ZEN

Zen (禅) és el nom en japonès d'una tradició del budisme Mahayana, la pràctica s'inicia a la Xina sota el nom de Chán (禅).

És una de les escoles del budisme més conegudes i apreciades a Occident. Amb el popular nom japonès zen sol al·ludir en realitat a un ventall molt ampli d'escoles i pràctiques d'aquest tipus de budisme en tota Àsia.

Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són Rinzai, Soto i Obaku. Es distingeixen per la seva especialització en diferents tècniques de meditació com el koan o el zazen.

ORIGEN

Com tota escola budista, el zen té els seus orígens a l'Índia. La paraula Zen és la lectura en japonès del caràcter xinès chán (禅), que al seu torn és una transcripció del terme sànscrit ध्यान dhyana, traduït normalment com "meditació". La influència d'aquesta escola va arribar fins a Corea, on es diu són, i també fins a Vietnam, on es coneix com Thien. Noteu que els noms abans esmentats (a excepció del sànscrit) són diferents pronunciacions d'aquest ideograma xinès.

El desenvolupament del zen part ja d'una noció doctrinal en els sutres budistes del mahayana on s'afirma la preeminència del cultiu de dhyana com la via preferent per aconseguir el nirvana. El budisme primigeni s'observava una progressió en diferents estats de la meditació ojhanas que succeeixen en un cultiu gradual del practicant. En aquest context, el zen afirmarà l'existència d'un accés directe i espontani a l'últim i superior de tots ells - el que precedeix immediatament a l'experiència del nirvana - sense necessitat d'experimentar els anteriors, mitjançant vies d'accés espontànies i que són alienes a la intel · lectualització del que s'ha après o una noció de creixement gradual en el perfeccionament espiritual. El Zen és per antonomàsia la tradició budista de la intuïció i l'espontaneïtat.

EL BUDISME XINÈS CHAN

El Chan es va desenvolupar a la Xina, on el budisme es va assentar des del segle I. Al principi era una mera transposició del budisme indi, entre les principals activitats hi havia la traducció i l'estudi de textos. Progressivament es desenvolupen diverses escoles del budisme, una de les quals és l'escola Chán. Es considera que les formes primerenques del budisme Chán sorgeixen al segle VI a partir de la influència de diversos sūtres o textos sagrats del budisme mahāiāna, tots ells de procedència índia, als quals més tard se'ls afegirà una sèrie d'apòcrifs. Entre aquests textos principals hi ha el prajna Paramita (secció del cànon del mahāiāna que conté diferents sūtrasfamosos, com el "del Cor" i el "del Diamant"), el Despertar de la Fe atribuït a Aśvaghoṣa, el Sūtra de Vimalakirti o el Sūtra del Lankavatara. Un apòcrif fonamental en la tradició zen és "El Sūtra de la Perfecta Il·luminació".

Encara que la pràctica zen inclou l'estudi dels sūtres i altres textos, el caràcter directe i intuïtiu d'aquest tipus de tradició budista els situa en un segon pla, ja que no els considera capaços de provocar per si sols el despertar. En canvi, s'anima al deixeble a mantenir la seva atenció en el moment present, confiant en la saviesa innata de tot ésser humà per realitzar tot el seu potencial.

Aquesta noció és influència directa del budisme mahāiāna, els textos desenvolupen la idea del Tathāgatagarbha o "matriu de la il·luminació". Aquesta idea, implícita en la difusió de la prajna Paramita, s'ampliarà poc temps després amb l'aparició de diversos sūtres. Es subratlla el caràcter innat de la buidor en tot ésser viu, la qual cosa exercirà una influència crucial en el budisme xinès, japonès i de tot el sud-est asiàtic. La importància radical en aquesta idea és que reconeix la possibilitat que els laics assoleixin un nivell espiritual tan alt com el d'un monjo. Aquest concepte ha estat fonamental en l'expansió del mahāiāna i, conseqüentment, també del Zen.

L'efervescència d'aquestes idees en el budisme primerenc de Xina té lloc com a reacció contra una excessiva erudició i intel · lectualisme presents en el budisme xinès de llavors, encara que rebrà al seu torn la influència directa de diverses d'aquestes escoles centrades en l'estudi, com la Tiantai o la Huayan. Aquestes escoles faran sorgir un nou estil de pràctica i d'entendre l'ensenyament, centrat en una via intuïtiva i directa que pretén propiciar cert estat mental (el Samādhi o Kenshou) previ al complet despertar espiritual o nirvana.

Per tant, aquest nou tipus de budisme es centra en el cultiu de la ment o meditació, la traducció xinesa és la paraula chán. En xinès, a aquesta escola se l'anomena directament "Escola de meditació" (Escola del Chan). La resta d'escoles dedicaven bona part del seu temps a l'estudi de textos, ja que consideraven que la seva lectura comportava l'acumulació de mèrits per al despertar. L'escola del Dhyana va establir un nou enfocament, en el qual el cultiu de la pròpia ment es converteix en el centre de la pràctica budista.

Històricament els monjos japonesos viatjaven amb freqüència a Xina per rebre la transmissió de nous ensenyaments dels mestres xinesos. De tornada a la seva terra i amb aquesta herència d'autoritat, estenien les prolongacions de les escoles i ensenyaments que havien conegut al continent. Amb el temps adquirien la seva pròpia personalitat japonesa. Això, en realitat, és bona part del patró cultural del Japó, on la influència Xina és totalment central per entendre la seva cultura i religió. Així les dues escoles principals del budisme Chán xinès dites línjì i cáodòng veuran seu paral·lel japonès en les seves respectives dues escoles principals del budisme zen japonès: Rinzai i Soto.

Un vell estany

Una granota salta:

el so de l'aigua.

-Basho (1686)

http://www.librosbudistas.com/tema/zen
http://www.baolin.org/biblioteca_baolin.html