L'ULL D'HORUS

 
L'ULL D'HORUS

L'ull wedjat, udjat, ugiat, ull d'Horus és un dels amulets més coneguts de l'antic Egipte i del món musulmà actual. Com a talismà simbolitza la salut, la prosperitat, la indestructibilitat del cos i la capacitat de renéixer. El wedjat, un ull en part humà i en part de falcó, és l'ull d'Horus, déu del cel, i significa «la unitat o totalitat restablerta».

Als Textos antics s'al·ludeix a un mite que associa Osiris, déu de la terra, amb la seva esposa Isis, amb el seu fill Horus i amb el seu malvat germà Seth, déu del desert i assassí d'Osiris. Segons aquesta mitologia, Horus, el legítim hereu (representat amb cap de falcó) va perdre el seu ull lluitant contra Seth en els combats per recuperar el tron ​​usurpat i venjar el seu pare Osiris. Seth va fer miques l'ull d'Horus però Toth, déu de la ciència i de la màgia, va trobar els trossos, els va recompondre i els va unir de nou escopint sobre ells. Aleshores, Horus li va donar a menjar a Osiris perquè pogués ressuscitar en la seva assimilació com a déu funerari essencial.

L'ull dret representa el sol, origen de tota la llum, per la qual cosa també se'n diu ull de Ra, la divinitat solar adorada com a déu principal en la religió egípcia. L'ull esquerre és un ull nocturn, símbol de la lluna, amb la seva mítica recomposició semblant les fases lunars. Com a encarnació del sol, el wedjat dret tenia més poders màgics i era més utilitzat com a amulet protector. L'ull esquerre sembla estar a l'origen del símbol farmacèutic usat per encapçalar les receptes, R, com una antiga invocació de la divinitat.

Aquests amulets els servien no sols contra les malalties sinó també contra conjurs i malediccions enviats pels enemics i el mal d'ull. 

Els antics egipcis van utilitzar amb gran profusió objectes apotropaics, amulets (naturals) i talismans (artificials), que creien estaven dotats de poders màgics, i no només protegien els morts sinó també els vius, especialment aquests contra les malalties. Aquests talismans i amulets els servien no sols contra les malalties sinó també contra conjurs i malediccions enviats pels enemics. En el cas dels difunts aquests amulets eren col·locats al voltant de les mòmies o entre les benes per protegir el seu cos de la destrucció contra els mals esperits.

Així, en alguns dels darrers capítols del "Llibre dels Morts" es poden llegir descripcions de talismans que havien de protegir el difunt de l'abast del mal.

Tenien diversos noms com dyed o pilar d'Osiris , l'uraeus , el theth de cornalina, el Falcó d'or i el collaret d'or i el "Udyat" o Ull Màgic i l'escarabeu Kpr. En algun d'aquests talismans s'enregistraven textos màgics del Llibre dels Morts.

Les tombes egípcies i més concretament les cavitats disposades al pit i al voltant de les mòmies, han proporcionat i ens han llegat multitud de petits objectes de pedres semiprecioses com el jaspi, hematites, feldspat, lapislàtzuli i cornalina entre d'altres, a més de ceràmica esmaltada, pasta de vidre o fusta. Entre tots aquests objectes podem trobar una gran majoria que estan grollerament tallats, però altres són veritables joies i obres d'art. Eren els amulets que els antics egipcis van utilitzar amb gran profusió, sobretot a la Baixa Època. Aquests amulets segons ells estaven dotats de poders màgics, i no només protegien els morts sinó també els vius. 

En algun d'aquests amulets s'enregistraven textos màgics del Llibre dels Morts. En algunes ocasions, els amulets reproduïen signes de caràcter jeroglífic que posseïen el màgic poder de la noció abstracta que venien a representar i que transmetien al seu portador. D'aquesta manera el “nivell” del paleta proporcionava estabilitat, la canya de papir joventut i vigor. El signe “Anj o ank”, la vida, el signe “Nefer” la bellesa i la perfecció. La varietat d'amulets era infinita. I les formes variades i sofisticades. Els amulets més comuns eren l'escarabat, el Dyed, l'Udyat, el Tet o el Nus d'Isis. Quan un mag creava un amulet, hi introduïa les forces màgiques P essencials per preservar la vida i garantir la immunitat d'un cos o d'una mòmia. Generalment per protegir completament una mòmia, calia utilitzar cent quatre amulets diferents, lligats als dits dels peus o als peus, i amb un ritual fer arribar i circular la "força màgica" a través de tot el cos abans d'arribar al cap. D'aquesta manera es protegia el mal sota totes les formes. A l'Antic Egipte es considerava una bona mare de família, aquella que tenia un coneixement profund de la màgia dels amulets, els quals utilitzava per posar els seus fills a recer de perills exteriors de tota mena i índole. Durant el seu creixement també afavorien l'amor, la vitalitat i l'èxit a la feina. 

" Oh tu, Eesperit, que devores el teu propi braç

Allunya't del meu camí!

Doncs jo sóc Ra que s'eleva al Cel davant dels seus enemics! 

Ja no podran fugir de mi. "

Conjur XI del Llibre dels Morts

EQUINOCCI DE PRIMAVERA

Els equinoccis, les jornades en les quals la nit i el dia duren el mateix, assenyalant l’inici de la primavera i de la tardor, marquen a la Humanitat durant mil·lennis.

Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor.

EQUINOCCI DE PRIMAVERA

L'esperança és el somni dels que estan desperts. L'esperança és com el sol, llança totes les ombres darrere nostre. L'esperança en l'ésser humà és creadora de la mateixa manera que un déu-deessa.

El moviment de la primavera és ascendent i cap a l'exterior, és l'inici del cicle vital. La primavera és l'època de l'any en què es manifesten més evidentment els processos del Naixement i el Creixement en qualsevol forma de vida. És l'època en què vam iniciar el nostre cicle vital; amb el Naixement i les primeres etapes de Creixement. O bé podria ser l'energia necessària per al començament d'una nova etapa.

Els xinesos nomenen a la Primavera, "primer moviment". El començament de l'Any Xinès marca l'inici del cicle anual i és al febrer; moment climatològic en què l'hivern declina i ja se senten les primeres manifestacions de la Primavera: les llavors trenquen el seu embolcall per créixer cap a la llum, les fulles i les flors esclaten en les branques per regalar-nos aquest color verd, característic d'aquest període, les primeres flors en els arbres del camp.

Encara que tan sols hagin transcorregut uns mesos des de l'inici de l'any, el nostre cos i la nostra ment necessiten ser purificats i és per això que hem de renovar les nostres energies ajudant-nos de la força de l'entrada de la primavera. Celebrat a gairebé totes les cultures del món, l'equinocci de primavera és el moment en què el sol il·lumina de la mateixa manera a l'hemisferi nord i al sud.

Per aprofitar aquest moment màgic en què tot recobra la vida (els animals abandonen la hibernació i les flors comencen a brollar) el millor que pots fer és netejar la teva vida d'energies negatives i abraçar tot el que et porti la primavera.

Després de l'hivern, l'equinocci significa la tornada a la llum del món ja que porta amb si a la primavera. La primavera sol arribar el 21 de març, però la veritable data de l'equinocci és el 20 de març, dia en el qual com ja hem dit, el sol il·lumina per igual als dos hemisferis de la terra. El ritual pagà de l'equinocci està relacionat amb la deessa Ostara de la mitologia germànica la qual portava la llum i la fertilitat després de l'hivern. Per això tots els rituals d'aquest dia tenen a veure amb la fertilitat i la renovació.

PER NETEJAR LES MALES ENERGIES

Has afrontar la primavera carregada de positivitat i deixant fora de la teva vida totes les males energies, per això una neteja d'aura pot ser molt efectiva. Si sents que a casa teva l'ambient està molt carregat, pots netejar la teva aura i la teva llar de males vibracions a través de la sal i el vinagre. Senzill i efectiu.

Pren un got de vidre i omple un terç amb sal. A continuació, cobreix amb vinagre la sal fins que quedi la mateixa proporció de sal que de vinagre. Col·loca el got en un plat i deixa-ho en algun lloc de casa teva en el qual no molesti molt. A partir del 13 dia començarem a observar la reacció química per la qual el vinagre comença a evaporar-se.

Si la sal comença a enfilar pel got significarà que s'està netejant el lloc de males energies, si tan sols s'evapora el vinagre voldrà dir que no hi havia cap mala energia. Depenent de la forma que tingui la sal, el seu significat serà diferent. Si les escates de sal són arrodonides la mala energia és conseqüència de les petites picabaralles tan habituals en una llar. Si la sal pren forma punxeguda, cura, ja que això vol dir que sí que hi ha energia negativa en la nostra vida, probablement creada per algú que té mals pensaments cap a nosaltres. No cal preocupar-se amb el resultat que mostri el got, gràcies a aquest senzill ritual haurem aconseguit netejar el nostre aura i podrem començar de nou.

VISITAR UN LLOC ALT

Des dels egipcis fins a les tribus precolombines, les construccions piramidals es consideraven una forma d'estar més a prop dels déus i per descomptat de connectar amb l'astre rei. El dia de l'equinocci, intentarem visitar un lloc alt per rebre tota l'energia del sol durant aquest període en el que es troba més proper a la terra.

UN BON MOMENT PER A LA JARDINERIA

Amb la primavera la fertilitat de la terra està en el seu punt àlgid i les llavors que plantes agafaran millor. Aprofitant un període tan especial com l'equinocci, planta llavors en funció del que vulguis aconseguir perquè la seva efectivitat es vegi augmentada. Romaní, clau, estragó, gira-sol, poma o cirera ajudaran a atreure l'amor. Gessamí, gerani, castanyer d'índies o cedre per la seva banda, ajudaran a atreure i conservar els diners. El julivert és bo per combatre el mal d'ull, l'ortiga per les males energies i així amb una àmplia varietat de plantes i arbres. 

VESTIR-SE DE BLANC

Tant el 20 com el 21 de març intenta vestir de blanc per abraçar tota l'energia positiva que porta amb si l'equinocci. La llum que porta el sol després de l'hivern és la base de l'equinocci i en vestir de blanc s’atreu en certa manera aquest positivisme. A més, no oblidar que el blanc és el color de la puresa.

ALTRES FORMES DE CELEBRAR L'EQUINOCCI

Els maies també celebraven aquest dia. Un dels seus rituals era al déu Chaak. Oferien a aquesta deïtat de la pluja tabac, blat de moro i actualment fins i tot aiguardent. D'aquesta manera s'asseguraven la fertilitat dels camps.

També dins el món anglosaxó, en una tradició com la dels ous de Pasqua el color tenia la seva importància durant l'equinocci donat que en regalar ous de pasqua en tons clars aportaves alegria a la persona a qui se'ls regalaves.

Per als egipcis també era un dia assenyalat amb motiu de la posició del déu Ra, representat pel sol. D'ells ha transcendit fins a nosaltres un ritual pel qual atreure la bona sort a través d'un escarabat a manera d'amulet per a la protecció de les males energies.

FOC

 La paraula «foc» prové de la llengua llatina, concretament del mot focus, que inicialment tenia el significat de fogar però que ha anat evolucionant per a passar a cobrir el significat de foc en general. I del mot foc, se n'han derivat multitud de paraules, com per exemple, foguera o flama. 

El foc és una reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Aquesta reacció és exotèrmica, desprenent l'energia de la reacció en forma de calor i llum, i diversos productes de la reacció, usualment diòxid de carboni i aigua.

El foc ha fascinat la civilització durant segles. Al voltant seu i gràcies a la seva escalfor han viscut centenars de generacions. El foc també ha tingut un ús festiu i commemoratiu, especialment després de l'ús de la pólvora per als focs d'artifici i els coets.

La capacitat de controlar el foc propicià un important canvi en els hàbits dels primers humans, concretament els homo erectus. Fer foc per a generar calor i llum va fer possible que les persones cuinessin aliments, augmentessin la varietat i la disponibilitat de nutrients. La calor produïda també ajudà les persones a mantenir-se calentes en climes freds. El foc també mantenia a ratlla els depredadors nocturns, endurir les puntes de les ferramentes i permetia allargar les hores d'activitat.

S'han trobat evidències d'aliments cuinats amb una antiguitat d'1,9 milions d'anys, encara que el foc, probablement, no va ser utilitzat d'una manera controlada fins fa uns 400.000 anys. Les troballes referent a l'ús del foc es generalitzen entorn d'un període comprès entre 100 mil i 50 mil anys enrere, cosa que en suggereix l'ús regular en aquest lapse. Curiosament, la resistència a la contaminació de l'aire va començar a evolucionar en les poblacions humanes en un moment similar en el temps. 

En l'evolució de l'espècie humana, l'adoració, en les seves manifestacions primitives, aparèix molt abans que la ment de l'home fos capaç de formular els conceptes més complexos de la vida. La religió primitiva es basava enterament en circumstàncies d'associació. Els objectes de l'adoració eren sempre suggestius, consistien en les coses de la natura que els eren properes, que tenien gran influència en l'experiència comuna dels primitius humans o que cridessin més la seva atenció. 

El foc és un dels quatre elements clàssics per als antics (junt amb l'aigua, la terra i l'aire). Els caldeus el miraven com una deïtat suprema. Tanmateix, a Pèrsia és on es va estendre el seu culte gairebé exclusivament. Es trobaven per tot arreu tancats amb murs i sense sostre, dintre els quals, s'encenia assíduament el foc on el poble devot venia a unes certes hores per pregar-li. Els grans senyors s'arruïnaven llançant en ell essències precioses i flors odoríferes, privilegi que miraven com un dels millors drets de la noblesa. Aquests temples descoberts van ser coneguts dels grecs amb el nom de Pyreia o Pyrateia. Es parla també d'ells com dels més antics monuments del culte del foc. Quan els reis de Pèrsia es trobaven en l'agonia, s'apagava el foc a les principals ciutats del regne i no es tornava a encendre sinó fins després de la coronació del seu successor. Aquests pobles s'imaginaven que el foc havia estat portat del cel i posat damunt de l'altar del primer temple que Zoroastre havia manat edificar a la ciutat de Xis. Estava prohibit llançar-hi res que no fos pur, arribant fins al punt de superstició que ningú no gosava mirar-lo atentament. A la fi, els sacerdots conservaven secretament aquest foc i feien creure al poble que era inalterable i s'alimentava de si mateix. En el zoroastrisme atorga gran importància al foc, ja que és considerat un element sagrat. Hyde ha cregut que aquest culte tenia per únic objecte representar l'ésser Suprem.

El seu origen ocupa el lloc central de molts mites, entre els quals destaca el de Prometeu, que el va robar als déus per donar-lo als homes (cosa per la qual va ser severament castigat). La cultura grega venerava a dos déus del foc: Hestia (en la mitologia romana, Vesta), deessa del foc de la llar i Hefest (Vulcà), déu dels metalls i el foc. Així mateix la terminologia grega diferenciava entre el foc destructiu (adeilon), associat amb Hades, i el foc creatiu, associat amb Hefest. Cremava el foc sagrat als temples d'Apol·lo a Atenes i a Delfos, al de Ceres a Mautíuaa, al de Minerva, al de Júpiter a Ammó, i a les pritaneas de totes les ciutats gregues, on cremaven contínuament les làmpades tenint molta cura que no s'apaguessin.

A l'Antiga Roma, les vestals (verges que tenen cura del temple de Vesta, la deessa de la llar) tenen l'obligació de no permetre que el foc sagrat, aquest magnífic regal diví, s'apagui. El càstig és exemplar i expeditiu: l'enterrament en vida.

A la mitologia celta, d'altra banda, la deessa del foc era coneguda com a Brigit, que també era la deessa de l'art, la poesia i la terra. També era l'encarregada de protegir els ramats i les dones joves, encarregant-sobretot de protegir els nens més petits. Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina. El foc en si mateix era considerat sagrat pels celtes, i si aquest s'apagava en una llar, era símbol de malastrugança.

En el marc de l'hinduisme, Agni (del mot sànscrit agni, foc) és la deïtat d'aquest element. Juntament amb Indra i Surya conformen la trinitatvèdica, una trinitat després substituïda per la de Brahma, Vishnu i Shiva. Agnídev, com també se'l coneixia, era fill de la deessa Prithivi, la Terra, i del déu Diaus Pitar (en sànscrit, déu pare). Protegia, segons les tradicions, als homes i a les seves llars per igual. En el seu cap tenia un milió d'ulls. També era el déu de la terra i la saviesa, i entre les seves tasques es comptava l'ésser missatger entre els déus i els homes. Se'l representava amb dos caps, suggerint els aspectes benèfics i destructius del foc, ulls i una cabellera negra, tres cames i set parells de braços. Del seu cos emanaven Set Llamps de llum.

A la mitologia xinesa també hi són presents diferents mites entorn del foc, així Zhu Rong n'és el déu del foc, essent aquest que ensenya a la humanitat a emprar-lo. En els relats xinesos es parla a més de les forces Yin i Yang, femenina i masculina respectivament. Cada una té propietats oposades i li corresponen al seu torn elements complementaris i oposats, com ho són l'aigua i el foc. aquest últim, segons els xinesos, és una energia d'acció i calor. Tots els éssers vius, d'acord amb les ensenyances del fengshui, tenen aquestes dues energies que el complementen i el regulen.

Ja a l'Antic Testament Déu es va aparèixer una vegada sota la forma d'esbarzer inflamat i el llamp es considera sovint un emissari seu. El foc té un caràcter central en les fogueres per cremar els acusats d'heretgia o de bruixeria.

La iconologia d'aquest element va tenir altars, sacerdots i sacrificis quasi entre tots els pobles de la terra. Els romans ho representaven sota la figura de Vulcà enmig dels ciclops. Una vestal a la vora d'un altar sobre el qual crema el foc sagrat o una dona tenint un got ple d'ell amb una salamandra als seus peus, són també símbols pel mig dels quals els antics representaven el foc. Cesare Ripa i Hubert François Gravelot han ajuntat a aquests emblemes la presència del Sol, principi de la calor i del llum i l'au fènix que mor i reneix en aquest element; expressió jeroglífica de l'opinió dels filòsofs que creien que el món seria consumit algun dia per les flames per renéixer més brillant i perfecte. 

El foc és un dels quatre elements cosmogònics segons les tradicions antigues que, juntament amb l’aire, l’aigua i la terra, són capaços de crear-ho tot, combinats degudament. És un element complex: per una banda és devastador i per una altra és purificador, ens dóna llum i escalf i ens permet d'ingerir els aliments cuits. 

Però els efectes del foc són molt beneficiosos. De fet, les primeres comunitats d’humans es van estructurar al voltant del foc i el van convertir en un element central. De seguida fou important en la quotidianitat, però també en la dimensió festiva, on multiplica els efectes i la potencialitat i adquireix connotacions màgiques i grans continguts simbòlics. El calendari inclou molts moments ignis. En els solsticis sol haver-hi dies en què el foc és protagonista absolut, com ara les fogueres de Sant Joan i els foguerons de Sant Antoni. La litúrgia també el té present, el foc, per exemple a la vetlla pasqual i a la festa de la candelera. Finalment, la presència del foc a Barcelona sobresurt en les actuacions de diables i bèsties, especialment en els correfocs de les festes majors. 

SOLSTICI D'ESTIU 2017

El solstici d'estiu és el moment en què comença aquesta estació, la tercera de l'any després de l'hivern i la primavera. A l'hemisferi nord aquest fenomen astronòmic que dona entrada a l'estiu es produeix dimecres, 21 de juny, a les 6.24 hores de l'Espanya peninsular (4.24 hores GMT). L'estiu d'aquest any, que durarà 93 dies i 15 hores, s'acabarà el 22 de setembre, dia en què l'equinocci donarà inici a la tardor.

Tradicionalment es diu que és l'època en la que el vel que separa els móns es més prim. És una època especialment màgica per somiar i imaginar. L'estiu està en el seu punt àlgid i tot encara es mostra exuberant i verd abans que la calor i la pols dels dies canviïn el seu color. Amb els cultius sembrats i en fase de creixement, tradicionalment aquesta època representava un breu descans per jugar i somiar abans que els fruits maduressin i comencés la collita. 

Preneu-vos un temps per somiar. 

Qui sou? 

Quins son els vostres desitjos més profunds?

Per eliminar el que ja no vull en la meva vida: 

Escriu una carta amb tot el que no vols en la teva vida i tot el que sents que et fa mal. 

En un cendrer o bol de fang o que resisteixi la calor, crema aquesta carta i sobre ella uns fils d'alguna peça de vestir teva. 

Amb el foc purificador cremaràs totes les males energies i deixaràs que un nou cicle comenci, deixant enrere tot el que ja no vols portar.

Per protegir i netejar la casa: 

La nit de Sant Joan has prendre un plat o bol, de fang o vidre (mai plàstic), al que li col·locaràs aigua i sal marina (de la gruixuda). 

Introdueix els talismans que tinguis, joies personals, petxines de mar i pedres de riu o de mar. 

Deixa això tota la nit a la llum de la lluna (si està núvol no importa) i a primera hora del matí retira les joies, els talismans, les petxines i les pedres. Les joies i talismans han assecar-se i ja estaran nets i descarregats de males vibracions. 

Pel que fa a les petxines i les pedres, es poden col·locar una o dues en les cantonades de les finestres, serveixen per protegir.

L'aigua s'ha de guardar en alguna ampolla de vidre ben neta, perquè la facis servir durant tot l'any per protegir la casa. Com? Afegint una mica a l'aigua per netejar el terra, finestres, portes i els seus respectius marcs. 

L'aigua que sobre d'aquesta neteja la llances al WC i després tires la cadena 3 vegades.

Ritual amb aigua salada a la nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan es caracteritza per ser la més curta de l'any. És un moment on l'energia es troba en la seva màxima plenitud pel que convé fer uns rituals especials per millorar la nostra sort en el que queda de l'any.

El "ritual amb aigua salada a la nit de Sant Joan és molt conegut". El millor de tot és que són moltes les persones que ho fan, encara que no són del tot conscients. Es veu més com una tradició o un joc però és molt més que això: ajuda a millorar certs aspectes de la nostra vida d'una forma espectacular.

 Salt de foguera

El primer pas del "ritual amb aigua salada a la nit de Sant Joan" és el salt de la foguera. Això també pot ser molt divertit.

És important relaxar-se i passar-ho bé. Si veus que la flama està molt agitada o molt elevada, no has d'intentar saltar per evitar accidents. El millor és que esperis el moment just per poder fer-ho.

Mentre ho fas has de pensar en tot el negatiu que has viscut en el que va d'any. Aquests pensaments sortiran de la teva ment i es cremaran a la foguera per donar pas únicament als positius.

Bany de sal

Quan hagis acabat del pas anterior, hauries d'anar immediatament de cap a l'aigua del mar. Si això no és possible, pots ficar els peus només.

També pots canviar el bany a la platja per un a casa teva. 

Omple la banyera completament i afegeix sal. 

Després fes un bany que ha de durar uns 15 minuts i hauràs purificat totes aquestes energies negatives de la mateixa manera que ho hauries fet a la platja.

Sant Joan, orígens i història

En molts casos, la celebració de Sant Joan està vinculada a l'arribada del solstici d'estiu a l'hemisferi nord. La finalitat d'encendre focs i fogueres en aquesta nit és "donar força al sol", que a partir d'aquests dies es va fent menys intens perquè queda menys temps per al solstici d'hivern. A més, el foc té altres simbolismes com una funció purificadora en aquells que el contemplen i fins i tot salten aventurant sobre les seves flames.

Els orígens d'aquesta celebració són d'allò més curiosos. Es diu que el origen més remot cal buscar-lo en les festes gregues que es dedicaven al déu Apol·lo. Es celebraven, igual que les nostres, en el solstici d'estiu i també s'encenien grans fogueres que actuaven com a agent purificador. De la mateixa manera, els romans dedicaven a la deessa de la guerra, Minerva, unes festes similars també amb focs i flames.

Per què va ser triat Sant Joan i no un altre?

Se sap que el cristianisme va triar a Sant Joan per commemorar i celebrar l'arribada de l'estiu. Potser ens preguntem aquí, per què va ser triat Sant Joan per celebrar l'estiu i no un altre. El motiu està bastant clar. A la Bíblia es diu que Joan Baptista va venir al món per ser el precursor del messies. Durant la seva vida es va dedicar a predicar el baptisme per immersió. El simbolisme és la regeneració per la qual renaixem a la vida espiritual mitjançant un rentat extern. D'aquesta manera obtindrem una purificació interior. Per aquest motiu, l'església Catòlica celebra el 24 de juny, el naixement de Sant Joan Baptista, que, segons la Bíblia, va batejar a molts en el riu Jordà.

DONES QUE VAN PEL MÓN

Les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes remeieres i olis essencials, l'elaboració de remeis i la comercialització d'aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu. 

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d'elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici. El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.

L'ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l'èxode estacional de molts homes i dones d'aquestes valls cap a zones més riques.

I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de la vall es van dedicar a extreure d'aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d'una Catalunya per on, tot caminant i carregades d'herbes i olis, anirien "guarint i curant tots els mals".

Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, néta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l'acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.

El comerç va permetre les trementinaires disposar de moneda pel pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall, ja que les classes més acomodades no necessitaven enviar fora les seves dones.

Venien té de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre. La trementina era el seu producte principal i el que les va donar nom. La venien per desinfectar ferides de persones i animals. Es tracta d’una substància que s'extreu de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients a les drogueries al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven carregar la pomada durant tot el trajecte.

La mercaderia la guardaven en bosses de roba fàcils de carregar durant el viatge. Les bosses, grans com farcells, van crear la figura de la trementinaire, que era reconeguda així a tots els llocs per on passava. Altres elements típics de la seva indumentària eren una petita bossa per la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes.

El nom de trementinaires els el van donar fora de la vall, on també les anomenaven "les tuixentes". Però elles s'anomenaven a sí mateixes "dones que anaven pel món". Altres remeis que elaboraven i utilitzaven eren la pega grega, l'oli d'avet, la pega negra, l'oli de ginebró, l'oli del tifus, l'oli de llangardaix, de serp blanca, d'escurçó, tabac negre o l'oli de perdigons i també una gran varietat d'olis essencials, xarops, pomades i infusions fets amb tota mena d'herbes, flors, bolets, escorces i arrels.

La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia dos productes: l'essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d'aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

La pega negra s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s'aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Aquests remeis els aplicaven segons el seu coneixement a persones o animals. Alguna d'aquestes remeieres ambulants incloïa el tabac, de contraban, entre la seva oferta comercial.

Era normal que els clients els fessin encàrrecs concrets d'un any per l'altre i alguns dels remeis que oferien els elaboraven a la mateixa casa del client. 

En un temps en què la sanitat no arribava a gran part de la població, sobretot en el medi rural, a causa de la mancança de metges i al preu de les consultes, aquestes guaridores resolien infinitat de problemes quotidians, tant a homes com a animals. Consideraven que guarir no té preu fix, es cobrava segons la malaltia i el malalt. 

Recorrien tot Catalunya a peu carregant els seus farcells, cantimplores, olles i altres estris, en viatges que podien arribar als 600 quilòmetres entre l'anada i la tornada. Per les comarques de Girona arribaven fins a la Costa Brava, unes altres viatjaven fins al mar situat al sud de Tarragona, unes altres freqüentaven comarques d'Aragó i fins i tot n'hi va haver que van treure el cap per França.

L'evolució social de la comarca va col·laborar en la decadència d'aquest ofici més que la manca de demanda dels productes. A partir dels anys 30 cada cop es feia més difícil trobar acompanyants, cada cop quedava menys gent a la vall, es trobaven feines millor pagades als centres urbans i que no requerien tant d'esforç. Això va trencar, en moltes ocasions, la transmissió oral dels coneixements imprescindibles per seguir aquesta tradició.

Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum".

En general eren de la mateixa família, germanes, mare i filla o àvia i néta. La confiança entre elles era molt important ja que la gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits incloïen les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallesos, el Barcelonés, la Selva, el Gironés, els dos Empordans i la Garrotxa. Però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó. Solien fer dos viatges cada any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc, i que durava fins la Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.

El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixen el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.

Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera va ser la darrera trementinaire. Va començar a anar pel món amb la seva avia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat però el va perdre durant la guerra. L'any 1936 es va casar amb Miquel Borrell que era del mateix poble, fill de trementinaire. En Miquel havia anat pel món amb la seva mare perquè aquesta no tenia cap filla que l’acompanyés. El seu pare treballava al bosc i anava a segar. En Miquel també va fer durant molt de temps de segador i de llenyataire.

Després de la guerra, la Sofia va anar pel món amb la seva sogra, amb les dues filles grans separadament, amb noies llogades, amb una dona del seu poble de la mateixa edat, i finalment amb el seu marit, amb qui va viatjar fins 1982. Aquest és un dels pocs casos en què un home va exercir l'ofici. 

Sofia va fer el darrer viatge el 1984, quan comptava 73 anys.

L'any 1998 s'inaugurà a Tuixent (Alt Urgell) el museu de les Trementinaires, on s'explica la forma de vida rural a la vall de la Vansa i l'ofici de trementinaire.

Des de l'any 2000 es celebra de forma anual la Festa de les Trementinaires, amb activitats als diferents pobles de la vall (Tuixent, Sorribes, Ossera, Cornellana, Fórnols, etc.). De forma conjunta, també té lloc a Tuixent una fira dedicada als productes naturals.

ALGUNS REMEIS DE LES TREMENTINAIRES

OLI D’AVET. Les seves aplicacions són per guarir malalties pulmonars, dels ronyons, l’uretra i per a les llagues d’estómac. És diürètic i vulnerari.

PEGA NEGRA. Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.

OLI DE GINEBRÓ. Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar.

OLI DEL TIFUS. Oli composat per gran quantitat d’ingredients, molt sol.licitat durant els diferents brots de l’epidèmia.

ORELLA D'ÓS. La seva aigua és bona tant per les morrenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat.

CORONA DE REI. És una herba abortiva, utilitzada tant en les persones com en el bestiar.

TE DE ROCA. És una infusió estomacal i lleugerament purgant.

SALSUFRAGI. La seva infusió la recomanaven pel mal de pedra dels ronyons.

ESCABIOSA. Es pren per depurar la sang i per quan es té el xarampió; és sudorífera.

SÀLVIA. Guareix totes les malalties, clarifica la sang i és vulnerària.

HISOP. Dues cullerades de flor d’hisop "tornen la mare a puesto i la filla a lloc".

"TABACO" NEGRE. Les trementinaires elaboraven aquest remei que guaria el "garrotillo" -diftèria- i el tifus.

SERPILDÓ. La seva infusió és digestiva i bona per quan es té la "tos ferina".

BIBLIOGRAFIA

• Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).
• Folch Serra, Mireya. “Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees”.  Tesis Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.
• FRIGOLÉ I REIXACH, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent (en català). Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005. ISBN 84-393-6850-X.
• GARÍ DE AGUILERA, Clara. «Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera.» (en català), 17-07-2013. [Consulta: 30 novembre 2016].

Més info:

• http://www.trementinaires.org/
• http://www.editorialgavarres.cat/index.php?option=com_redshop&view=product&pid=18&Itemid=23&lang=ca
• http://www.rtve.es/television/20140221/memoria-trementina/477024.shtml
• http://elpais.com/diario/2007/06/07/quaderncat/1181177117_850215.html
• http://trementinaires.blogspot.com.es/


   

PEDRA DEL SOL II

LA IMATGE CENTRAL

La deïtat que es troba al centre del seu disseny ha provocat molta polèmica: n'hi ha que diuen que es tracta del déu Tonatiuh, el déu del Sol, Xiuhtecuhtli, la deïtat del centre de l'Univers, i fins i tot Huitzilopochtli. Fa uns anys es va plantejar que aquesta imatge té a veure amb l'inframón, amb la terra, o que és el Sol nocturn. Recentment, es va dir que representa una versió peculiar de Tonatihu.

El déu central de la pedra es llueix amb les seves dues mans, cadascuna amb una polsera; un ull i cella, perquè res se li pot amagar. A més a cada mà, les seves urpes capturen un cor humà, i la seva llengua està representada com un ganivet de pedra foguera, expressant la necessitat de sacrificis per a la continuïtat del moviment solar.

A més el disc central conté els signes dels punts cardinals col·locats entre els signes de les Eres: el Nord, signe 1 Pedrenyal; Sud, signe 1 Pluja; Aquest, amb  Xiuhuitzolli  un signe heràldic, i  Oest, amb el signe juliol Mono.

Els quatre quadrats que envolten la deïtat central representen els anteriors quatre sols que van precedir a l'actual Cinquè Sol.

PRIMER CERCLE

Al voltant de la imatge central de la Pedra del Sol, al primer cercle, apareixen la representació dels cinc sols generadors del món: 4 jaguar (Nahui ocelotl),  el primer Sol; 4 vent (Nahui Ehécatl),  el segon Sol; 4 pluja de foc (Nahui quiáhuitl)  el tercer Sol; 4 aigua (Nahui atl),  el quart Sol.

La corona la formen els pictogrames dels vint dies batejats del calendari sagrat asteca, Tonalpohualli en sentit anti horari. Aquests vint dies s'anaven combinant amb tretze números fins que es formava un any sagrat de dos-cents seixanta dies.

Aquests són: Cipactli, Ehecatl, Calli, Cuetzpallin, Cóatl, Miquiztli, mazatl, Tochtli, Atl, Itzcuintli, Ozomatli, Malinalli, Ácatl, ocelotl, Cuauhtli, Cozcaquauhtli, Ollin, tecpatl, Quiahuitl i Xochitl.

SEGON CERCLE

La segona corona conté diverses seccions quadrades, en cada secció conté cinc punts que es creu que representen les setmanes de cinc dies. Hi ha també vuit angles que divideixen la pedra en vuit parts. Aquests representen els raigs solars col·locats en direcció als punts cardinals.

TERCER CERCLE

A la part més baixa de la pedra, hi ha dues serps de foc, Xiuhcoatl, que envolten i emmarquen la pedra i porten al déu pel firmament, un enfront d'una altra. Els seus cossos estan dividits en seccions que podrien simbolitzar flames i membres de jaguar. Aquestes seccions podrien representar cinquanta-dos cicles anuals: el segle asteca va consistir en 52 anys, cada correspondència entre el principi de l'any civil amb el sagrat.

A la part superior del monòlit, un quadrat tallat entre les cues de les serps representa la data "13 Acatl". Això se suposa que correspon a 1479, l'any en el qual el calendari va ser completat.

En els extrems del relleu, hi ha vuit forats equidistants, representant diverses constel·lacions.

ELS COLORS

Després de l'anàlisi de mostres microscòpiques de rastres de pintura de Pedra del Sol se sap que aquest monòlit va estar cobert (i no en tota la superfície) pels colors vermell i ocre, tonalitats que concorden amb el seu simbolisme.

Actualment, la Pedra del Sol pot visitar a la sala Mexica del Museu Nacional d'Antropologia, a la ciutat de Mèxic.

Vídeo documental de la Sala Mexica (on hi ha la pedra del sol) - Museu Nacional d'Antropologia

 "Axayacatl estava ocupat en llaurar la pedra famosa i gran, molt llaurada, on estaven esculpides les figures de mesos i anys, dies i setmanes, amb tanta curiositat que era cosa de veure ..."

Fra Diego Durán - Història de les Índies de Nova Espanya

Thanks to:

http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/histdeltiempo/mexicana/prehispa/p_calemx.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Piedra_del_Sol

http://tonalpohualli260.wordpress.com/category/la-piedra-del-sol/

Fonts:

http://squitel.blogspot.com.es/2014/02/la-piedra-del-sol.html

https://2012profeciasmayasfindelmundo.wordpress.com/2014/02/09/la-piedra-del-sol-o-calendario-azteca

PEDRA DEL SOL I

La  Pedra del Sol  és un disc monolític de basalt amb inscripcions al·lusives a la cosmogonia mexica i als cultes solars. És comú i incorrectament anomenada Calendari Asteca.

La roca que dóna origen al monòlit es remunta cap a l'any zero, quan és llançada en forma de lava pel volcà Xitle. Prové del sud de la Conca de Mèxic, potser de Sant Àngel o del sud de Xochimilco.

Va ser llaurada durant l'època d'esplendor dels Mexicas, al voltant de 1512, i les imatges a la seva superfície es refereixen a la cosmovisió d'aquest poble.

El monòlit va sintetitzar el coneixement astronòmic que els antics mexicans havien desenvolupat fins abans de la conquesta espanyola. La pedra va ser localitzada "circumstancialment" a finals del segle XVIII al costat sud de la Plaça Major de la ciutat de Mèxic, on havia estat dipositada amb el relleu a baix i acuradament soterrada per no ser destruïda pels evangelitzadors espanyols durant el període colonial.

Segons l'arqueòleg Felipe Solís, "els supervivents a l'hecatombe van protegir el seu disseny amb una capa de cendres volcàniques o sorra, de manera que la van salvar d'una imminent destrucció."

Però la data exacta del seu descobriment, el 17 de desembre de 1790, posa en evidència que el seu ressorgiment de les entranyes de la terra va ser un esdeveniment magistralment planejat, ja que en aquesta data començava l'any tretze-Canya. El símbol col·locat a la part superior del Calendari Asteca.

La Pedra del Sol és un dels monòlits més antics que es conserva de la cultura mexica. En el Temple Major de Mèxic-Tenochtitlan, probablement va ocupar un destacat lloc col·locat sobre un dels temples anomenat Quauhxicalco. Abans del recent descobriment del monòlit de Tlaltecuhtli, déu-deessa de la terra, amb els seus 4 per 3,57 metres d'alçada i que es troba actualment en procés de salvament i restauració, es pensava que la Pedra del Sol era el més gran en dimensions.

Va ser enderrocada o enterrada al consumar la Conquesta de Mèxic i va romandre així fins a la seva troballa al Zócalo, la plaça major de Ciutat de Mèxic. En diferents èpoques la pedra ha estat col·locada en diversos llocs, entre ells l'exterior de la paret ponent de la catedral metropolitana. Actualment s'exhibeix a la sala Mexica del Museu Nacional d'Antropologia i Història, situat en el conjunt del Bosc de Chapultepec; i pel lloc que ocupa l'interior de la sala, se li pot considerar la peça més important.

Probablement va ser nomenada Ollin Tonatiuhtlan  que significa "Tonatiuhtlan de Ollin" o "Sol de Moviment". Aquesta manera de dir-se té relació amb la forma en què, segons la cosmogonia mexica, s'espera que acabi l'era del Cinquè Sol (l'era actual). Es diu que "Ollin Tonatiuh" finalitzarà amb una sèrie d'enormes i devastadors terratrèmols.

El primer estudi sobre la Pedra del Sol el va fer Antonio León i Gamma a 1792. Des de llavors, s'han realitzat infinitat d'estudis sobre el monòlit.

Una de les preguntes constants sobre aquesta escultura calendàrica és si la seva posició era horitzontal o vertical. Ara se sap que la posició de la Pedra del Sol havia de ser horitzontal i mostrava la imatge del relleu solar com en molts altres monuments de forma cilíndrica.

També s'han fet diverses propostes sobre el valor numèric de cada un dels elements presents en el relleu, de tal manera que gràcies a complicades operacions matemàtiques, se suposa que el monòlit representa la suma d'observacions astronòmiques i és el resultat de complicats còmputs calendàrics, encara que la informació que existeix sobre aquesta creació escultòrica es troba molt dispersa.

Ells estructuraven els seus calendaris amb fins pràctics, com l'agricultura i amb fins astronòmics, els quals en conjunt donaven la pauta per a l'elaboració dels seus complexos ritus que fins avui dia estan presents, barrejats amb el culte catòlic, producte de l'inevitable sincretisme cultural, constituint una poderosa força vital del Mèxic profund.

La Pedra del Sol va ser esculpida en pedra volcànica per Axayacatl,  emperador asteca, que entre guerra i guerra va poder acabar-la i inaugurar-la en una solemne cerimònia poc abans de morir en l'any de 1481.

En aquesta pedra també va sintetitzar-se de manera magistral la concepció cosmogònica del temps cíclic que havien descobert els antics habitants, gràcies al seu profund coneixement de l'astronomia. El Sol, els planetes Venus i la Terra, amb el seu satèl·lit, la Lluna, van ser els astres directament implicats en aquest teixit astronòmic gravat en el majestuós monòlit.

Vista per primera vegada, la pedra és un gran cercle decorat amb nombrosos símbols. Si ens acostem per observar millor l'escultura és evident visualitzar les cinc eres cosmogòniques consignades en els texts indígenes del segle XVI i en els còdexs prehispànics. La del cinquè Sol, és l'edat còsmica de major dimensió representada en aquest monòlit.

Aquesta primera observació ja deixa entreveure que cada un dels símbols que es troben en aquesta pedra conté un significat cronològic.

En una segona observació, veiem en el primer anell de la Pedra del Sol els vint dies amb els quals es formava el calendari prehispànic, i això és un altre senyal que ens manifesta la seva associació amb el tonalpohualli,  el calendari sagrat dels antics mexicans.

La presència de vuit rajos del Sol i el símbol de l'any Xihuitl, és un detonant que confirma, amb tota seguretat, que en aquesta roda hi ha períodes astronòmics vinculats a la sistematització del temps en un calendari, doncs, vuit anys corresponen a cinc revolucions sinòdiques de Venus, planeta molt observat pels pobles de l'àrea mesoamericana, ja que estava lligat a Quetzalcoatl, el seu heroi cultural.

En una nova observació a la pedra veurem el símbol 13-Canya, un dels elements centrals del seu disseny. Aquest símbol i el  Nahui ollin,  4-Moviment, recorden un dels mites antics que associaven a aquestes combinacions amb la formació del cinquè Sol.

"El cinquè Sol: Es diu Sol de Moviment, perquè es mou, segueix el seu camí. I com van dient els vells, en ell hi haurà moviments de terra, hi haurà fam i així morirem. L'any  13-Canya, es diu que va venir a existir, va néixer el Sol que ara existeix. Llavors va ser quan va il·luminar, quan va despertar, el Sol de moviment que ara existeix. 4-Moviment és el seu signe. Aquest és el cinquè Sol que es va fonamentar, en ell hi haurà moviments de terra, en ell hi haurà fam. "

Thanks to:

http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/histdeltiempo/mexicana/prehispa/p_calemx.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Piedra_del_Sol

http://tonalpohualli260.wordpress.com/category/la-piedra-del-sol/

Fonts:

http://squitel.blogspot.com.es/2014/02/la-piedra-del-sol.html

https://2012profeciasmayasfindelmundo.wordpress.com/2014/02/09/la-piedra-del-sol-o-calendario-azteca

MITES I LLEGENDES DEL CULTE A LA MARE

La venus de Willendorf, (Paleolítico Superior. 22.000-24.000 a.c. 

Museo de Historia Natural. Viena).

El 1908, en una vall del Danubi, concretament al jaciment paleolític de Willendorf, prop de Krems a la Baixa Àustria, l'arqueòleg Josef Szombathy descobrir una petita estatueta femenina, de tot just 11 cm. que va constituir el primer descobriment d'una peça escultòrica d'època prehistòrica. Està realitzada en pedra calcària i pintada en tons d'ocre vermell.

El descobriment no va ser només important per ser el primer d'una peça escultòrica paleolítica, ni tampoc per ser la primera d'una àmplia sèrie d'estatuetes femenines amb un simbologia similar que s'anirien descobrint més endavant, sinó sobretot perquè obria un camp d'investigació relatiu a la seva interpretació, que com sempre en aquests casos va resultar apassionant.

Des d'un primer moment, les característiques de la peça, en la qual la volumetria de l'abdomen i dels seus atributs sexuals són molt exagerats, van fer pensar en una peça amb un clar caràcter de culte a la fertilitat. De tal manera que es tractaria d'un amulet o d'una peça amb caràcter votiu. Però també hi ha qui pensa que pot ser la representació d'una deïtat vinculada al culte a la Mare Terra, altres al•ludeixen a la seva corpulència com una representació d'un personatge d'alt estatus social, i que per tant la seva representació podria fer referència també a un símbol de prosperitat.

Pel que fa a la seva utilització es barregen també diverses possibilitats: des que fos una estatueta votiva per ser venerada, que s'utilitzés com amulet, donada la seva petita talla, o fins i tot que pogués ser un instrument de penetració sexual en determinats ritus de fertilitat.

La Venus de Willendorf planteja un bonic interrogant sobre el concepte de bellesa. En aquest cas, la seva al•lusió a la deessa de la bellesa de la mitologia clàssica no té més relació que la d'emparentar amb una divinitat femenina de referència universal, però no al•ludeix a un concepte estricte de bellesa clàssica. La bellesa clàssica és proporció entre el tot i les parts del cos, així com una figuració que cerca la simetria en el cos i la perfecció anatòmica. Res més lluny en aquesta Venus grassoneta i desproporcionada en moltes de les parts de la seva figura. Però és que el concepte de bellesa clàssica no deu ser l'únic a qui li donem validesa. Hi ha moltes altres formes d'entendre la bellesa.

En aquest cas fins i tot s'ha arribat a dir si no es tractaria d'una imatge representativa del concepte de bellesa que tingués l'home prehistòric. En part perquè la bellesa no estaria vinculada a un concepte estricte de l'estètica, sinó a altres com la salut i seria en aquest cas sinònim d'alimentació i de fortalesa, o al de maternitat, perquè tota dona capaç de procrear tenia un do preuat per a la comunitat.

Què és la bellesa llavors?. Des del S. XVIII comença a substituir el concepte de bellesa ideal pel de bellesa sensible. És a dir, el concepte platònic que la bellesa ha de reflectir valors suprems com el bé o la veritat, se substitueix per una bellesa sensible que atorga valor de bellesa també als objectes i al qual no s'arriba amb la raó, sinó simplement amb els sentits. Aquest concepte de l'estètica va anar obrint-se pas progressivament fins als nostres dies essent el que preval en l'actualitat. Per això ens costa veure la bellesa més enllà de les vies que ens ofereix la mirada o el tacte, perquè la nostra és una bellesa gairebé exclusivament sensible. Però fins i tot així, la Venus de Willendorf és igualment bella, en la seva pròpia desproporció, en la seva imponent volumetria, la seva simplificació formal o en la mateixa abstracció de les formes, que aconsegueix la seva culminació en el tractament del cap, sense rostre i coberta per un treball geomètric en els cabells, que potser tingués el seu valor simbòlic com pentinat cerimonial. Encara que aquesta seria una altra vegada una visió de la seva bellesa des d'un punt de vista sensible. La bellesa real d'aquesta peça estaria en el seu valor com a representació de la bellesa ideal, en aquest cas d'una cosa immensament valuós per a l'home del Paleolític Superior i també, indubtablement, per el de qualsevol època: el concepte de mare i dona.

Els déus creadors són, en general, masculins. No obstant això, part de l'obra de la creació és delegada a deesses amb força freqüència.

Entre els Keres dels EUA,, per exemple, Utsiti, el déu creador que va fer al món a partir d'un coàgul de la seva pròpia sang, envia la seva filla Iatiky i la seva germana per fer que la terra sigui fèrtil. Iatiky, envia al seu fill perquè condueixi el poble fins a aquest món. Posteriorment, la deessa i la seva germana canten la cançó de la Creació, escampant llavors i imatges de la seva cançó que van traient d'una cistella que els ha donat la Dona aranya.

Malgrat l'evident relació entre la fertilitat dels camps i la procreació humana, la terra no és sempre femenina a les mitologies. Els egipcis, per exemple, adoraven a Geb, com déu de la Terra i la seva dona-germana Nut, com deessa del cel.

Potser va ser a Índia on el culte a la femella eterna va ser més fort. Allà es adorada de diverses formes sota la denominació de Mahadevi, la gran deessa. Devi és l'esposa de Shiva i és adorada com la misericòrdia de Parvati o Uma com la ferotge i venjativa Durga o Kali.

"A les teves mans hi ha plaer i dolor. L'ombra de la mort i l'elixir de la vida eterna són teus" Sankara, s. IX. L'associació entre plaer i dolor no es limita a l'Índia. La gran deessa Ishtar de l'antiga Mesopotàmia (veure mitologiasumeria també reunia en si mateixa a la deessa de l'amor i de la guerra. Aquesta dualitat es recull en el poema de Gilgamesh perquè en primer llocvol i quan aquest el rebutja el fa patir una terrible venjança.

Durant el neolític, la figura focal de tota mitologia i culte va ser la generosa deessa Terra, com a mare i mantenidora de la vida i receptora dels morts per la seva ulterior renaixement. En el primer període de culte, (potser al voltant del 7500 aC a Llevant) tal deessa mare només pot ser tinguda per patrona local de la fertilitat, com suposen molts antropòlegs. No obstant això, fins i tot en els temples de les primeres civilitzacions (Sumèria 3500-2350 aprox.) La Gran Deessa de veneració suprema certament va ser molt més que això. De la mateixa manera que a l'Orient, adquiria la dimensió de símbol metafísic: la principal personificació del poder de l'Espai, el Temps i la Matèria, dins els límits tot els éssers s'originen i moren: la substància dels seus cossos, que configura les seves vides i pensaments, torna a incorporar en el seu si després de la mort. I tot el que tenia forma o nom, inclòs Déu, personificat com a bo o dolent, misericordiós o colèric, era la seva criatura en l'interior del seu úter.

Cap al final de l'Edat de Bronze, i amb més èmfasi en els inicis de l'Edat de Ferro, les antigues cosmologies i mitologies de la deessa mare, es van anar transformant radicalment, reinterpretades i fins i tot suprimides per guerrers tribals patriarcals, les tradicions han arribat a Occident a través dels mites grecs i els relats bíblics del Nou i Vell Testament. Dues àrees geogràfiques van ser les terres d'origen d'aquesta modificació matriarcal original: els semites, dels deserts sirians i àrabs i en les àmplies planures europees.

Més info:
Campbell, Les màscares de Déu, vol 1. Mitologia occidental
http://www.nhm-wien.ac.at/