Les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes remeieres i olis essencials, l'elaboració de remeis i la comercialització d'aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu.
La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d'elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici. El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.
L'ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l'èxode estacional de molts homes i dones d'aquestes valls cap a zones més riques.
I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de la vall es van dedicar a extreure d'aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d'una Catalunya per on, tot caminant i carregades d'herbes i olis, anirien "guarint i curant tots els mals".
Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.
Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, néta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l'acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.
El comerç va permetre les trementinaires disposar de moneda pel pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall, ja que les classes més acomodades no necessitaven enviar fora les seves dones.
Venien té de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre. La trementina era el seu producte principal i el que les va donar nom. La venien per desinfectar ferides de persones i animals. Es tracta d’una substància que s'extreu de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients a les drogueries al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven carregar la pomada durant tot el trajecte.
La mercaderia la guardaven en bosses de roba fàcils de carregar durant el viatge. Les bosses, grans com farcells, van crear la figura de la trementinaire, que era reconeguda així a tots els llocs per on passava. Altres elements típics de la seva indumentària eren una petita bossa per la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes.
El nom de trementinaires els el van donar fora de la vall, on també les anomenaven "les tuixentes". Però elles s'anomenaven a sí mateixes "dones que anaven pel món". Altres remeis que elaboraven i utilitzaven eren la pega grega, l'oli d'avet, la pega negra, l'oli de ginebró, l'oli del tifus, l'oli de llangardaix, de serp blanca, d'escurçó, tabac negre o l'oli de perdigons i també una gran varietat d'olis essencials, xarops, pomades i infusions fets amb tota mena d'herbes, flors, bolets, escorces i arrels.
La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia dos productes: l'essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d'aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.
La pega negra s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s'aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.
Aquests remeis els aplicaven segons el seu coneixement a persones o animals. Alguna d'aquestes remeieres ambulants incloïa el tabac, de contraban, entre la seva oferta comercial.
Era normal que els clients els fessin encàrrecs concrets d'un any per l'altre i alguns dels remeis que oferien els elaboraven a la mateixa casa del client.
En un temps en què la sanitat no arribava a gran part de la població, sobretot en el medi rural, a causa de la mancança de metges i al preu de les consultes, aquestes guaridores resolien infinitat de problemes quotidians, tant a homes com a animals. Consideraven que guarir no té preu fix, es cobrava segons la malaltia i el malalt.
Recorrien tot Catalunya a peu carregant els seus farcells, cantimplores, olles i altres estris, en viatges que podien arribar als 600 quilòmetres entre l'anada i la tornada. Per les comarques de Girona arribaven fins a la Costa Brava, unes altres viatjaven fins al mar situat al sud de Tarragona, unes altres freqüentaven comarques d'Aragó i fins i tot n'hi va haver que van treure el cap per França.
L'evolució social de la comarca va col·laborar en la decadència d'aquest ofici més que la manca de demanda dels productes. A partir dels anys 30 cada cop es feia més difícil trobar acompanyants, cada cop quedava menys gent a la vall, es trobaven feines millor pagades als centres urbans i que no requerien tant d'esforç. Això va trencar, en moltes ocasions, la transmissió oral dels coneixements imprescindibles per seguir aquesta tradició.
Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum".
En general eren de la mateixa família, germanes, mare i filla o àvia i néta. La confiança entre elles era molt important ja que la gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits incloïen les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallesos, el Barcelonés, la Selva, el Gironés, els dos Empordans i la Garrotxa. Però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó. Solien fer dos viatges cada any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc, i que durava fins la Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.
El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixen el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.
Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera va ser la darrera trementinaire. Va començar a anar pel món amb la seva avia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat però el va perdre durant la guerra. L'any 1936 es va casar amb Miquel Borrell que era del mateix poble, fill de trementinaire. En Miquel havia anat pel món amb la seva mare perquè aquesta no tenia cap filla que l’acompanyés. El seu pare treballava al bosc i anava a segar. En Miquel també va fer durant molt de temps de segador i de llenyataire.
Després de la guerra, la Sofia va anar pel món amb la seva sogra, amb les dues filles grans separadament, amb noies llogades, amb una dona del seu poble de la mateixa edat, i finalment amb el seu marit, amb qui va viatjar fins 1982. Aquest és un dels pocs casos en què un home va exercir l'ofici.
Sofia va fer el darrer viatge el 1984, quan comptava 73 anys.
L'any 1998 s'inaugurà a Tuixent (Alt Urgell) el museu de les Trementinaires, on s'explica la forma de vida rural a la vall de la Vansa i l'ofici de trementinaire.
Des de l'any 2000 es celebra de forma anual la Festa de les Trementinaires, amb activitats als diferents pobles de la vall (Tuixent, Sorribes, Ossera, Cornellana, Fórnols, etc.). De forma conjunta, també té lloc a Tuixent una fira dedicada als productes naturals.
ALGUNS REMEIS DE LES TREMENTINAIRES
OLI D’AVET. Les seves aplicacions són per guarir malalties pulmonars, dels ronyons, l’uretra i per a les llagues d’estómac. És diürètic i vulnerari.
PEGA NEGRA. Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.
OLI DE GINEBRÓ. Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar.
OLI DEL TIFUS. Oli composat per gran quantitat d’ingredients, molt sol.licitat durant els diferents brots de l’epidèmia.
ORELLA D'ÓS. La seva aigua és bona tant per les morrenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat.
CORONA DE REI. És una herba abortiva, utilitzada tant en les persones com en el bestiar.
TE DE ROCA. És una infusió estomacal i lleugerament purgant.
SALSUFRAGI. La seva infusió la recomanaven pel mal de pedra dels ronyons.
ESCABIOSA. Es pren per depurar la sang i per quan es té el xarampió; és sudorífera.
SÀLVIA. Guareix totes les malalties, clarifica la sang i és vulnerària.
HISOP. Dues cullerades de flor d’hisop "tornen la mare a puesto i la filla a lloc".
"TABACO" NEGRE. Les trementinaires elaboraven aquest remei que guaria el "garrotillo" -diftèria- i el tifus.
SERPILDÓ. La seva infusió és digestiva i bona per quan es té la "tos ferina".
BIBLIOGRAFIA
- Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).
- Folch Serra, Mireya. “Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees”. Tesis Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.
- FRIGOLÉ I REIXACH, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent (en català). Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005. ISBN 84-393-6850-X.
- GARÍ DE AGUILERA, Clara. «Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera.» (en català), 17-07-2013. [Consulta: 30 novembre 2016].
Més info:
•
http://www.trementinaires.org/
• http://www.editorialgavarres.cat/index.php?option=com_redshop&view=product&pid=18&Itemid=23&lang=ca
• http://www.rtve.es/television/20140221/memoria-trementina/477024.shtml
• http://elpais.com/diario/2007/06/07/quaderncat/1181177117_850215.html
• http://trementinaires.blogspot.com.es/