Translate

diumenge, 22 de maig del 2016

LA LLEGENDA DELS CORBS DE LA TORRE DE LONDRES


Anglaterra és coneguda al món sencer, entre moltes altres coses, per les seves antiquíssimes tradicions i per la cura que posen els britànics per conservar-les. Una d'elles és la que fa referència als famosos corbs que habiten a la Torre de Londres.

La Torre de Londres és una de les instal·lacions més imponents de quantes pots visitar a la capital anglesa i si un va a la ciutat no pot renunciar a aquesta visita, encara que sigui per gaudir de les vistes del pont de Londres.
A més de la seva arquitectura, els segles d'història que han passat pels seus murs fan que la Torre albergui nombroses llegendes i històries fosques que no s'han aclarit. Una de les més curioses és la que durant anys i anys s'ha transmès i que té a veure amb els sis corbs que s'allotgen al jardí de la Torre Blanca. Quan un els veu per primera vegada li crida l'atenció com de ben alimentats estan, si més no comparats amb els que se solen trobar en altres llocs del món. I no és per menys, d'això depèn tot un país.

Va ser al segle XVIII quan va començar la història d'aquests peculiars animals. Des de llavors se'ls va començar a alimentar amb carn i una gerra de cervesa diària. L'objectiu d'aquesta peculiar dieta, tot un luxe per a aquella època, no era altre que el de mantenir ben alimentades, alhora que contentes, a dites aus.

I és que, segons explica la llegenda, són ells els que mantenen en peu la Torre Blanca i, en el moment en què desapareguin, l'edifici es caurà com a metàfora del que passarà amb la monarquia britànica. Tot i que no s'ha comprovat si aquesta teoria és certa o no, la Torre va sobreviure a l'espectacular incendi de 1666 que va assolar la ciutat.

Les condicions que regeixen el seu manteniment a la Torre de Londres estan determinades per un decret reial, que va signar, atès la por que tenia al fet que acabés complint-se la profecia. No sembla ser l'únic ja que, fa uns anys, quan es va propagar la grip aviària al Regne Unit, els exemplars que hi havia a la Torre van ser vacunats per evitar que emmalaltissin.

D'altra banda, els corbs tenen una vida mitjana de 25 anys, no són immortals, així que una vegada que moren són substituïts per nous exemplars salvatges. El curiós seria que tots morissin al mateix temps... llavors podria arribar-se a comprovar si és cert el que diu la profecia.

Segons la llegenda, tant la Corona Britànica com la Torre caurien en el cas que els corbs que hi viuen desapareguessin per qualsevol motiu. Davant aquest fatal auguri, els ocells són tractats a cos de rei, essent alimentats i cuidats amb molta cura (tenen fins i tot a un beefeater encarregat del seu benestar per procurar que no els falti de res, el nom de l'actual és Derrick Coyle).

Va ser quan el monarca Carles II (1630-1685) va mantenir una discussió amb l'astrònom real John Flamsteed perquè aquest es queixava que les aus no li deixaven fer correctament la seva feina des del seu observatori situat a la torre, quan el rei va decidir aprovar un decret real que proclamava que els corbs serien alimentats amb fons governamentals i evitava així que se'ls fes desaparèixer.

A més, i per si totes aquestes precaucions fossin poques, als animals se'ls tallen les ales (o determinades plomes, segons les fonts que es consultin), per evitar que emprenguin el vol i es vagin lluny de la fortalesa.

Per a més inri, i encara que la llegenda diu que han de ser sis, actualment habiten a la Torre un total de vuit (per si de cas ...). Els seus noms?:
- Gwyllum (mascle, 21 anys) 
- Hugine (femella, 14 anys) 
- Thor (mascle, 14 anys) 
- Munin (femella, 14 anys) 
- Baldrick (mascle, 4 anys) 
- Merlí (femella, 4 anys) 
- Erin (femella, 3 anys) 
- Marley (mascle, 3 anys)

Es diu que cada corb viu una mitjana d'uns 25 anys i la veritat és que no se sap amb certesa quan va començar aquesta peculiar creença, però des del segle XVII les aus tenen la seva "residència oficial" allà.

divendres, 6 de maig del 2016

CREIDDYLAD


"Creiddylad, deessa gal·lesa de les flors i de l'amor, es celebra en aquest moment. (El seu nom es pronuncia CREU-THIL-AHD) Ella és la reina eterna de maig, sempre a la recerca de la pau i l'estabilitat. Ella roman eternament constant enfront de tot canvi. Ella és la promesa de l'amor, amor o la brillant lluna que flueix, que roman a través de tota opressió i la desesperació. Creiddylad també ens mostra la necessitat d'amor propi. Només estimant de veritat a nosaltres mateixos podem estimar a un altre. "~ Judith Shaw

Primer de Maig/Beltane (Calan Mai pels antics celtes) és gairebé aquí i als nostres cors en el seu entorn que trobem els pensaments d'amor, les flors i la generositat de la nostra Mare Terra. Tant Beltane i Halloween/Samhain (Calan Gaeaf) eren dies liminars o de llindar, que es consideren fora del temps normal. Aquests dies sagrats, místics eren més importants que els solsticis a la vista del món celta.

Creiddylad només s'esmenta breument en el Mabinogion però el seu simbolisme revela que ella és sens dubte una antiga i important deessa, les històries originals s'han perdut en les boires del temps.

Creiddylad, filla de Lludd, mà de plata, es va prometre en matrimoni amb el desig del seu cor, Gwythyr ap Greidawl. Però abans que el matrimoni es poguès consumar va ser segrestada per Gwyn ap Nudd, que posseïa molts aspectes foscos semblants als del Senyor de l'Inframón.

Gwythyr va reunir als seus guerrers i es va disposar a rescatar al seu amor, Creiddylad, de Gwyn. Una ferotge batalla va produir-se, en el decurs de la qual Gwyn, que va emergir com el vencedor, va cometre horribles actes de brutalitat i carnisseria.

El Rei Artur, quan va sentir el relat d'aquesta brutalitat, va marxar a terres de Gwyn per resoldre l'assumpte. Va declarar que cap d'ells podia casar-se amb Creiddylad i que fora tornada al seu pare, Lludd de mà de plata. 

Va fer-se l'arranjament que obligava als dos homes a lluitar entre si en un combat singular per la mà de Creiddylad cada any per Beltane, el primer dia de maig. 

Establint-se així el destí de Creiddylad; ella seguiria essent una donzella eterna, que viu amb el seu pare, fins que la batalla final al dia del judici revelés al vencedor.

El seu pare Lludd mà de plata, no participà en el rescat de Creiddylad ni s'acostà a terres de Gwyn, aquesta no és la resposta habitual d'un senyor la filla del qual ha estat segrestada. Ell espera amb calma, mentre que els dos pretendents es barallen per ella per resoldre el litigi. Això és un indici que la història és més del que sembla. 

De fetm el conte de Cryeiddylad és l'origen del patró de triangle amorós celta d'una bella jove noble que estima a un heroi viril, però es asssetjada i/o casada amb un altre pretendent, sovint amb motius obscurs. 

És el Rei Roure - May Queen - Holly Rei tema literari, una metàfora per el motiu mític de la naturalesa cíclica del temps. Aquest tema es repeteix en les llegendes celtes com Tristany i Isolda, Blodeuwedd i Lleu Llei Gyffes o Arturo i Ginebra.

L'arbre de roure, venerat pels gal·lesos druides, era un símbol del cap i la seva protecció de les persones. L'arbre de roure majestuós revela la seva força i la bellesa a la primavera i l'estiu, que brollen fulles i glans en creixement, totes elles incloses a terra a la tardor. Simbolitza el temps de creixement, el cicle de sembra, sega i recol·lecció, representat en part per un jove Déu, viril.

L'arbre de grèvol, les fulles romanen verdes amb les baies vermelles en els mesos freds d'hivern brillant, és un arbre de la mort i resurrecció. És un recordatori que la nova vida sorgirà de les profunditats de l'hivern, un símbol de la mort, la reencarnació i la vida continua.

A través dels anys aquests arbres van ser personificats com el rei del roure, representant el creixement verd meitat de l'any, i el rei del grèvol, el que representa la meitat fosca de l'any, amb la seva promesa de renaixement. I que lluiten entre si tots els anys, en Beltane, quan la llum i la vida són victoriós i en Samhain, quan el vel entre els dos mons és més prim i les forces de la foscor obtenen la seva victòria.

La Reina de Maig, honorada el Primer de Maig està representada per la planta d'heura, que simbolitza el poder de la vida. 

Ella és la donzella sempre fèrtil, la potència dels parts en la nova vida. 

Ella és la terra, la font d'on es desprén cada cop l’impuls de gir del cicle de la sembra, la collita, morir i renéixer. 

Ella és el símbol de l'amor, simbolitzat per si mateixa la planta d'heura, l'estructura de la veta natural que conforma dos cors.


Gwythr té el paper de Rei Roure, Gwyn ap Nudd és el rei del grèvol i Creiddylad és la bella reina de maig. 

El triangle està complet i ara l'amor i el femení sagrat són novament part del cicle en curs de la mort i el renaixement.

Cada Beltane se'ns recorda la saviesa de Creiddylad, la reina eterna de maig. 

Una deessa de la fertilitat. 

Ella sorgeix quan la terra està plena de flors obertes plenes de dolçor per rebre els petons del sol. 

Ella atorga els seus dons de l'abundància a tots nosaltres. 

La terra dels nostres somnis mítics es converteix en la Terra mateixa, el cor de la casa de la qual tots sorgeixen i a la qual tots tornarem un dia. 

La seva història ens recorda que venim i tornem a l'amor, un amor etern, creuant totes les fronteres del temps i l'espai. I com ella estimant i honrant-se a si mateixa en l'elecció del seu propi destí per estar amb Gwythr, se'ns recorda que tot amor comença amb l'amor d’un mateix. En abraçar l'amor propi i l'acceptació que creixen en un estat d'abundància. 

No només la humanitat de Creiddylad és un regal amb una terra abundant, ella ens regala la possibilitat d'acceptar i rebre aquesta abundància. Regals de Creiddylad que ens condueixen a la pressa de consciència de la por i de l’amor. 

Ella és un bell recordatori per a confiar en nosaltres mateixos, l'univers i el poder de l'amor que podem oferir.




Més info:
http://judithshawart.com

dijous, 5 de maig del 2016

MEDITACIÓ CONSCIENT


La consciència plena és l'habilitat per veure les coses com realment són, superant la visió ennuvolada que ens presenten els nostres sentiments, els nostres prejudicis, i fins i tot el nostre estat d'ànim. 

La consciència plena és part de la senda òctuple o noble camí de vuit passos del budisme, i és part clau de la meditació. També és fa servir en occident com una estratègia terapèutica per reduir l'estrès, el dolor, i fins i tot bregar amb la depressió. 

Pot usar-se per a fins tan variats com trobar un sentit de gratitud permanent cap a la vida o millorar la teva capacitat en córrer. També pots treballar en el teu propi acostament a la consciència plena per practicar-la durant les vacances i dates especials. 

1.- Aprèn més sobre què representa la consciència plena. No necessites adoptar la doctrina budista, ni tan sols meditar, per apropar-te a la consciència plena, però aprendre més sobre el seu origen i la seva pràctica potser t'ajudi a entendre millor com pots aplicar-la a la teva pròpia vida.

La consciència plena és el setè element de la senda òctuple del budisme, en què els seus adeptes aprenen a "mantenir les seves ments en alerta constant i oberta a tots els fenomens que afecten el seu cos i la seva psique".
La meditació de consciència plena convida els seus practicants a fer molt mentre romanen en una completa inactivitat física.
Les teràpies de reducció d'estrès i estimulació cognitiva basades en la pràctica de la consciència plena, són algunes de les aproximacions que la psicologia occidental ha trobat per aplicar els ensenyaments de la senda òctuple. Més enllà de la seva base budista, en aquestes teràpies se li dóna prioritat a una consciència i acceptació del present.

2,- Comença la teva pròpia pràctica de meditació en la consciència plena. Troba un lloc tranquil, on puguis concentrar-te només en el teu interior mental en el moment present. 

No pensis en res més, només resta en silenci i intenta replicar aquesta quietud completa en la teva ment. Comença per deu minuts al dia i adopta'l com una rutina diària. 

Tingues consciència dels teus pensaments, però vés al mateix temps la disposició per deixar-los anar i que deixin de ser completament el focus de la teva atenció.
3.- Practica la consciència plena més enllà de la meditació. 

Aconsegueix una consciència del teu cos, les teves emocions, i tot el que t'està succeint en aquest moment. 

Presta atenció a les sensacions. Identifica els senyals favorables que poden guiar-te de tornada a la teva consciència plena, com la campanada d'una església o de l'alarma del telèfon que sona cada hora, però en tota la resta evita el soroll i les distraccions; no deixis que massa coses t'ocupin de manera simultània, sinó aprèn a viure només en el moment.

4.- Sempre porta gratitud en el teu interior. Mentre més conscient et tornis del que t'envolta, més apreciaràs les coses que solies prendre per descomptat, i més agraït et sentiràs per totes les bases de la teva vida que donaves per fet sense notar la seva importància sota els actes que portes a terme sobre elles. 

El passat també forma part de nosaltres i ens permet ser les persones que som en aquest moment, tot i que estiguem en la transició a una nova època o en un canvi de paradigma en les nostres vides. 

Eleva't cap a un estat constant d'agraïment. Això pot donar-li a la teva vida l'eix més estable que podries desitjar, doncs aprendràs a apreciar les experiències en la seva manifestació externa i des de la teva pròpia ment. És millor apropar-te a la gratitud (de manera conjunta a altres persones) que adonar-te més tard del buit en les teves experiències (aïllat dels altres).

5.- Analitza. Quan t'enfrontis a una situació que exigeix la teva opinió, té en compte tots els elements que poden afectar els teus criteris, el teu punt de vista i estat mental. 

Contempla el teu cos, està contribuint la percepció física a millorar el teu panorama intern? 

Contempla els teus sentiments, la situació actual t'atrau o et repel·leix? 

Contempla el teu estat mental. Ets conscient que l'experiència et portarà a algun lloc, et farà anar cap endavant? 

Contempla tots aquests fenomens i analitza la situació individualment. 

Quan hagis aconseguit processar les percepcions, experiències i impressions a partir d'interpretar els esdeveniments en curs, podràs extreure d'ells una visió més nítida del que representen sense que les experiències prèvies ennuvolin teu judici: segons com la teva ment transcendeixi al passat, aprendràs a veure la importància de l'instant més enllà de aquest moment.  


CONSELLS

Concentra't en els teus moviments respiratoris perquè t'ajudin a estar concentrat. Conforme t'acostis més a una meditació de consciència plena, et caldrà aprendre a buidar la teva ment de qualsevol pensament ... o pots considera triar un mantra, una paraula o frase molt significativa per a tu puguis repetir per aconseguir l'accés a l'experiència extrínseca i intrínseca dels instants de consciència plena.

La part complicada d'utilitzar la respiració com l'àncora de la teva ment a la concentració, és que l'exhalar i inhalar pot causar també una oscil·lació del teu pensament entre dos ritmes de fluir. Cal concentrar tota la teva atenció en un sol punt.

Practica incrementar la teva consciència de la teva percepció fins que puguis sentir l'alè al tocar les teves fosses nasals i concentrar la teva atenció exclusivament en aquest punt.

Concentrar-se en els moviments de l'abdomen mentre s'inhala i exhala també és un mètode efectiu per enfocar l'atenció en el present.


dimecres, 4 de maig del 2016

EL DRUIDA D'AVEBURY


Avebury supera Stonehenge 
"tant com una catedral supera una església parroquial"

Així va descriure el major cercle de pedres de les Illes Britàniques i un dels monuments neolítics més grans d'Europa l'antiquari John Aubrey (1626-1697), el primer estudiós que va escriure sobre "aquesta eminent antiguitat", que havia 'descobert' durant una partida de caça i "de la qual mai havia sentit parlar". Li va semblar "molt estrany" que el conjunt "hagués jagut durant tant de temps sense cridar l'atenció", una sorpresa comprensible si es té en compte que, de fet, el cromlech d'Avebury estava (i està) habitat: és tan gran que envolta part del poble que li dóna nom. 

Avebury, situat a Wiltshire (sud-oest d'Anglaterra), va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1986 i si sabem l'aspecte que va poder tenir en el passat és gràcies, en part, a la tasca d'Aubrey i sobretot a la de un altre antiquari que ho va estudiar a fons i li va dedicar una monografia a mitjan segle XVIII: el doctor William Stukeley (1687-1765), amic i biògraf de Newton, naturalista, antiquari, metge, clergue ... i 'druida'.

El conjunt megalític d'Avebury és un cercle irregular d'uns 420 metres de diàmetre format per un 'henge' -un terraplè que envolta una rasa-, que al seu torn envolta un cercle de pedres d'entre 3 i 4,2 metres d'alçada. Originalment van haver de ser un centenar. A prop del centre hi havia altres dos cercles de pedres menors de 98 i 108 metres de diàmetre. L'estructura es completava amb dues avingudes formades per dues fileres de monòlits. Una conduïa a un altre cromlech, conegut com el Santuari, situat a uns dos quilòmetres, mentre que l'altra, anomenada Beckhampton Avenue, s'ha conservat tan malament que la seva existència ha arribat a ser discutida fins que excavacions recents han donat amb algunes de les pedres que la formaven. 

Igual que Stonehenge, el conjunt monumental d'Avebury es va construir en diverses fases a partir de 3000 aC, però la major part va ser erigida al voltant de 2600 aC, al mateix temps que la propera turó artificial de Silbury Hill, que probablement formava part del mateix programa arquitectònic.

Quan els romans van arribar a les Illes feia molt de temps que el monument havia estat abandonat. Durant l'Edat Mitjana, la veïna vila d'Avebury va créixer i va envair el recinte. El deteriorament causat pel pas del temps i la manca de manteniment es va afegir la destrucció activa per part dels habitants del poble. Considerades com a  'malèfiques', en ser vestigis d'algun culte pagà i per tant diabòlic, moltes pedres van ser enderrocades i enterrades. 

Als anys 30 del segle XX, l'arqueòleg Alexander Keiller va localitzar diversos d'aquests monòlits i els va alçar de nou. A sota d'un va trobar l'esquelet d'un home del segle XIV que havia mort aixafat per la pedra que ell mateix havia fet caure.

A partir del segle XVI els vilatans van seguir destruint les pedres, però amb fins més pràctics: eren la pedrera de la qual extreure carreus per les seves cases. Gairebé tots els erudits que van començar a preocupar-se per les antiguitats van passar Avebury per alt. Aubrey va ser el primer a aturar allà, admirar el monument, mesurar-lo i donar-lo a conèixer a la cort. Va acompanyar a Carles II en una excursió i el punt culminant va ser la pujada a Silbury Hill, des del cim es podia admirar tot l'entorn. Al rei li van agradar les antiguitats, però li van entusiasmar més uns petits i encisadors cargolins que es movien a l'herba. El monarca va encarregar un estudi sobre aquests mol·luscs i una descripció detallada d'Avebury. Aubrey es va dedicar a la segona tasca amb entusiasme. Va arribar a la conclusió que els cercles eren molt antics: "Són tan extremadament vells que cap llibre els cita". Ha apuntat la "probabilitat" que els seus constructors fossin els druides, donant peu a un equívoc que, convertit en un mite incombustible, encara perviu i que relaciona els megàlits amb aquests sacerdots, quan en realitat es van erigir milers d'anys abans que aquests apareguessin. Aubrey va suggerir que els druides van poder ser els constructors d'Avebury, Stonehenge i els altres megàlits, però l'autor que va convertir aquesta idea en una afirmació contundent va ser Stukeley. 

"No hi ha un exemple més propici del típic antiquari del segle XVIII que William Stukeley (1687-1765)", assenyala Glyn Daniel en la seva clàssica 'Història de l'arqueologia', en què recull el perfil del personatge realitzat pel seu biògraf Stuart Piggott: el doctor Stukeley va ser "un dels més curiosos i complexos excèntrics anglesos, de vegades patètic, encantador, digne d'admiració o de burla". Daniel destaca que l'antiquari és recordat sobretot per la seva "druidomanía, que no seria just. Com molts antiquaris i protoarqueólogos dels segles XVII i XVIII, es va veure obligat a interpretar el passat a través de fonts escrites, és a dir, a través de l'obres d'autors clàssics, que a penes si esmentaven el passat bàrbar d'Europa, però que incloïen en les seves referències als druides, sacerdoci romàntic i apassionant que va captivar la imaginació de tots o gairebé tots".

Stukeley va ser molt més que un erudit extravagant. La seva biografia més recent, 'William Stukeley: science, religió and archaeology in Eighteenth century England', escrita per David Boyd Haycock, el descriu com un naturalista interessat per múltiples camps d'estudi i de fermes conviccions religioses, l'objectiu era defensar una visió tradicional del món que estava començant a ser qüestionada per alguns estudiosos.

Nascut a Holbeach, Lincolnshire, Stukeley va estudiar medicina i va obtenir el títol de doctor en 1719, un any després d'haver ingressat a la Societat d'Antiquaris, de la qual va ser secretari durant nou anys. Va formar part també de la Reial Societat de Londres per a l'Avanç de la Ciència Natural (la Royal Society) i del Col·legi Real de Metges. Com molts membres destacats de la Royal Society, es va interessar per la Maçoneria, associació fraternal en què va ser acceptat en 1721. Les seves profundes inquietuds espirituals van portar a ingressar a l'Església d'Anglaterra, en la qual va rebre les ordres sagrades en 1729. Es va convertir en un rector rural (a Stanford, Lincolnshire) i després va ser el rector de la parròquia de Bloomsbury, a Londres.

William Stukeley va visitar Avebury per primera vegada després de llegir 'Templa Druidum', el llibre de John Aubrey. Entre 1721 i 1724 se les va apanyar per treure temps de les seves moltes activitats per examinar a fons Stonehenge i Avebury, als quals dedicaria sengles llibres. Va prendre tot tipus de mesures, va dibuixar abundants plànols i vistes i va dur a terme algunes excavacions superficials. La seva intenció era fer "una exactíssima descripció" de tots dos monuments, completada "amb bons plànols i perspectives, i una erudita dissertació sobre aquesta classe d'antiguitats". El naturalista anava d'un a un altre conjunt, separats per poc més de 25 quilòmetres, i solia allotjar-se a l'hostal que hi havia dins del cercle d'Avebury (o Abury, com també era conegut el poble). Recorria el lloc a la nit a cavall per estudiar els monòlits abans que els picapedrers acabessin amb ells. El vilatà Tom Robinson, que es vantava d'haver destruït moltes d'aquestes pedres, es va convertir en el seu arxienemic. Incapaç d'aturar la destrucció que causava aquest personatge, es va esplaiar caricaturitzant-lo en el seu llibre i cridant-li 'Eróstrato de Abury', en record del incendiari que va cremar el temple d'Artemisa d'Efes, una de les set meravelles del món antic.

Stukeley admirava Stonehenge, però en Avebury el seu amor pel monument es disparava reforçat pel dolor que li causava la seva contínua destrucció. En el seu llibre 'Abury, a tremp of the british Druids', publicat el 1743 (i que es pot consultar a l'estupenda pàgina www.avebury-web.co.uk), lamenta que Robinson "es vanagloriï per aquesta classe d'execució" i que els habitants d'Avebury "hagin caigut en el costum de demolir aquestes pedres", que "fan servir de vegades per construir les seves cases". El savi es queixa que "aquesta estupenda construcció, que per milers d'anys ha superat els continus assalts del clima i que, per la seva pròpia naturalesa, com les piràmides d'Egipte, podria sobreviure tant com el món, sigui sacrificada per la ignorància i l'avarícia d'un petit poble que desafortunadament hi ha al seu interior".

El llibre de Stukeley inclou plànols i dibuixos que, malgrat les seves imprecisions i distorsions de vegades intencionades, permeten fer-se una idea de l'aspecte que tenia el conjunt en el seu temps i ajuden els arqueòlegs actuals a reconstruir la seva aparença original. Bona part dels monòlits que l'antiquari va veure i va dibuixar van acabar caient malgrat les seves protestes. Una de les avingudes pràcticament va desaparèixer sencera i l'altra va ser delmada. D'un dels cercles interiors amb prou feines es conserva res i l'altre es manté parcialment. El mateix succeeix amb el cercle de pedres més gran. Tots els experts coincideixen que les reproduccions i descripcions de Stukeley són la principal aportació de la seva obra. La interpretació que fa del monument és una altra història.

William Stukeley va estudiar Avebury i Stonehenge en els anys 20 del segle XVIII i va publicar les seves monografies sobre els dos conjunts arquitectònics dues dècades després. En l'interval, la seva fascinació original pels druides es va convertir en una obsessió teològica que, per paradoxal que pugui semblar, va reforçar les seves creences anglicanes.

L'antiquari estava convençut que els megàlits eren obra dels druides. La veritat és que, en l'estat del coneixement històric de la seva època, no hi havia molts més 'sospitosos' als quals poder atribuir-ho. Altres erudits s'adjudicaven la seva autoria als romans o als invasors danesos. Un raonament arqueològic va conduir a Stukeley a concloure que la proposta druídica d'Aubrey era encertada: va observar que les calçades romanes passaven per sobre o travessaven cercles de pedres i túmuls. Per força, aquests devien ser anteriors. A més, aquests monuments estaven distribuïts per totes les illes, també els hi havia en llocs en els quals els romans mai havien posat el peu. Els seus constructors havien de ser per força els habitants natius. En l'època de Stukeley el marc cronològic sobre el qual treballaven els estudiosos era el proporcionat per la Bíblia. El seu era un món jove, de no més de 6.000 anys d'edat. Els primers britànics havien de ser probablement descendents de Noè i d'aquests haurien pres les seves creences religioses. Si, com descrivien les fonts clàssiques, els sacerdots dels britans eren els druides, aquests havien de professar les creences heretades dels patriarques postdiluvians. El seu havia de ser el Déu d'Abraham.

Un dels monòlits d'Avebury en un gravat realitzat per Sukeley
Un temple patriarcal

Les referències dels autors clàssics sobre els druides són una mica confuses i contradictòries, però no donen a entendre que aquests personatges tinguessin temples pròpiament dits. Només una fosca menció de Diodor sobre un temple circular consagrat a Apol·lo "en una illa no menor que Sicília" situada al Nord podia interpretar-se, agafant-molt pels pèls, com una descripció de Stonehenge. Però Stukeley no tenia cap dubte. Si aquestes construccions eren, com ell creia, contemporànies dels druides, i no semblaven ser recintes defensius ni poblats, havien de ser els seus temples. Sobre Avebury, escriu: "Realment crec que va haver de ser un temple patriarcal, com els altres del mateix tipus i que hem descrit també, en el qual es rendia culte al veritable Déu". Per Stukeley, els druides, igual que Adam i els patriarques, "no eren altra cosa que cristians" abans de Crist. Professaven l'antiga religió que havia existit des del principi del món. Fins i tot creien en la Santíssima Trinitat -de la qual el propi Avebury era una mena de símbol-, com l'Església d'Anglaterra.

Aquest peculiar fervor 'anglicà druídic' el va portar a adoptar el nom de Chyndonax i a autodenominar-se druida. En 1722 havia fundat amb altres estudiosos de les antiguitats la Societat de Cavallers Romans, els membres havien de tenir un pseudònim romà o 'celta'. En el cas de Stukeley l'assumpte anava més enllà de l'aparença i reflectia una creença real. Tot i ser rector anglicà, quan la seva dona va tenir un avortament va sepultar l'embrió "amb tota la cerimònia pròpia de tal ocasió" en una mena d'oratori druídic que havia construït al seu jardí.

El druidisme de Stukeley no era un 'retorn al paganisme' com el que professen els actuals 'neodruidas'. Stukeley volia demostrar que el cristianisme representat per l'Església d'Anglaterra no només era fidel reflex de l'original, sinó que a més els britans van ser 'cristians abans que els cristians'. Stukeley va tenir èxit al transmetre la idea que els megàlits eren obra dels druides, com es pot comprovar encara avui tots els solsticis d'estiu a Stonehenge, però el component cristià del seu argument es va perdre ja al segle XVIII.

Quant al seu treball arqueològic, cal destacar que les seves descripcions d'Avebury, Stonehenge i els altres monuments prehistòrics que va estudiar no van ser superades fins segle i mig després. Per Glyn Daniel, "pel fet que Stukeley atribuís Avebury i Stonehenge als druides i amb ells poblés el món del passat, no hem d'oblidar que va ser un acurat arqueòleg de camp que va fer observacions de caràcter eminentment arqueològic".

A dia d'avui, no sabem per què ni per a què va ser construït Avebury, encara que tot apunta que el conjunt tenia una funció ritual. Aubrey Burl, un dels principals estudiosos del monument, ha aventurat que el lloc va ser escenari de rituals tenia per finalitat apaivagar els poders malvats de la natura que amenaçaven les gents del Neolític. Però el mateix Burl subratlla que és poc el que es pot saber amb certesa sobre l'ús i significat d'aquests monuments. Com afirma a 'Prehistoric stone circles', aquestes construccions "estan entre els més fascinants dels nostres monuments prehistòrics. Ara tenim una idea correcta de quan van ser erigits, com van ser erigits, quins van ser els seus orígens i què es pot trobar en ells. Per què van ser utilitzats és una altra qüestió. La resposta serà probablement sempre elusiva ".

L'aspecte original del conjunt, segons Stukeley

Font: http://www.elcorreo.com/vizcaya/20131011/mas-actualidad/sociedad/druida-avebury-201310101858.html