Guifre el pelós fill era del vast comtat d'Ausona, fundà la dinastia comtal de Barcelona i emprèn la reconquesta emancipat pel franc; l'alarb treu i derrota de l'alta Catalunya del Ter a vall de Segre; cap a ponent allunya els invasors que deixen petjades de llur sang.
Aquella gent vençuda tirans de nostra terra, veient cloure s'estada desprès de llarga guerra, satànica venjança volgueren portà a cap. De Precedents memòries que els segles dificulten, es son país d'origen els morabits consulten i un d'ells de Tarragona els fets recorda i sap.
Portats per la malicia i envanits per tal gesta les africanes selves exploren; la conquesta d'estranya fera logren, cadell frreny de drac, bec d'aligot per morro, garres per fer les preses, cos de vedell i ales de rat-penat, que esteses el vol podria empendre com un ocell manyac.
Amb la selvatge bèstia la mar travessaren, arran de nostres costes prest el desembarcaren de nit, on desemboca d'aigües el Llobregat; riu amunt f'arrosseguen fermat a cops i empentes, lluitant cossos i braços, les espatlles valentes sens reposar l'empenyen fins al lloc senyalat.
La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada, atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt.Lassat per la palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès.
La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada, atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt.Lassat per la palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès.
El drac era molt jove per fè'l mal que ells volien; cabrum i xais i ovelles les cames mig partien per por de fer-se escàpols i èsser s'aliment, a peu mateix de cova allì els despedeçava, fruint el sacrifici d'aquella carn esclava, occint aquelles vides amb barbre glatiment.
Indòmit, insaciable, el monstre s'entafora fart d'unglejar tripades que trinxa i que devora; i aixi dies i mesos no para mai l'afany. Tot ell se li veu creixer la colossal ossada, l'assalvatgida testa, bec de punxa afilada, cos de taur deforme i adult al cap d'un any.
Els alabars ja veient-lo capaç de mantenir-se allí l'abandonaren. Ell no sabrà avenir-se de no engorjar carnassa. Corsecat per la fam deixa promte la cova i tresca, corre i vola, engrapa les remades i en son cau agombola els caps que furta i mata amb llestesa de llamp.
Els pastors s'escruxeixen d'esglai i de paüra dels cims al pla devallen lladrant els cans d'atur fugint del grau damnatge d'aquell'au infernal, voltant els encalçava crudel i agosarada; bregant per la planura al sentir-se afamada si no esgarrapa ovelles els homes bat igual.
Braument la gent s'aterra de tota la contrada pels seus estralls terribles. Com la fletxa llençada la veu corra covarda fins la ciutat comtal; incèdula facècia es té d'aquelles fetes, més no pel comte Guifre que creu les malifetes i a sos vasalls escolta per remeiar el mal.
Es dóna providència a Spès, cavaller noble, valent i gran figura, forçut d'espatlla doble, que vagi a la muntanya a batre aquell colós. Tria forts almogàvers armats d'escuts i llança ell amb pàves i espasa, l'empeny la confiança de dur al comte Guifre la sang del monstruós.
Guiats d'ovellers destres, al peu de la muntanya de Sant Llorenç arriven; cautelosos i amb manya emprenen la pujada de nit, sens fer remor; a punta d'alba espien l'assasí dins la cova, el cavaller ordena el pla d'atac i es trova que el dragó se li arrenca udolant el furor.
Els buiracs promte es vuiden, les sagetes reboten contra'l cos de la brivia fins que totes s'esgoten, sens que sa pell d'escata sofreixi el minim dany. Contra'ls cavalls s'aboca ferosa, d'una urpada el llom d'una euga arrenca i fuix avalotada perdent-se en la boscúria per devorar el guany.
D'intens dolò esgaripa l'euga de mort ferida, d'instint recerca ajuda i es tira espaordida entre'ls cavalls frenètics desbocant-se'n tropell; com feréstega onada avança sense guia, i cecs es precipiten al buit que els engolia del cingle, capbussant-se morint pell sobre pell.
Spès, tropa i seguici retorna a Barcelona; al comte i la cort tota els fets verídics dóna i resol Guifre empendre ell sol aquell combat: Parteix amb altres nobles altívlos de fermesa i el propi Spés per guia surten de la ciutat.
El Sant Llorenç ja pugen per llocs pregons i abruptes; essent prop de la cova del drac, so sense duptes resta enrera l'escolta: el comte va tot sol escometre la fera. Esqueixa d'una soca un braç de rama forta i amb ella'l drac provoca que surt espaventable vers al guerrer d'un vol.
Amb els artells estesos l'ataca enfellonida ell ferm i ardit l'espera i aguanta l'embranzida, d'un cop de tronc li obre un trenc que al cap li féu, la béstia s'encoratja, rodobla l'escomesa i de ses mans la branca li arravat fent-ne presa, la parteix en dos trossos i la transforma en creu.
Capeix el comte Guifre el fet com un miracle i a Déu ajut invoca empès per l'espectacle; s'arma de llança mora; frissós dóna l'envit; d'un certer cop traspassa el drac de ventre a esquena; d'altre maneig d'espasa li mig esberla'l pit.
a dolls la sang borbolla del cos d'aquella fera; rebot contra una roca que tot el bosc retuny: de postrera estrevada el vol pren insegura i al Puig de la Creu, morta ha caigut, per fi vençuda. Triomfant el comte Guifre l'espasa encara empuny.
ANONIM. SEGLE IX
EL DRAC DE SANT LLORENÇ
Tant escarmentats quedaren los moros ab los mals successos passats, que en mòlts anys no pensaren en perturbar lo sossego ab que nostre compte gobernaba en pau sos Estats. Pero com aquesta inacció dels moros era per necesitat y no per voluntat, no deixaban de formar algunas ideas que luego los desvaneixia lo temor; y continuant sos entussiasmes ab consultas ab los Morabutos, filosops é historiadors, ressuscitá entre élls la memoria de la serpent horrorosa que algunas centurias antes habian col-locat en Tarragona los cartaginesos ab tan felis éxit per ells com mal per sos pobladors, perque destruhí la ciutat. Las memorias de aquest succés los sugeriren lo medi de imitar aquell fèt en los termes que pogués proporcionar sa malicia. Ho fèren aixi, y porta ten un mónstruo de dos especies que corria com un bou y volaba com un aucell de rapinyta. Lo desembarcaren per lo riu Llobregat, y lo anaren pujant amunt tot lo que pogueren; desde alli lo foren portant fins á la montanya ya que anomenan San Llorens del Munt; y alli hi habia una cova ampla y profunda que encara avuy dia la anomenan Cova de santa Agnés. Col-locaren en ella lo jove mónstruo; pero com no era tant jove que ja en África no hagués despedassat algunas ovellas per son aliment, li deixaren en la cova algunas ab las camas trencadas perque no poguessen fugir. Lo dexaren allí y al cap de quatre dias tornaren, y trobaren que ja se habia menjar las ovellas, y li deixaren altras. Continuaren en atimentarlo cerca de un any de esta manera, y veyentlo ja tan gran com un bou, no lo portaren mes carn. Lo apurá la fam, y comensá en busca de aliment á allunyarse de la cova, ja corrent, ja volant, fins que cassaba algun cap de bestiar llanar ó vacuno, perque sa forsa era tanta que una badella se lan portaba entre sas unglas.
Fonch vista de aiguns pastors, y assustats procuren baixar los sèus remats al pla, per lliurarlos de la fiera. Pero ella arribá també a perseguir los remats en lo pla y fèu presa en alguns infelissos passatgers; y ab sas afiladas unglas y agut bech los fèu pedassos. Al cap de tres semmanas que comensá á baixar al pla ja la noticia se habia extés per tota la terra de la aparicia de aquella monstruosa fiera, y anaban atemorisats pastors y caminants quant ressoná la noticia en Barcelona; y escoltá la nova lo compte ab mòlta pena, perque sentia lo dany de sos vasalls.
Doná providencia perque un cavaller anomenat D. F. Spés que habia estat en África y vist allí algunas fieras semblants anás en busca de aquell mónstruo bèn acompanyat de almugávers armats ab las armas ceritáceas y que fossen ab altres cavallers práctichs. Marxaren de Barcelona, y guiats de pastors arribaren fins á la falda de la montanya de Sant Llorens. Pujaren á lo alt sens esser sentits per la fiera, perque lo vent los donaba á la cara. Y descubriren la fiera entre espessos arbres, que estaba menjant un home. Espantárense los almugávers.
Maná Spés que estos en escuadra format, enarboladas las picas y llansas ab los cavallers al mitg lo anas sen seguint poch á poch arrimantse á la fiera. Se practicá així; pero apenas arribaren á la distancia de un tiro de fletxa, quant lo fiero animal alsá la volada, y se precipitá sobre lo esquadró, arriban á tocar en las puntas de las picas y llansas que estaban enarboladas. Y com se sentí algun tant ferit lo drach se elevá al ayre donant uns brams y xiulets que atemorisaban. Tirásnteli los ballesters algunas saetas, pero era lo mateix que si topassen en una roca. Volaba per sobre lo esquadró com en observació de si se desbaratira. per trobar presa certa abaixant lo vol.
Pero com los almugávers mantingueren sa formació, nos’ atrevi á repetir segona vegada la embestida; haben vist á poca distancia un cavall separat y sol, se precipitá volant sobre éll. Lo cavall, que lo vejé venir rugint en lo ayre, se precipitá sobre lo esquadró per ampararse de éll. Al temps mateix que arribaba, arribá tambè la fiera tant cerca del caballer de Spes, que tingué disposició de ferirlo en una cuixa al mateix temps que plantaba las unglas en lo cavall, del qual part trasera sen portá un tros, y torná a remontarse en los ayres bramant y xiulant, y luego sen torná a la cova situada en los mes fragós de aquell bosch. Quan los cavallers acudiren ahont habiant deixat los cavalls, nols trobaren, perque luego que vejeren la fiera se espantaren de modo que per fugir se precipitaren de aquellas alturas y moriren[1].
Sen torna Spés ab caballers y almugávers á Barcelona, y contá al Compte lo succehit y lo dificultós que era matar aquella fiera, pues encara que tenia la cuixa atravessada volaba com si no tingués tal ferida.
Causá notable admiració al Compte, cavallers y tota la corte la relació del cavaller Spés, pues encara que antes habian ohit del paisanatge de aquell territori les expression de la horrorosa figura de la fiera, sas carreras, voladas y voracitat habian suspés lo crédit, persuadintse que ho abultaba lo temor. Pero ohint a Spés, sos cavallers y almugávers, ho cregueren. Y lo que mes admiració causá fonch lo horrorós pavor que prengueren los cavallers. Y aixó mogué la curiositat del Compte y altres de fèr pintar la fiera y fèrla esculturar de bulto ab los propis colors, segons la relació del cavaller Spés. Se tragueren algunas copias, y posantlas en públich se probaban á acométrer los cavallers montats; pero no hi hagé modo perque algun cavall se hi volgués arrimar encara que los atormentassen ab la espuela. Adelantaren mes lo discurs; posaren en un estable un simulacro de la fiera que ab propietat la representaba; posaren després un cavall ab los ulls tapats, lo lligaren fortament á la menjadora ab una cadena, trabat de totas quatre potas; y posat aixi á la distancia de vint palms de aquella figura. li destaren los ulls y lo deixaren alli ab la figura, persuadintse que perdria lo temor; pero fou tant al contrari que morí de espant.
Y del mateíx modo se espantaban los cavalls africans .[2]
Com lo Compte tenia alguns lleons que li enviaban los prínceps africans, se probá tambè de ficar alguns en aquell estable ab los ulls tapats; los destapaban després. y lo lleó apenas veya aquella figura, se agenollaba y se estaba en terra encara que fos tres dias sense menjar; y algun que nol’ volgueren tráurer, morí allí de fam y temor.
Coneixent lo Compte que l’assumpto necessitaba habia rebut torná a acométrer al Compte, que la rebé ab la barra de la rama alsada, y volentñi pegar lo colp, agafá la fiera ab las unglas la barra; y lo Compte, que no votia pérdrer aquella arma, fortament agarrat al extrem de ella seguia la fiera, que en una volada baixa sen portaba l’ tronch ó barra y al Compte agarrat á ella, no volentla deixar, perque advertia que lo drach se anaba arrimant al arbre ahont tenia la sua llansa. La fiera luego rompé en dos trossos lo tronch ó barra, posantlos en forma de creu ab un en cada garra.
Lo Compte, que vejé aquella tan estimada senyal de la santa creu, alsá los ulls al cel y ple de fe se dirigi a Dèu ab aquestas paraulas: Senyor mèu Jesucrist, reparador universal, en la creu nos habeu redimit y salvat, ab ella nos habeu armat contra las furias infernals. Ara pues, Dèu mèu, en vostre santisim nom me acercaré á aquella senyal de vostra santa creu para donar fi ab aquesta fiera.
Acabadas estas para u las agafá la sua africana llansa, y ab concertats passos se aná arrimant al drach, que lo esperaba en terra ab los dos trossos de barra en las unglas.
Quan vejé allí cerca lo Compte, de repent fèu lo moviment de alsarse á volar per tirarse sobre éll; pero lo Compte ab aqueix mateix moviment encontrá la disposició: y ti clavá la llansa en lo ventre que li surtí mes de dos palms per la part de detrás; y de aquesta manerra bramant y xiulant se posá á volar, portantsen atravessada la llansa, y sens deixar los dos trossos de barra de las suas unglas, que fou assó ventura per lo Compte, perque per mes que la fiera lográs posar sobre éll, lo mateix embrás dels dos bastons que portaba serviren de impediment perque las suas tallants unglas no preguessen las armas del Compte, com hauria succehit. Ab los bastons o trossos de la barra que portaba donaba colps sobre las armas del Compte, y en aquest intermedi lográ clavarli la e pasa dalina en un costat; pero la sua forsa era tanta, que ni aquesta ni la altra ferida la postraban, antes sí que agarrant ab son furiós encorvat bech la hasta de la llansa que tenia atravessada la rompé alla inmediat á la ferida, y se posa á volar, per mes que corria del sèu cos un raig de sanch y acomete ab lo bech lo morrió y le lleva del cap, causantli un intents dolor; bè que no per aixó desmaya lo Compte, antes si mòlt promptament cubri lo sèu cap ab lo escut que portaba.
Lo fiero animal desfogaba la sua rabia ab lo morrió, girantlo y regirantlo entre las suas unglas y donantli cops ab los trossos del roure, de modo que lo esclafá per mòltas parts. Y lo Compte miraba ab gran satisfació com del cos del drach continuaba surtint un raig de sanch que ti desmostraba la sua victoria.
Ab las ansias de la mort deixá per últim lo drach los trossos de roure que tenia entre las unglas, y se dirigí al Compte ab tal ímpetu, que lo agarrá y lo alsá mes de cuatre palms de terra, y lo Compte lográ clavarli tota la espasa mòlt cerca del cor, qual ferida lo precisá á deixar la presa peque ja no tenia forsa per sostenirla.
Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de lasFabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant LLorens del Munt.
Lo Compte quedá en terra, quasi sens sentits, ab son cap y cos ple de constusions, la sua cara plena de la sanch de la fiera, que ja estaba agromullada. Torná en sí, lo desarmaren los caballers, y no se li trobá ninguna ferida.
Se encaminaren totsjunts ahont vejeren cáurer la fiera, y la trobaren encara revolcantse ab la sua sanch y acabant la sua vida.
Donaren luego avís de lo ocorregut á la Comptesa, que lo rebé ab grandíssim contento. Disposá que alguns del sèu servey marxassen á encontrar al Compte, y luego que arribaren allí los maná aquest que llevassen la pell al cadáver monstruós pera conservarla. Ho êxecutaren luego, pero antes la mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix.
Li llevaren la pell ab mòlt cuidado, y advertiren que en ella nos’ conexia senyal alguna de las mòltas saetas que ti tiraren en la batalla primera que tingue contra ell lo cavaller de Spés y companys perque semblaba la superficie un dur ferro.
Marxaren tots á la ciutat, portant la pell plena de palla, y aixi se veya tal qual debia ser la mateixa fiera.
Per lo cami se despoblaban los llochs per poder anar á véurer lo mónstruo. Era tanta la alegria que tots á la una donaban ¡viva! al gran Compte de Barcelona!
Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat trobaren ja la respectable comitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y donsellas, del senyor Bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y se dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli se dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entusiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!
Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach: y perque aixó estaba en us se continuá tambè quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il-lustríossim senyor bisbe Climent pochs anys há ho suspengué.
Per aixó no deixa de subsistir en Barcelona un vestigi que acrédita aquest fet; puig en lo portal de la santa iglesia Catedral obert baix de la orga, anomenat de Sant Esteve, está escolturat de pedra en dos pars ab la figura del Compte batallant ab lo drach. En una se representa lo primer colp que li doná al cap ab la rama que esqueixá del roure, y en la altra qui quant esperaba al drach ab la llansa en la ma.
Concluidas las festas ab ques’ celebrá en Barcelona la mort del fiero mónstruo, y despatxats los reys moros á sas terras, se tractá de donar avís de aquesta gloriosa victoria al Céssar, ja qué tenia noticia de la êxistencia del drach y del modo com lo habian introduit los moros en aquells boscos de Sant Llorens del Munt.
Se destina per aquesta comissió al mateix cavaller de Spés, per la cual relació habian los pintors retratat la fiera. Se ti entregaren alguns retratos y una de las mans y bras del drach, perque los portés al Emperador.
Marxa lo cavaller de Spés bèn acompanyat, encaminantse á Paris, ahont tenia la sua cort lo Emperador.
Durant lo viatje lifou precís anarse detenint y fèr relació als comptes de Fransa de la extranya historia del drach: mostranlos lo sèu retrato y lo bras y ma que portaba, lo que á tots causaba admiració; sobré tot lo ánimo y valerós esfors del Compte que acabá ab tal fiero mónstruo.
Arribá en fi lo comissionat á París y se presentá al Emperador. Fèu sa embaixada entreganli un reich present que li enviaba lo Compte de Barcelona, contant la historia del drach, lo que á éll mateix li passá quant lo embestí, la batalla que sostení lo Compte y la mort de la fiera, qual relació conclogué entregant lo sèu retrato y lo bras y ma monstruosa.
Causá al Emperador y á tota la sua cort grandíssima admiració lo véurer una cosa y altra. No se saciaban de mirarlo y remirarlo. Lo median en la pintura y probaban de clavar las espasas en lo bras y ma, pero era lo mateix que volerlas clavar en una roca. Lo Emperador se dirigí al cavaller de Spés y li parlá de aquest modo: Y ¿es possible que nostre protector y acompanyant lo imperi escapés ab vida de aquestas fieras unglas? ¿Escapá nostre capitá ab vida? Surtí libre nostre cónsul? ¿Se llibrá de aquestas fieras unglas lo compte Zinofre Barcino de Arria, gloria de la provincia tarraconense, honra y glora de aquest sigle…? Digna es la sua bondat de manar en o Imperi, puig ama tant de veras als sèus vasalls que exposa la sua vida á tot los perills (1).
Maná lo Céssar que pera perpétua memoria se posás en la real capella del sèu palacio lo bras ab la ma del fiero drac que li entregá lo cavaller de Spés, com en efecte subsisteix encara, pero mòlt desfigurat, perque lo temps tot ho consum.
(1) Es cert que fins á la guerra de la independencia á principis del present siglé se conservá en lo monastir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom visitaba la santa casa pretenia véurerlo: tothom demanaba per la costella del drach.
Quedá després retirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse després un dia y cayent sobre las pedras quedá partida en tres trossos.
Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys; lo altre lo regalá D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R. D. Joan Riba, sacerdot amant de antigüetats y que tè lo magnifich museo de objectes de sal en Cardona; lo qual habent oït parlar de la êxistencia de tal os, enviá un exprés á dit propietari y ab moltas súplicas li arrancá altre tros; quedant per lo tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel-ligent naturalista êxaminar.
Dit D. Joan Gros y Roca assegura que quant era enter lo habia medit en tota la sua curva, y feya nou palms de llarch, y que lo habia pesat y lo sèu pes era nou lliuras.
D. Francisco Dalmau ha oit assegurar que en lo antiquíssim santuri del Puit de la Creu se habia conservat per mòlts sigles un tros de la espinada, y qeu servia de sitial ahont podia una persona sentarse cómodament.
Dit D. Joan Gros me ha assegurat que quan la costella estaba entera, col-locant una curva igual al altra part y tenint en consideració lo gruix de la espinada, podia constiuirse una arcada, sota la qual podia quedar lloch per estarhi una persona elevada estatura.
A ser, donchs, de la fiera que se suposa, realment habia de ser monstruosa, y lo sèu ventre y entranyas de una capacitat extraordinaria.
Llegenda transcrita del llibre:
“Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider. Historia de aquell antiquíssim monastir. Utilíssima als ques dedican al estudi de las antigüetats de Catalunya y en especial als vehins de les mes importants poblacions del Vallés que per carinyo á la sua patria ha escrit y publica lo R. Dr. D. Anton Vergés y Mirassó Preveré”
Publicat l’any 1871 per Estampa y Llibrería Religiosa y Científica (Pàgines 164-174)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada