ANAHATA

El quart chakra, Anahata, et dota d'una gran força, un gran poder de convicció per expressar qualsevol sentiment i contextualitzar el que dius.

Ubicació: es localitza a l'altura del cor.

Nom en Sànscrit: Anahata, que significa "no colpejat o fregat".

Síl · laba màntrica: IAM.

Nota musical: FA.

Color: verd i rosa.

Element: aire.

Sentit: olfacte.

Òrgan: cor, sistema circulatori, estafa.

Yantra: lotus verd de dotze pètals o vòrtex giratoris.

Desenvolupa el sentit de la bellesa i l'harmonia i representa la força de voluntat del jo.

Pel quart txakra passa tota l'energia que arriba als altres txakras i regula la qualitat d'alegria, por, ira i dolor.

Estimula el sistema immunitari i protegeix de malalties.

El Quart Txakra i el color verd

El verd s'utilitza per al quart txakra amb la finalitat de promoure la regeneració, el nou creixement, la pau interior i la serenitat.

També s'utilitza el rosa, doncs els seus vibracions suaus i tendres poden afluixar la tensió del cor i despertar sentiments d'amor i tendresa, així com els sentiments infantils de sorpresa, innocència i felicitat.

Conseqüències de desequilibri en el Quart Txakra

Si l'habitació txakra està desequilibrat es produeixen sensacions de soledat, tristesa i melangia.

També es ressent l'autoestima i la persona pot tornar-se inestable.

A nivell físic es ressent el sistema immunològic i poden aparèixer problemes d'alcoholisme, trastorns circulatoris, colesterol, dolors lumbars, infarts, angines de pit, leucèmia, impotència, reumatismes, etc.

El quart chakra a nivell emocional

L'expressió del centre cardíac en el nivell emocional es tradueix en comprensió, solidaritat i una recerca d'harmonia en la vida. El verd en aquest pla pot expressar una menor preocupació pels assumptes personals en més d'un major interès pel comunitari.

Un txakra sa produeix una valoració de les coses simples de la vida i la satisfacció amb el que es té. Les expressions negatives porten a ser massa reservat, caut i malenconiós, temorós de participar plenament de la vida.

Els tres primers chakres són animals, els tres últims són divins, i entre els dos grups hi ha el quart, Anahata: el chakra del cor, la flor de lotus del cor, el chakra de l'amor. Aquest és el pont. L'amor és el pont entre l'animal i el diví.

Per sota del cor l'ésser humà és un animal, per sobre del cor es torna diví. El veritable ésser humà és l'home que pot sentir, que pot estimar, que pot resar, plorar, riure, que pot compartir, que pot sentir compassió. La humanitat ha aparegut dins d'ell, els primers raigs del sol l'han traspassat.

Exercici de teràpia per al quart chakra

Passeja't pel camp, els turons estan verds i luxuriosos per la pluja acabada de caure. Banya't en aquesta riquesa de creixement verd i sent l'energia curativa acord anima el teu cor a obrir-se.

Ara, camina una mica més i adverteix les belles flors de color rosat que floreixen als turons. Experimenta l'esperança, l'optimisme de les flors rosades. Mentre mires cap amunt, potser notis que el cel és d'un color rosat ple de gases de núvols. Deixa que les meravelles de la naturalesa aporten curació, esperança i afinitat al teu txakra del cor.

A través de la música que toca el cor relaxarà i obrirà el quart Txakra. Sigui clàssica, nova o música sagrada provinent de les tradicions oriental o occidental, deixa que la música generi calor dins del teu cor. Això és molt subjectiu, de manera que segueix el teu cor i confia en la teva intuició.

més info

http://www.energy-healing-info.com/heart-chakra.html

http://www.eabweb.arrakis.es/Nadis/Cuarto%20chakra.html

http://elyoga.about.com/od/Tradicion/a/Cuarto-Chakra-Anahata.htm

http://www.unicista.com/portada/chakras.htm

MITES I LLEGENDES DEL CULTE A LA MARE

La venus de Willendorf, (Paleolítico Superior. 22.000-24.000 a.c. 

Museo de Historia Natural. Viena).

El 1908, en una vall del Danubi, concretament al jaciment paleolític de Willendorf, prop de Krems a la Baixa Àustria, l'arqueòleg Josef Szombathy descobrir una petita estatueta femenina, de tot just 11 cm. que va constituir el primer descobriment d'una peça escultòrica d'època prehistòrica. Està realitzada en pedra calcària i pintada en tons d'ocre vermell.

El descobriment no va ser només important per ser el primer d'una peça escultòrica paleolítica, ni tampoc per ser la primera d'una àmplia sèrie d'estatuetes femenines amb un simbologia similar que s'anirien descobrint més endavant, sinó sobretot perquè obria un camp d'investigació relatiu a la seva interpretació, que com sempre en aquests casos va resultar apassionant.

Des d'un primer moment, les característiques de la peça, en la qual la volumetria de l'abdomen i dels seus atributs sexuals són molt exagerats, van fer pensar en una peça amb un clar caràcter de culte a la fertilitat. De tal manera que es tractaria d'un amulet o d'una peça amb caràcter votiu. Però també hi ha qui pensa que pot ser la representació d'una deïtat vinculada al culte a la Mare Terra, altres al•ludeixen a la seva corpulència com una representació d'un personatge d'alt estatus social, i que per tant la seva representació podria fer referència també a un símbol de prosperitat.

Pel que fa a la seva utilització es barregen també diverses possibilitats: des que fos una estatueta votiva per ser venerada, que s'utilitzés com amulet, donada la seva petita talla, o fins i tot que pogués ser un instrument de penetració sexual en determinats ritus de fertilitat.

La Venus de Willendorf planteja un bonic interrogant sobre el concepte de bellesa. En aquest cas, la seva al•lusió a la deessa de la bellesa de la mitologia clàssica no té més relació que la d'emparentar amb una divinitat femenina de referència universal, però no al•ludeix a un concepte estricte de bellesa clàssica. La bellesa clàssica és proporció entre el tot i les parts del cos, així com una figuració que cerca la simetria en el cos i la perfecció anatòmica. Res més lluny en aquesta Venus grassoneta i desproporcionada en moltes de les parts de la seva figura. Però és que el concepte de bellesa clàssica no deu ser l'únic a qui li donem validesa. Hi ha moltes altres formes d'entendre la bellesa.

En aquest cas fins i tot s'ha arribat a dir si no es tractaria d'una imatge representativa del concepte de bellesa que tingués l'home prehistòric. En part perquè la bellesa no estaria vinculada a un concepte estricte de l'estètica, sinó a altres com la salut i seria en aquest cas sinònim d'alimentació i de fortalesa, o al de maternitat, perquè tota dona capaç de procrear tenia un do preuat per a la comunitat.

Què és la bellesa llavors?. Des del S. XVIII comença a substituir el concepte de bellesa ideal pel de bellesa sensible. És a dir, el concepte platònic que la bellesa ha de reflectir valors suprems com el bé o la veritat, se substitueix per una bellesa sensible que atorga valor de bellesa també als objectes i al qual no s'arriba amb la raó, sinó simplement amb els sentits. Aquest concepte de l'estètica va anar obrint-se pas progressivament fins als nostres dies essent el que preval en l'actualitat. Per això ens costa veure la bellesa més enllà de les vies que ens ofereix la mirada o el tacte, perquè la nostra és una bellesa gairebé exclusivament sensible. Però fins i tot així, la Venus de Willendorf és igualment bella, en la seva pròpia desproporció, en la seva imponent volumetria, la seva simplificació formal o en la mateixa abstracció de les formes, que aconsegueix la seva culminació en el tractament del cap, sense rostre i coberta per un treball geomètric en els cabells, que potser tingués el seu valor simbòlic com pentinat cerimonial. Encara que aquesta seria una altra vegada una visió de la seva bellesa des d'un punt de vista sensible. La bellesa real d'aquesta peça estaria en el seu valor com a representació de la bellesa ideal, en aquest cas d'una cosa immensament valuós per a l'home del Paleolític Superior i també, indubtablement, per el de qualsevol època: el concepte de mare i dona.

Els déus creadors són, en general, masculins. No obstant això, part de l'obra de la creació és delegada a deesses amb força freqüència.

Entre els Keres dels EUA,, per exemple, Utsiti, el déu creador que va fer al món a partir d'un coàgul de la seva pròpia sang, envia la seva filla Iatiky i la seva germana per fer que la terra sigui fèrtil. Iatiky, envia al seu fill perquè condueixi el poble fins a aquest món. Posteriorment, la deessa i la seva germana canten la cançó de la Creació, escampant llavors i imatges de la seva cançó que van traient d'una cistella que els ha donat la Dona aranya.

Malgrat l'evident relació entre la fertilitat dels camps i la procreació humana, la terra no és sempre femenina a les mitologies. Els egipcis, per exemple, adoraven a Geb, com déu de la Terra i la seva dona-germana Nut, com deessa del cel.

Potser va ser a Índia on el culte a la femella eterna va ser més fort. Allà es adorada de diverses formes sota la denominació de Mahadevi, la gran deessa. Devi és l'esposa de Shiva i és adorada com la misericòrdia de Parvati o Uma com la ferotge i venjativa Durga o Kali.

"A les teves mans hi ha plaer i dolor. L'ombra de la mort i l'elixir de la vida eterna són teus" Sankara, s. IX. L'associació entre plaer i dolor no es limita a l'Índia. La gran deessa Ishtar de l'antiga Mesopotàmia (veure mitologiasumeria també reunia en si mateixa a la deessa de l'amor i de la guerra. Aquesta dualitat es recull en el poema de Gilgamesh perquè en primer llocvol i quan aquest el rebutja el fa patir una terrible venjança.

Durant el neolític, la figura focal de tota mitologia i culte va ser la generosa deessa Terra, com a mare i mantenidora de la vida i receptora dels morts per la seva ulterior renaixement. En el primer període de culte, (potser al voltant del 7500 aC a Llevant) tal deessa mare només pot ser tinguda per patrona local de la fertilitat, com suposen molts antropòlegs. No obstant això, fins i tot en els temples de les primeres civilitzacions (Sumèria 3500-2350 aprox.) La Gran Deessa de veneració suprema certament va ser molt més que això. De la mateixa manera que a l'Orient, adquiria la dimensió de símbol metafísic: la principal personificació del poder de l'Espai, el Temps i la Matèria, dins els límits tot els éssers s'originen i moren: la substància dels seus cossos, que configura les seves vides i pensaments, torna a incorporar en el seu si després de la mort. I tot el que tenia forma o nom, inclòs Déu, personificat com a bo o dolent, misericordiós o colèric, era la seva criatura en l'interior del seu úter.

Cap al final de l'Edat de Bronze, i amb més èmfasi en els inicis de l'Edat de Ferro, les antigues cosmologies i mitologies de la deessa mare, es van anar transformant radicalment, reinterpretades i fins i tot suprimides per guerrers tribals patriarcals, les tradicions han arribat a Occident a través dels mites grecs i els relats bíblics del Nou i Vell Testament. Dues àrees geogràfiques van ser les terres d'origen d'aquesta modificació matriarcal original: els semites, dels deserts sirians i àrabs i en les àmplies planures europees.

Més info:
Campbell, Les màscares de Déu, vol 1. Mitologia occidental
http://www.nhm-wien.ac.at/