Explica una vella llegenda xinesa que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, cada nit viatja fins a la Terra per connectar ànimes que tenen alguna cosa per compartir o ensenyar-se. Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt des de la lluna, que és la seva llar, buscant aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell.
Persones que, a partir del moment que l’ancià les enllaça, esdevindran importants l’una per l’altra. Aquest vell els farà un nus al dit petit de la mà a cadascuna d’elles amb un fil vermell invisible i això determinarà que, en un moment o altre de la seva existència, es trobin. No importa quan, ni on, ni de quina manera. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.
El vincle sempre existirà encara que el cordill invisible quedi enrere en el temps o ni tan sols el recuperem mai més.
A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’han de conèixer.
Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.
Tot i que hi ha diverses versions d’aquesta faula oriental, la història del fil vermell del destí no es refereix exclusivament a l’amor de parella.
Té a veure sempre amb un vincle afectiu: l’amistat, l’estima a un fill o una filla, un pare o una mare adoptius, un mestre, algú que et salva la vida, que hi és en els moments més importants o que t’estén la mà quan ho necessites.
Com a al·legoria, el dit menut té a veure amb les emocions. L’artèria cubital permet resseguir un camí que va del menovell fins al cor.
Segons la llegenda, no tenim només un sol fil lligat. Poden ser desenes, perquè ens imaginem un món amb una xarxa vermella infinita que ens vincula a cadascú de nosaltres amb moltes persones. L’únic segur és que si l’ancià ens lliga, coincidirem amb elles en algun moment de les nostres vides.
La llegenda, entesa de manera literal, és inquietant perquè el missatge és tan determinista que anul·laria la llibertat individual, el criteri personal i l’atzar a l’hora de relacionar-nos. Però ens permet reflexionar sobre els fils vermells que cadascun de nosaltres hem teixit al llarg de la vida.
Els amics d’infantesa, els d’adolescència, i els que hem trobat de grans. Totes aquelles persones amb qui hem establert una confiança absoluta en un determinat moment de la nostra vida, hi hem teixit un llaç encara que després hi hàgim perdut el contacte. Amics i amigues que ens han influït, que ens han ajudat a prendre una bona decisió o que ens han consolat quan estàvem desesperats. Persones que, en un moment de confusió, ens han aplanat el camí i han fet que hi veiéssim més clar. Gent amb qui hem establert una complicitat absoluta, que amb una mirada ens hi hem entès, que ens han guardat un secret.
