Res és etern, només el temps... encara que de vegades, només de vegades, hi ha actes que ho sobreviuen tot i es converteixen en llegendes, aquesta és una d'aquelles poques gestes que ha vençut l'eternitat... la llegenda de Dralion.
Més enllà, on dorm el sol... ocult entre mons que només podem imaginar, va néixer fa molt, molt de temps, un drac colossal, de dures escates daurades i ulls tan blaus com el cel més blau que puguis recordar, la seva veu era profunda i dolça, afable i capaç d’apaivagar les tempestes, les ventades i fins i tot l’enfurismat onatge del mar.
Dralion solia passar dies sencers recorrent les galàxies, admirant la bellesa de les estrelles, nomenant i enraonant amb cadascuna d'elles per saber de les seves històries... d'on venien? Quin era el seu propòsit? Quins eren els seus somnis ?... Què havia en el més profund del cor d'una estel ?...
Així, dia a dia, nit a nit, i d'estel en estel, el bon Dralion va convertint-se en el guardià dels secrets més profunds i sagrats de totes les estrelles, ell sabia molt bé, per què i per a què a on es dirigien les estrelles, per què i per qui havien estat creades (però aquesta és una altra història) i com a guardià i com drac, va jurar protegir-les fins a la fi dels temps.
Però va succeir que un dia en el seu recorregut habitual, el colossal drac va notar que una de les estrelles més belles i gegantines anomenada Sol estava profundament trista, es va quedar en silenci, amb la mirada perduda a l'horitzó, i de poc a poc, la seva llum va començar a minvar, Dralion sabia que alguna cosa molt greu i important estava passant, (encara que... fins i tot les coses més petites són enormes en la vida d'una estel) així que molt lentament el drac va començar a apropar-se, perquè, contrari al que es pugui pensar, les estrelles poden ser molt tímides i reservades
.
Al principi el guardià només s'asseia en una d'aquelles roques flotants en silenci, després va seure més a prop... i més a prop... i més a prop mentre el Sol el mirava amb curiositat, i així passaven molt de temps, en silenci un al costat de l'altre... es diria que Dralion escoltava el silenci del Sol... sí, perquè fins i tot en silenci un pot dir moltes coses.
Va ser així que el drac guardià va notar que el Sol s’il·luminava i el seu foc creixia cada vegada que s'aixecava a l'horitzó una gran roca blanca, que era el satèl·lit d'un planeta anomenat Terra, es deia Lluna, i ella es posava vermella quan el veia, tant que brillava encara més, però llavors el Sol es posava trist, baixava la mirada i sospirava... el Sol estava enamorat de la Lluna!
- Amic Sol -deia en Dralion- el teu cor sospira per aquesta Lluna i hauries d'anar a xerrar amb ella.
- No puc...
- Per què no? totes les estrelles viatgen, totes s'uneixen a d’altres estrelles...
- Veus aquell planeta a la llunyania? Aquell que és blau?
- Si, Què passa amb ell?
- En aquest lloc hi ha molta vida, i tota és bella i fràgil, molt fràgil, si jo m'anés, ells no podrien existir, tot aquí em necessita... i jo els necessito també, els he vist créixer, conec cada història, cada criatura gran, petita o microscòpica, cada fulla i cada flor... igual que tu coneixes totes les estrelles, així com tu ens estimes i ens brindes teva protecció, així també els vull jo, i la Lluna també és la seva guardiana, ella coneix tots els seus somnis, ella pot calmar totes les seves pors, són criatures úniques les que habiten aquest lloc, els humans es creuen molt forts, però la veritat és que no els agrada estar sols, ni els agrada la foscor. Són tan feliços quan m'acosto i els acarono i els hi dono escalf, els dic que jo, des de dalt sempre hi seré al seu costat... no podria mai deixar-los Dralion, són els meus protegits.
Llavors l'immens drac es va retirar, es va anar volant cap a la Terra i la va recórrer tota, admirant la seva canviant bellesa i mirant acuradament a totes les persones, i llavors el va veure, aquells éssers de comportament una mica excèntric que eren com gira-sols, tota la seva vida i somnis giraven entorn a l'escalf i la llum que els donava el Sol, però no només això, en els seus ulls i en els seus somriures havia aquest mateix resplendor que tenien la Lluna i el Sol, així Dralion se'n va anar al pic d'una altíssima muntanya i començar a entonar un cant: "per l'aigua , sobre el cel i més enllà del mar, entre estrelles, sobre el temps i sense dubtar, que s'obrin els portals, que es donin els senyals, un minut, un sospir i res més, una vida i un somni fet realitat, pel poder de la meva veu, per la força de la meva ànima, per tots els secrets dels que sóc portador, li demano a l'univers que de tant en tant la Lluna i el Sol puguin viure el seu amor ".
Després d'entonar aquelles paraules quelcom d'increïble va passar! El mig dia es va enfosquir i alhora la lluna va aparèixer majestuosa sobre el cel cobrint al Sol amb una abraçada que només deixava veure el seu lluminós contorn, així, junts, com sempre havien volgut estar-ho, per explicar-se i compartir els seus secrets, per besar-se les galtes, per ser un tot sobre el cel d'aquell blau planeta que cridaven llar, la miraculós trobada només podia durar uns quants segons, però fins i tot un segon pot ser prou i més que suficient quan es pot convertir un somni en realitat.
Aquesta és doncs la llegenda de Dralion, el drac que ocasionalment es converteix en una mena de Cupido. I quan succeeix el sorprenent miracle que nosaltres, simples humans de comportament una mica estrany, anomenem "eclipsi" Dralion és el Drac més feliç de tot l'univers, per que com be sabem el que realment significa, la propera vegada que el somriure de l'amor ens captivi, recordem que som dipositaris de la cura, amor i llum dels nostres bells guardians, perquè també els nostres cors estan fets de Lluna i Sol.
