aplec


Diu algun etimòleg que Biure (ant. Benevivere, Benviure) ve de viure bé amb el sentit espiritual, per això en llocs apartats, com la muntanya de Sant Miquel, s’hi practicà la vida ascètica.

 Conten que, cap a la primeria del segle passat, un ermità, que vivia a Sant Miquel, va trobar un cau de llops. Com que la lloba devia ser a caçar, va aprofitar l’ocasió i, com pogué, agafà els llobatons i s’encaminà ràpidament muntanya avall, cap a Biure. Ja arribava al poble quan s’adonà, esglaiat, que la mare dels llops estava a punt d’encalçar-lo. Fent un esforç suprem, espaordit i amarat de suor, va arribar a Biure i entrà a corre-cuita a la primera casa que trobà oberta. Li anà d’un pèl de no ser el festí de l’afamada i rabiosa lloba.

En aquella ocasió és digué que algun sant protector havia vetllat per la seva vida. Es va dir si havia estat Miquel, sant protector de la muntanya i, alhora, protector dels viatgers? O va ser Sant Gil, el sant eremita, com ell, patró del poble de Biure, que té el poder de protegir dels llops? Van ser tots dos? Potser no ho sabrem mai. El cas és que l’ermità restà sa i estalvi i pogué anar a vendre els llops a Santa Coloma.

Hi havia famílies que si trobaven un cadell de llop, en tenien cura i l’amansien com si fos un gos més. Així va ser el cas del famós i temut llop escuat que durant uns quants anys va ser el terror de la comarca. Una altra manera de beneficiar-se d’haver trobat algun llop era lliurar-lo a les autoritats municipals, doncs hi havia estipulats uns preus per cada exemplar sigui adult o sigui cadell.

De l’Edat Mitjana ençà, que ja hi ha ordenances que regulaven les captures i recompenses dels llops. Si ens situem a l’època en que devien passar els fets de l’ermità _posem  cap a primeries del segle XX_ ens  trobem que en  el “Reglamento para la Ley de Caza de 1902 ”  el preu estipulat per   llobató era de 7,50 pessetes. (Josep Ballabriga Clarasó)

El Drac de Vilafranca fou propietat de la confraria de Sant Miquel, fundada al 1331, inicialment sota l’advocació de Sant Francesc, al convent que els monjos franciscans tenien fora del nucli urbà de Vilafranca, a l’actual carrer de Sant Pere. Aquesta confraria estava formada per sabaters, basters, adobadors i assaonadors.

 Pocs anys després la confraria es va traslladar a l’església de Santa Maria, i va passar a l’advocació de Sant Miquel. El 1335 trobem que l’altar de Sant Miquel ja tenia un benefici a Santa Maria. La capella de la Confraria de Sant Miquel Arcàngel, segons la visita pastoral del 1367, ocupava la primera capella de l’absis del costat de l’Epístola. Posteriorment, el 1584, la trobem a la primera capella de l’absis del costat de l’Evangeli, on actualment hi ha la capella del Santíssim Sagrament; l'any 1898 va passar a ser-ne dipositari Josep Baltà R. de Cela, qui el va restaurar i guardar a casa seva. Actualment hi ha una colla, Els Amics del Drac, que en tenen cura. 

Per trobar l'origen del Drac de Valls ens hem de referir als entremesos o representacions de diferents episodis de la Bíblia que tenien lloc en l'Edat Mitja, si bé el trobem documentat per primera vegada el mes de maig del 1764 en uns textos que relaten fets religiosos i processons on també s'anomenen l'Àliga, la Mulassa, els Gegants, el Bou i l'Ós.

Aquests entremesos o representacions, es celebraven als temples o també al carrer en les processons i sobretot a la processó del dia de Corpus. 
El Drac prové de l’anomena’t entremès de Sant Miquel o de l’Infern, que representava la batalla de Sant Miquel i els àngels contra Lucífer i els Diables. Les tropes diabòliques portaven al drac perquè els ajudes en la lluita. 


Com es pot veure, històries de Dracs i Sants Miquels n’hi ha per tot arreu, les referenciades han estat una petita mostra de les moltes que no hem esmenat per manca de temps i espai, i que ens demostra que la lluita entre el be i mal representada per cavallers, àngels i dracs és tradició antiga i estesa en terres de foc, riques i plenes.


Més informació:

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=22250
http://ca.wikipedia.org/wiki/Taula_de_Sant_Miquel
http://www.dracdevilafranca.com/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=75&lang=ca
https://sites.google.com/site/castellaltarriba/el-castell/sant-miquel
http://www.corazones.org/santos/miguel_arcangel.htm
http://ec.aciprensa.com/a/arcamiguel.htm#19
http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=4d4d578869c1c3f8960e76b29f82256fd684aa6c7dc9ffbd65018f021b1d8ace?inventoryNumber=065523-000
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/09/29-de-setembre-sant-miquel-i-tots-els.html
http://www.dracdevilafranca.com/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=75&lang=ca
http://www.festes.org/arxius/dracsantmiquel.pdf
http://www.amicsdelcampanar.com/wp-content/uploads/2010/10/Campana-Sant-Miquel.pdf
http://www.ajvalls.org/default.asp?carpeta=seccions/historia&web=drac
http://lespilesbloc.blogspot.com.es/2012/05/histories-i-llegendes-de-sant-miquel.html
http://www.diablesdevilafranca.org/historia
http://protocoltrainerespri.blogspot.com.es/2012/04/essencia-del-drac.html
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6493/54020.pdf?sequence=1
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/169710/250207



divendres, 7 de setembre del 2012



AIFHU

ALIANZA INTERNACIONAL PARA EL FOMENTO DE LAS HUMANIDADES


es una iniciativa educativa y cultural que tiene como propósito promover, difundir y contribuir al desarrollo de los conocimientos y experiencias capaces de integrar las diversas manifestaciones culturales y espirituales de la Humanidad en su conjunto. Especialmente aquellas que comparten los continentes americano y europeo para una mejor interacción y entendimiento con las culturas de Oriente.

LOS CURSOS SE IMPARTIRÁN EN:

CASTELLANO - CATALÁN - INGLÉS - ITALIANO - PORTUGUÉS - FRANCÉS


PRÓXIMA INSCRIPCIÓN
Castellano - Catalán . Inglés

INICIACIÓN A LA SABIDURÍA PRÁCTICA ORIENTAL I

“ Armonizando e integrando el ser con el saber"

INICIO DE CURSO

10 DE OCTUBRE 2012

DURACIÓN: El Seminario completo incluye 4 Módulos Temáticos de 1 mes de duración cada uno.   Sesiones Semanales de 2 horas.

SE ENTREGARÁ MATERIAL DIDÁCTICO ANTES DE CADA SESIÓN

MATRICULACIÓN


VACANTES LIMITADAS

Profesor Magíster Víctor Andrés Montero Cam
http://cursosdelprofesormonterocam.jimdo.com/
http://www.wix.com/victormonterocam/victormontero
Licenciada em Humanidades Mayte Duarte Seguer
www.klera.es  Más información:  www.mayteduarte.com

FACEBOOK: https://www.facebook.com/pages/Alianza-Internacional-Para-El-Fomento-De-Las-Humanidades/362343250510871

dijous, 6 de setembre del 2012

CROMATOLOGIA



La teràpia del color és un art mil·lenari que s'ha cultivat des de la més remota antiguitat en els temples de sanació per la llum i color a Egipte, com així també a Grècia, Índia i Xina.

Consisteix bàsicament a dirigir llum amb filtres de diferents colors cap a determinats centres del cos.

El color de la llum sumat al lloc a on va dirigida és el que té una particular incindecia sobre el nostre cos etèric i conseqüentment sobre el nostre físic.
L'ús dels colors per al tractament de malalties es diu cromoteràpia, i és emprat en conjunt amb altres mètodes curatius.

Segons les persones que el practiquen, la malaltia pot ser causada per la falta d'un determinat color al sistema humà i, per tal de curar l'organisme i restablir el seu desequilibri, aquesta teràpia s'aplica el color que es requereix a través de la utilització de llums en el cos.

Alguns dels efectes curatius dels diferents colors i les malalties que millor responen a ells són:

 Vermell: Es tracta d'un color de calor i energia que estimula la tensió arterial. Porta calor per refredar extremitats. S'utilitza en el tractament de malalties com la pressió arterial baixa, la paràlisi, el reumatisme i l'anèmia.

Taronja: Aquest color estimula els nervis i és beneficiosa en el tractament de càlculs renals i de vesícula i hèrnia. També és eficaç per estimular la producció de llet dels pits després del part.

Violeta: Violeta seva aplicació és beneficiosa en el tractament de trastorns emocionals i nerviosos, insomni i artritis.

Groc: Aquest color es considera laxant, diürètic i estimulant per al cervell. També és beneficiosa en el tractament de la diabetis, restrenyiment, trastorns renals i hepàtics i infeccions de la gola.

Porpra: Porpra o indi és un excel · lent estimulant sense ser un irritant, i és útil en el tractament de trastorns de l'estómac i la pell i la migranya. Té un efecte benèfic en els ulls (cataractes) i les orelles.

Verd Aquest color és produït pel format pel blau i groc i se'l considera com un sedant suau.
És beneficiosa en eltratamiento d'úlceres, grip, refredats, trastorns sexuals, el càncer i les malalties inflamatòries.

Blau: Blau és un color sedant que alleuja el dolor, redueix el sagnat i fomenta la ràpida cicatrització de les ferides i cremades. És eficaç en el tractament de còlics, asma, trastorns respiratoris, hipertensió arterial i trastorns de la pell.

A més, el Sol, a la cromoteràpia, juga un paper important en el procés de curació ja que millora la digestió, la nutrició, accelera la circulació de la sang i augmenta l'eliminació d'impureses a través de la pell.
No obstant això, sempre cal prendre els banys de Sol amb precaució pels efectes que pogués tenir la seva sobre exposició. Per aquesta raó, es recomana que es tinguin a les primeres hores del matí o en les últimes de la tarda.

S'ha d'evitar estar exposat als rajos directes del sol des de les 9:00 am fins les 3:00 ja que cauen en forma més directa sobre la superfície de la terra.

El cos humà és de condició electromagnètica. La seva font energètica principal, encara que no l'única, s'origina en el magnetisme terrestre. Altres vies d'adquisició d'energia biomagnètica són l'oxigen, els aliments, la pròpia activitat cel · lular, l'activitat física i mental, el fluid dels líquids i els factors bioquímics. Per tot això, resulta comprensible que l'aparició o cura de moltes malalties tinguin com a causa o com a conseqüència canvis en el camp biomagnètic de l'organisme. En el món d'avui dia, donada l'alta presència d'aparells electrònics i altres tipus de radiacions artificials, és encara més fàcil que es generin desajustos en el camp electro-magnètic del cos humà.

Reiterant en el fet que tot el que existeix és energia, podem afirmar que també els colors són energia, de manera que tenen també una freqüència vibratòria determinada.

Cada color també té certa longitud d'ona, que consisteix en la distància que transcorre l'ona des que comença una oscil · lació fins que la acaba, perquè comenci la següent. Aquests dos paràmetres, per no entrar en física i poder caure en dificultar la comprensió del tema en qüestió, els podem considerar, simplement, com les característiques particulars que fan que un color tingui la seva aparença pròpia, de la mateixa manera que el sucre és dolç i té unes propietats, mentre que la sal és salada i té altres particularitats.
Els colors són a la llum el que els tons al so, sent la llum una combinació de tots els colors. La llum, per ser una radiació electromagnètica, influeix altament en l'ésser humà, des del cos energètic fins a cadascuna de les cèl · lules del cos físic. D'això podem deduir que cada color ressonarà i originarà un efecte o un altre en els nostres cossos, en funció de les seves característiques particulars.

Ja hem vist que els diferents cossos de l'ésser humà i les seves chakras mostren colors que poden variar en funció de l'estat i actituds de les persones. Així mateix, una persona pot requerir cert color per compensar la seva falta o alteració en algun dels seus cossos i / o chakras.

Com cada chakra està relacionat amb un color en concret i, al seu torn, amb uns òrgans i parts del cos determinats, així com a emocions i formes de pensament, l'ús dels colors pot incidir de manera directa en qualsevol d'aquests tres aspectes , afavorint la seva sanació.

A més, a cada color se li atribueixen unes propietats concretes generals. Per exemple, al blanc se li atribueix puresa, innocència, optimisme, a l'espígol, equilibri, al plata, pau i tenacitat, al gris, estabilitat, al groc, intel·ligència, encoratjador, tebior, precaució, innovació, l'or, fortalesa, al taronja, energia, al vermell, energia, vitalitat, poder, força, apassionament, valor, agressivitat, impuls, al porpra, serenitat, al blau, veritat, serenitat, harmonia, fidelitat, sinceritat, responsabilitat, al anyil, veritat, al verd , equanimitat inexperta, acabalat, gelosia, moderat, equilibrat, tradicional, al negre, silenci, elegància, poder. Evidentment, aquests criteris no són absoluts, ja que no hi ha dues persones que siguem iguals i que, per tant, reaccionem de exactament igual manera a un mateix estímul, però sí que poden servir d'orientació o, com a mínim, per fer-nos una idea de la diferència d'incisions de cada color.

D'aquesta manera, la visualització de colors i l'ús de colors en general (mitjançant espelmes de colors, la roba, a casa, mandales ...) aportaran grans beneficis i seran altament sanadors en qualsevol dels cossos. Per això, per exemple, el Feng Shui dóna gran importància als colors que fem servir en el nostre habitatge, en funció de la sala on ens trobem i del clima que desitgem afavorir. També els colors que porta una persona sovint denoten el seu estat mental i emocional.



http://www.remediospopulares.com/Cromoterapia.html

dimarts, 4 de setembre del 2012

HISTÒRIA DE LA DANSA DEL VENTRE





  La dansa del ventre és una dansa mil • lenària. Té el seu origen a Egipte, on es ballava en els temples, com a part del culte a la fertilitat humana i de la terra, i l'adoració als déus.

Amb la invasió àrab es ballava en els harems dels sultans i més tard es va començar a ballar professionalment, normalment s'actuava a casa de rics o en cafès, acompanyades de músics.

A principis del segle XX la dansa oriental es va emmotllar per poder interpretar-la també en escenaris.
El ballet portat pels europeus va influir en aquesta nova etapa. En aquesta època, el cinema egipci va tenir gran auge i les pel • lícules solien tenir com a protagonista a una ballarina o alguna escena de dansa oriental. Acabant per ser veritables estrelles de cinema i augmentant així el protagonisme de la dansa del ventre en els països àrabs.

La dansa del ventre es denomina Raks Sharki en els països àrabs, que significa Dansa Oriental i Belly Dance en els països de parla anglesa.

La dansa del ventre es balla tradicionalment descalça, però en els últims temps moltes ballarines utilitzen sabates de taló perquè així resulten més estilitzades i eviten també, ballar descalces en llocs públics. Encara que amb ells, els moviments es veuen una mica reduïts. Ja que els talons, amb aquestes sabates, ja estan aixecats i el maluc té menys joc en pujar i baixar.

Les ballarines de dansa àrab han anat afegint accessoris per utilitzar en els seus balls, i així variar i enriquir.
 Ara, és part de la cultura de la majoria dels països àrabs, sobretot a Egipte, Turquia i Líban. Estant present aquest espectacle en les seves celebracions.

Actualment, s'ha popularitzat i també es practica en moltes ciutats occidentals.


Més informació:
http://www.danza-oriental.net/historiadanza.html

dilluns, 3 de setembre del 2012

LA SERP EMPLOMALLADA, ELS HOMES I EL PANÍS


Quetzalcóatl ('serp emplomallada')

Quetzalcóatl és el més gran mestre dels asteques, el guardià de la seva cultura i l'il• luminador de la humanitat. La Serp Emplomallda és un déu del vent i l'aigua i de la fertilitat de la terra i la ment. El fill del déu estrella, que té estrets vincles amb el cel i és el més gran inventor de la història asteca, després d'haver donat a la humanitat importants secrets com ara calendaris i llibres. Ell és el nombre oposat del seu germà bessó Tezcatlipoca, una llum que il•lumina la foscor misteriosa del seu germà, però no és menys perillós per a tot això, el seu temperament és igual a la de qualsevol altre en el seu panteó, i ell no necessita menys sang per sobreviure que ells.

Quetzalcóatl i el naixement de la Humanitat

Quan els déus van crear finalment el Cinquè Món, que estava buit de la humanitat en totes les persones havien estat assassinades a les calamitats dels primers quatre mons. Només podien ser completament refet a partir dels ossos dels seus avantpassats, però aquests ossos eren a Mictlán, l'inframon, sota l'atenta mirada de Mictlantecuhtli i Mictecacihuatl. Quetzalcoatl es va oferir a anar a l'inframón i advocar pel seu cas, però es va negar a cedir Mictlantecuhtli els ossos, dient que els morts han de romandre sempre en el seu regne. En lloc de complir amb aquesta sentència, Quetzalcoatl va robar els ossos i va fugir per les escales cap al món; sequaços Mictlantecuhtli el va caçar, i Quetzalcóatl va caure en un gran forat que havien cavat, deixant caure tots els ossos i trencant-se en trossos. Va poder fugir de l'inframón, però els ossos trencats no no van poder ser reconstruïts de nou junts per complet, donant lloc als éssers humans de diferents mides.


LA SERP EMPLOMALLADA, ELS HOMES I EL BLAT

En l'albada dels temps, la veritat encara és innocent i s'exposa sense més. Després, des d'aquesta perspectiva immemorial, potser l’autènticament diví fos humà, així en el seu tarannà més natural i manifest. El Prometeu grec així ens ho tradueix en el seu generós sacrifici. El seu altruisme heroic tan personal.

Com veurem tot seguit, el mateix succeeix amb la serp emplomallada, Quetzalcoatl, molt venerada deïtat dels antics pobles de Mesomèrica, en la seva ajuda a la gestació de la humanitat i, a més, la seva mítica ofrena del blat de moro, descobriment vital per als primers homes.

A la ciutat sagrada van congregar-se els déus més importants per conciliar, entre ells estaven els consternats Citlalinicue, Citlaltonac, Apantecuchtli, Tepanquizqui, Quetzalcóatl i Tezcatlipoca. Havien de debatre sobre qui habitaria la recentment fonamentada terra, sota els cels immensos acabats de forjar.

Llavors Quetzalcoatl es va avenir a resoldre el tortuós dilema. 

Baixant a Mictlan, el reialme d'ultratomba, i sol•licitant al seu monarca, el gran Mictlantecuhtli, que li lliurés els preciosos ossos dels avantpassats que tenia desats .

- Què faràs amb ells, Quetzalcóatl?

I un cop més va dir (Quetzalcóatl):

-Els déus es preocupen perquè algú visqui a la terra.

I  Mictlantecuhtli respongué:

-Està bé, fes sonar el meu cargol i dóna voltes quatre vegades al voltant del meu cercle preciós.

Però el cargol diví no té forat per on bufar. Quetzalcoatl demanà auxili dels seus amics els cucs, aquests perforaren el dur cargol i el deixaren llest. Quetzalcoatl cridà a les abelles que penetraren pels forats del cargol i li feren emetre amb el seu brunzit un eco del místic so desitjat. Davant això el sinistre Mictlantecuhtli, senyor dels morts, va haber de cedir. Li lliurà els ossos màgics a Quetzalcoatl.

Però de seguida, en la negror de la seva màscara de crani, es gesta la traïció. Li ordena als seus servidors que aturin a Quetzalcoatl en la seva partida, que no ha de poder portar-se el seu tresor preuat.

Davant això Quetzalcoatl decideix dur a terme una singular estratagema, li demanà al seu nahual, el seu doble silvestre i animal, que anès amb els servents del senyor dels morts per avisar que ell anirà a tornar-los molt aviat. El nahual a crits, així ho anuncia.

Però Quetzalcòatl no ho porta a terme; ha guanyat temps, fent un lligat amb els ossos d'home i de dona barrejats intentarà fugir, finalment, de l'ombrívola Mictlan.

Mictlantecuhtli furiós, es lamenta:

-Déus, de debò es porta Quetzalcóatl els meus ossos preuats?  Déus, féu un clot!

I els seus servents divins obeeixen: caven una fossa a la terra cremada. Quetzalcoatl en intentar sortejar-los, és sorprès  de sobte per una guatlla. La Serp Emplomada mor d'espant i cau a la fossa. Els ossos es dispersen al seu entorn i després són rosegats per les guatlles voraces.

Quetzalcoatl reviu llavors i demana consell al seu nahual, la seva  natural alteritat:

- Què faré, nahual meu?

I aquesta li respongué:

-Com que la tasca ja ha sortir malament, que surti com sigui.

D'aquesta manera Quetzalcoatl reuneix els ossos i abandona finalment Mictlan. Algun temps després amb la seva preuada càrrega al damunt  arribà a Tamoanchan, lloc sagrat i de sortilegi perenne. Allà la gran Cihuacóatl, patrona de la fertilitat, li ajudà, molent els ossos. A continuació escamparen la pols sobre un gibrell màgic.

Quetzalcoatl llavors punxa el seu membre i ruixa de la ferida practicada amb abundant sang  per sobre la dita pols.

De la barreja sorgeixen els primers homes. 

Quetzalcóatl i els altres déus vetllaren i feren penitència sobre el prodigi obtingut.

Després proclamaren:

-Han nascut, oh déus, els macehuals (els merescuts per la penitència).

Però els humans, els macehuals, necessiten aliment.

En això Quetzalcoatl ha observat a una formiga fugir amb un gra de blat de moro a la seva esquena per internar-se amb ell a la Muntanya del nostre Sustent. Quetzalcoatl interrogà la formiga sobre la procedència del blat de moro, però l' insecte es rebel•là i no li confessa res. 

Finalment cedeix: li mostrarà el lloc desitjat al déu.

Quetzalcòatl es transformà en una formiga negra, i juntament amb la formiga vermella recuperaren un gran cabal de gra. A continuació Quetzalcoatl el portà fins Tamoanchan on déus i homes van menjar fins afartar-se.

(Cites del Códice Chimalpopoca, Leyendas de los soles, folio 77, 
trad. Miguel Leon Portilla)

Més informació:

  • http://biblioteca.universia.net/html_bura/ficha/params/title/codice-chimalpopoca-anales-cuauhtitlan-leyenda-soles/id/37878256.html
  • http://www.columbia.edu/~pk2113/Article%20PDFs/Legend%20of%20the%20Suns.pdf
  • http://www.librosintinta.in/biblioteca/ver-pdf/www.looculto.alojamientogratuito.info/otroscasos/calendarioazteca/Codice%20Chimalpopoca.pdf.htx