Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dracs-magia-llegendes- Màgia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dracs-magia-llegendes- Màgia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de desembre del 2015

UN DRAC AL PONT O L'ESPERIT DE JOHN HOWE



Sant-Ursanne és una vella ciutat vella i  antic municipi del districte de Porrentruy al cantó de Jura, a Suïssa, que ha conservat gran part del seu caràcter medieval. La ciutat conté molts edificis històrics, incloent una església romànica de l'abadia, una església col·legiata, claustre, moltes cases medievals, un ermita i un pont del segle XVIII. El riu Doubs fa un bucle prop de Saint-Ursanne abans de desembocar a França. Des de 2009 Saint-Ursanne ha estat una part del nou municipi Clos du Doubs. A més, la ciutat és famosa pel festival medieval que organitza cada estiu. El seu nom fa referència a Sant Ursicinus, un monjo del segle VII que va construir un monestir.

L’any 2007 albergà "Saint-Ursanne la Fantastique" un esdeveniment únic on l'art de John Howe es va poder veure en dues exposicions i als carrers de la vila. Nascut el 1957 a Vancouver, es va criar a la Colúmbia Britànica. Va estudiar a les Ecoles des Arts Décoratifs d'Estrasburg. Viu a Suïssa com a il·lustrador freelance. Conegut principalment pels seus treballs basats en l'obra de JRR Tolkien. Howe i Alan Lee van ser els artistes principals en la trilogia del Senyor dels Anells de Peter Jackson. També ha re-il·lustrat els mapes de El Senyor dels Anells, El hòbbit i El Silmaríl·lion entre 1996 i 2003.

El seu treball no es limita a l'obra de Tolkien. Ha il·lustrat molts llibres de fantasia, com els de Robin Hobb, o dibuixat sobre la llegenda anglosaxona Beowulf. Ha contribuït també a l'adaptació de la pel·lícula The Chronicles of Narnia: The Lion, the Witch and the Wardrobe de l'obra de CS Lewis. El 2005, una edició limitada de la novel·la Xoc de reis de George RR Martin va ser publicada per Meisha Merlin Publishing, incloent diverses il·lustracions d'Howe.

El seu últim treball amb Peter Jackson és l'adaptació cinematogràfica d' El Hobbit, formant equip, una vegada més, amb Alan Lee com a dissenyador conceptual del món de Tolkien.


http://www.john-howe.com/blog/

http://www.tolkienlibrary.com/press/John-Howe-Interview.php

dilluns, 5 de gener del 2015

LLEGENDA XINA DE L'AU FÉNIX I EL DRAC XINÈS


Explica la llegenda xinesa que quan la deessa terra es va formar, tot estava en caos, els dracs van fer un paper molt benèfic, ja que intentaven restablir l'ordre.

La deessa Terra que s'estava formant era l'emperadriu Feng, i s'anava creant en desordre, i la seva forma física era l'au Fènix, però s'anava creant en pura creativitat i energia. Era el Drac Long el que ordenava aquesta creació.

Long es va enamorar de Feng, i controlava de forma pacient el seu desordre creatiu. Junts equilibraven el TAO.

Quan el Drac Long i el l'emperadriu Feng s'equilibren el Tao resplendeix com una perla banyada en la llum més pura.

No lluita el Drac Long amb l'au fènix (emperadriu Feng) Ells s'estimen, i es busquen, es complementen i s'equilibren. Sense l'au fènix no existeix la creació infinita, el ressorgiment de la vida infinita i eterna, i sense el Drac Long, no hi ha l'equilibri de l'ordre. Per això, el Drac i l'au Fènix són les imatges dels sagrats principis del Ying i el yang.

L'au fènix, és un ocell de bon auguri, en totes les cultures, i a la Xina, figura entre els quatre esperits de la llegenda xinesa. Segons una obra clàssica d'aquest país: "entre els 360 animals amb plomes i ales, el fènix es troba en el primer lloc entre tots". L'au fènix constitueix al costat del Drac, la cultura de fènix i el drac de la Xina, formant així una part molt important en la  tradició del país.

Les plomes ratllades de l'au Fènix són de múltiples colors. Les ratlles del cap de l'au Fènix signifiquen virtut, les ratlles en les ales expressen el ritus, les posteriors representen justícia, les davanteres simbolitzen la humanitat, i les ratlles al ventre, la fiabilitat. Vol dir que el cos de l'au Fènix simbolitza les cinc moralitats.

L'au fènix es pronuncia en xinès com Feng Huang. Feng significa l'ocell mascle, i Huang, femella. Feng i Huang volen en conjunt i signifiquen l'harmonia matrimonial. Raó per la qual, en les habitacions nupcials sol pintar alguns motius d'aus fènix volant. L'au Fènix amb el Drac és un bon amulet per a la parella. Protegirà el seu amor sempre.

En altres cultures, l'au fènix és com un semidéu, capaç de nobles accions i portar un amulet de l'au Fènix, és atorgar al que ho porta la capacitat de poder discernir entre la bondat i maldat de les persones, a qui tendeix a ajudar en funció d'aquest criteri.

Avui en dia, el Au Fènix representa un símbol important i rellevant en la vida de tots els éssers humans: l'esperança, i la capacitat de regenerar-se. 

A la Xina, s'usa l'emblema de l'au fènix i el Drac com a amulet ideal per a qui està en un moment difícil en la seva vida.


dimecres, 6 de febrer del 2013

EL PRIMER GUARDIÀ DEL LLINDAR



Cal recordar que en molt diverses tradicions, els dracs i els braus són animals amb els que combaten els herois solars (és a dir els iniciats): Sigfrid, Mitra, Hèrcules, Jàson, Horus, Apol·lo ...

El drac és un tetramorf (igual que l'esfinx que és un altre símbol d'aparició freqüent). 

Al·ludeix normalment als quatre elements (aire-ales, aigua-cúa, foc-flames, potes amb urpes-terra) i, per tant, a la purificació per aquests quatre elements. Aquest procés és normal en la Via Iniciàtica. 

El drac és símbol de la nostra naturalesa inferior (Prakriti), que ha de ser vençuda i dominada però no morta, perquè sobrevingui el regnat de l'esperit (Purusha).

En síntesi, el drac és símbol de purificació.

 A aquest drac l'hem fabricat nosaltres mateixos al llarg dels eons. Parlant impròpiament, són els efectes kármics acumulats.

Per continuar avançant hem d'escometre la terrible lluita amb aquest drac que ens tanca la porta cap a la caverna on es troba el Tresor dels Tresors. 

I com nous Sigfrids, hem banyar-nos a la sang del drac Pfafnir després de vèncer i així estarà lliure el camí cap al tresor dels Nibelungs, ocult en el si de la terra, és a dir en nosaltres mateixos. 

Perquè l'ànima pugui alçar-se en presència dels Mestres, cal que els peus s'hagin banyat en la sang del cor.


dimecres, 26 de desembre del 2012

EL DRAC DE JADE




Fa molts anys, a la llunyana Xina, vivia un drac de jade. No era un drac comú ni corrent ... no dormia sobre tresors i joies, com la resta dels dracs.

Aquest drac habitava en una cova de vidre color arc de Sant Martí. Quan estava alegre voltejava el seu cap i dirigia la seva mirada cap a un determinat color del prisma de la seva finestra favorita. 

Quan estava trist girava suaument el seu cos i deixava anar la seva cua de sageta de diamants i pensava ... només pensava en la seva melangia.

Un dia el drac va decidir creuar les muntanyes i els rius de la Xina, a la recerca d'un Cor de Jade.
Doncs quina ironia del destí .... ser de Jade i no posseir un cor.

Va emprendre el vol i viatjà lluny i ufanós entre núvols i corrents rumb cap a l'Est, a la recerca del Sol Naixent.

Va volar i  volar ... creuà el gran oceà d'aigües blaves i profundes. En seu viatge va compartir secrets amb gavines que es van creuar en el seu camí. Va il•luminar amb els seus centelleigs la ruta perduda d’antics mariners i arribà al cor de l'Àfrica.

Exhaust i cansat, va decidir prendre un breu descans. Cremava el seu pit, foc en la seva cua i dissort en la seva ànima per no trobar el que tant buscava.

Va dormir tranquil amb la sorra del desert per flassada. Bafarades de foc sortien de la seva gola  i sense voler la sorra va anar agafant temperatura i es refredava adoptant  capriciosa forma.

En despertar, quan gran va ser la seva sorpresa. Allà, davant dels seus ulls, un Gran Cor de Jade, es mostrava brillant, radiant i tallat.

Amb molta joia el Drac agafà entre les seves urpes el tresor. Va fer-se una incisió al pit i col•locà sota de la seva cuirassa (a la part més fràgil del seu cos), el gran tresor, que havia cercat amb tant delit.

Ja feliç ... prengué rumb cap al nord ... molt al nord. Necessitava la fredor del pol ... necessitava apaivagar la cremor de les seves flames.

Explica la llegenda que en arribar va quedar petrificat entre el glaç. Encara viu entre el gels esperant ser rescatat. El rescat que algú haurà de pagar .... pagar amb AMOR .... per què per deixar lliure un Cor de Jade a un drac cal desglaçar-lo amb molt d’amor. .. un Drac que només frissa per tornar a la seva caverna de vidre.

Localitzat entre la 1000â-10016'eao longitud i la 'latitud del nord 2703'-2740, la muntanya de La Neu del Drac del Jade (muntanya de Yulong) és la glacera situada més al sud de l'hemisferi nord. Consisteix en 13 pics, entre els quals Shanzidou és el més alt amb una altitud de 5.600 metres (18.360 peus), la muntanya de La Neu del Drac del Jade té una longitud de 35 quilòmetres (22 milles) i d'una amplada de 20 quilòmetres (13 milles). Mirant cap a la vella ciutat de Lijiang al sud que és a 15 quilòmetres (nou milles) lluny, la muntanya quan es coberta de neu i boira s'assembla a un drac del jade que mira cap als núvols, per tant, la muntanya es coneguda amb el nom de La Neu del Drac del Jade.

Segons la investigació dels geòlegs, fa prop de 400 milions d'anys tota l'àrea al voltant de la  muntanya de La Neu del Drac del Jade era oceà i durant els 600 mil anys els seus diversos paisatges van ser fruit de la revolta de la litosfera. 

La llegenda arcaica sobre aquesta muntanya misteriosa i bella de la neu diu: Va haver una època en que la muntanya de La Neu del Drac del Jade i la muntanya de La Neu de Fava eren bessons. Havien viscut de cercar or a la sorra del riu fins un dia que un Fiend malvat va usurpar el riu. Els germans eren molt valents i tenien una lluita ferotge amb el Fiend, Fava va morir en la lluita i el Drac del jade va fer fora el Fiend després de fer servir 13 espases. Per protegir a la gent i prevenir la tornada del Fiend, el Drac del jade va sostenir les 13 espases en les mans dia i nit. Mentre que el temps passava, les dues muntanyes de la neu van ser voltejades i les 13 espases es convertiren en els 13 pics. La muntanya de La Neu del Drac del Jade és una muntanya santa per la gent local de Naxi, no només per la llegenda, també perquè fa temps era un lloc perquè els amants joves sacrifiquessin les seves joves vides en honor de l'amor veritable i fugir de les unions disposades per  l'ètica feudal.

La muntanya de La Neu del Drac del Jade és un santuari per als animals exòtics i les plantes salvatges. De fet, un quart de totes les espècies de la plantes de la Xina pot ser trobat aquí i 20 comunitats primitives del bosc abriguen una família gran de 400 tipus d'arbres i de 30 classes d'animals que són protegits per l'estat. 


http://es.travel-in-china.com/attraction/Yunnan-Jade-Dragon-Snow-Mountain.php

dimarts, 25 de desembre del 2012

MYTHOLOGY



Des de l’origen de la raça humana, fins la Grècia clàssica la majoria de les cultures va recórrer al mite com element primordial per a l’explicació de l’ésser humà i les seves relacions entre sí. El seu destí final i la seva permanència dins de l’Univers. El món físic i l’altre vida, la predestinació i les forces naturals. 

La mitologia fa referència a un sistema relativament coherent de mites que es fonamenten una religió, sistema de creences, o bé un conjunt de relats i personatges que es mantenen a la cultura popular. Un mite té com a característica principal ser una narració on no es pot destriar fàcilment el contingut i la història. Els temes es basen a explicar l'origen de l'univers o de la societat humana, dels costums o fets nacionals importants.

Malgrat que la mitologia rau en la base de la majoria de religions del planeta, el terme mitologia s'aplica més sovint a llegendes o històries de religions antigues...

MÉS INFO: http://www.sarasuati.com/el-mite/

dissabte, 29 de setembre del 2012

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Guifre el pelós fill era del vast comtat d'Ausona, fundà la dinastia comtal de Barcelona i emprèn la reconquesta emancipat pel franc; l'alarb treu i derrota de l'alta Catalunya del Ter a vall de Segre; cap a ponent allunya els invasors que deixen petjades de llur sang.

Aquella gent vençuda tirans de nostra terra, veient cloure s'estada desprès de llarga guerra, satànica venjança volgueren portà a cap. De Precedents memòries que els segles dificulten, es son país d'origen els morabits consulten i un d'ells de Tarragona els fets recorda i sap.

Portats per la malicia i envanits per tal gesta les africanes selves exploren; la conquesta d'estranya fera logren, cadell frreny de drac, bec d'aligot per morro, garres per fer les preses, cos de vedell i ales de rat-penat, que esteses el vol podria empendre com un ocell manyac.

Amb la selvatge bèstia la mar travessaren, arran de nostres costes prest el desembarcaren de nit, on desemboca d'aigües el Llobregat; riu amunt f'arrosseguen fermat a cops i empentes, lluitant cossos i braços, les espatlles valentes sens reposar l'empenyen fins al lloc senyalat.

La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada, atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt.Lassat per la palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès.

El drac era molt jove per fè'l mal que ells volien; cabrum i xais i ovelles les cames mig partien per por de fer-se escàpols i èsser s'aliment, a peu mateix de cova allì els despedeçava, fruint el sacrifici d'aquella carn esclava, occint aquelles vides amb barbre glatiment.

Indòmit, insaciable, el monstre s'entafora fart d'unglejar tripades que trinxa i que devora; i aixi dies i mesos no para mai l'afany. Tot ell se li veu creixer la colossal ossada, l'assalvatgida testa, bec de punxa afilada, cos de taur deforme i adult al cap d'un any.

Els alabars ja veient-lo capaç de mantenir-se allí l'abandonaren. Ell no sabrà avenir-se de no engorjar carnassa. Corsecat per la fam deixa promte la cova i tresca, corre i vola, engrapa les remades i en son cau agombola els caps que furta i mata amb llestesa de llamp.

Els pastors s'escruxeixen d'esglai i de paüra dels cims al pla devallen lladrant els cans d'atur fugint del grau damnatge d'aquell'au infernal, voltant els encalçava crudel i agosarada; bregant per la planura al sentir-se afamada si no esgarrapa ovelles els homes bat igual.

Braument la gent s'aterra de tota la contrada pels seus estralls terribles. Com la fletxa llençada la veu corra covarda fins la ciutat comtal; incèdula facècia es té d'aquelles fetes, més no pel comte Guifre que creu les malifetes i a sos vasalls escolta per remeiar el mal.

Es dóna providència a Spès, cavaller noble, valent i gran figura, forçut d'espatlla doble, que vagi a la muntanya a batre aquell colós. Tria forts almogàvers armats d'escuts i llança ell amb pàves i espasa, l'empeny la confiança de dur al comte Guifre la sang del monstruós.

Guiats d'ovellers destres, al peu de la muntanya de Sant Llorenç arriven; cautelosos i amb manya emprenen la pujada de nit, sens fer remor; a punta d'alba espien l'assasí dins la cova, el cavaller ordena el pla d'atac i es trova que el dragó se li arrenca udolant el furor.

Els buiracs promte es vuiden, les sagetes reboten contra'l cos de la brivia fins que totes s'esgoten, sens que sa pell d'escata sofreixi el minim dany. Contra'ls cavalls s'aboca ferosa, d'una urpada el llom d'una euga arrenca i fuix avalotada perdent-se en la boscúria per devorar el guany.

D'intens dolò esgaripa l'euga de mort ferida, d'instint recerca ajuda i es tira espaordida entre'ls cavalls frenètics desbocant-se'n tropell; com feréstega onada avança sense guia, i cecs es precipiten al buit que els engolia del cingle, capbussant-se morint pell sobre pell.

Spès, tropa i seguici retorna a Barcelona; al comte i la cort tota els fets verídics dóna i resol Guifre empendre ell sol aquell combat: Parteix amb altres nobles altívlos de fermesa i el propi Spés per guia surten de la ciutat.

El Sant Llorenç ja pugen per llocs pregons i abruptes; essent prop de la cova del drac, so sense duptes resta enrera l'escolta: el comte va tot sol escometre la fera. Esqueixa d'una soca un braç de rama forta i amb ella'l drac provoca que surt espaventable vers al guerrer d'un vol.

Amb els artells estesos l'ataca enfellonida ell ferm i ardit l'espera i aguanta l'embranzida, d'un cop de tronc li obre un trenc que al cap li féu, la béstia s'encoratja, rodobla l'escomesa i de ses mans la branca li arravat fent-ne presa, la parteix en dos trossos i la transforma en creu.

Capeix el comte Guifre el fet com un miracle i a Déu ajut invoca empès per l'espectacle; s'arma de llança mora; frissós dóna l'envit; d'un certer cop traspassa el drac de ventre a esquena; d'altre maneig d'espasa li mig esberla'l pit.

a dolls la sang borbolla del cos d'aquella fera; rebot contra una roca que tot el bosc retuny: de postrera estrevada el vol pren insegura i al Puig de la Creu, morta ha caigut, per fi vençuda. Triomfant el comte Guifre l'espasa encara empuny.


ANONIM. SEGLE IX

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Tant escarmentats quedaren los moros ab los mals successos passats, que en mòlts anys no pensaren en perturbar lo sossego ab que nostre compte gobernaba en pau sos Estats. Pero com aquesta inacció dels moros era per necesitat y no per voluntat, no deixaban de formar algunas ideas que luego los desvaneixia lo temor; y continuant sos entussiasmes ab consultas ab los Morabutos, filosops é historiadors, ressuscitá entre élls la memoria de la serpent horrorosa que algunas centurias antes habian col-locat en Tarragona los cartaginesos ab tan felis éxit per ells com mal per sos pobladors, perque destruhí la ciutat. Las memorias de aquest succés los sugeriren lo medi de imitar aquell fèt en los termes que pogués proporcionar sa malicia. Ho fèren aixi, y porta ten un mónstruo de dos especies que corria com un bou y volaba com un aucell de rapinyta. Lo desembarcaren per lo riu Llobregat, y lo anaren pujant amunt tot lo que pogueren; desde alli lo foren portant fins á la montanya ya que anomenan San Llorens del Munt; y alli hi habia una cova ampla y profunda que encara avuy dia la anomenan Cova de santa Agnés. Col-locaren en ella lo jove mónstruo; pero com no era tant jove que ja en África no hagués despedassat algunas ovellas per son aliment, li deixaren en la cova algunas ab las camas trencadas perque no poguessen fugir. Lo dexaren allí y al cap de quatre dias tornaren, y trobaren que ja se habia menjar las ovellas, y li deixaren altras. Continuaren en atimentarlo cerca de un any de esta manera, y veyentlo ja tan gran com un bou, no lo portaren mes carn. Lo apurá la fam, y comensá en busca de aliment á allunyarse de la cova, ja corrent, ja volant, fins que cassaba algun cap de bestiar llanar ó vacuno, perque sa forsa era tanta que una badella se lan portaba entre sas unglas.

Fonch vista de aiguns pastors, y assustats procuren baixar los sèus remats al pla, per lliurarlos de la fiera. Pero ella arribá també a perseguir los remats en lo pla y fèu presa en alguns infelissos passatgers; y ab sas afiladas unglas y agut bech los fèu pedassos. Al cap de tres semmanas que comensá á baixar al pla ja la noticia se habia extés per tota la terra de la aparicia de aquella monstruosa fiera, y anaban atemorisats pastors y caminants quant ressoná la noticia en Barcelona; y escoltá la nova lo compte ab mòlta pena, perque sentia lo dany de sos vasalls.
Doná providencia perque un cavaller anomenat D. F. Spés que habia estat en África y vist allí algunas fieras semblants anás en busca de aquell mónstruo bèn acompanyat de almugávers armats ab las armas ceritáceas y que fossen ab altres cavallers práctichs. Marxaren de Barcelona, y guiats de pastors arribaren fins á la falda de la montanya de Sant Llorens. Pujaren á lo alt sens esser sentits per la fiera, perque lo vent los donaba á la cara. Y descubriren la fiera entre espessos arbres, que estaba menjant un home. Espantárense los almugávers.

Maná Spés que estos en escuadra format, enarboladas las picas y llansas ab los cavallers al mitg lo anas sen seguint poch á poch arrimantse á la fiera. Se practicá així; pero apenas arribaren á la distancia de un tiro de fletxa, quant lo fiero animal alsá la volada, y se precipitá sobre lo esquadró, arriban á tocar en las puntas de las picas y llansas que estaban enarboladas. Y com se sentí algun tant ferit lo drach se elevá al ayre donant uns brams y xiulets que atemorisaban. Tirásnteli los ballesters algunas saetas, pero era lo mateix que si topassen en una roca. Volaba per sobre lo esquadró com en observació de si se desbaratira. per trobar presa certa abaixant lo vol.

Pero com los almugávers mantingueren sa formació, nos’ atrevi á repetir segona vegada la embestida; haben vist á poca distancia un cavall separat y sol, se precipitá volant sobre éll. Lo cavall, que lo vejé venir rugint en lo ayre, se precipitá sobre lo esquadró per ampararse de éll. Al temps mateix que arribaba, arribá tambè la fiera tant cerca del caballer de Spes, que tingué disposició de ferirlo en una cuixa al mateix temps que plantaba las unglas en lo cavall, del qual part trasera sen portá un tros, y torná a remontarse en los ayres bramant y xiulant, y luego sen torná a la cova situada en los mes fragós de aquell bosch. Quan los cavallers acudiren ahont habiant deixat los cavalls, nols trobaren, perque luego que vejeren la fiera se espantaren de modo que per fugir se precipitaren de aquellas alturas y moriren[1].

Sen torna Spés ab caballers y almugávers á Barcelona, y contá al Compte lo succehit y lo dificultós que era matar aquella fiera, pues encara que tenia la cuixa atravessada volaba com si no tingués tal ferida.

Causá notable admiració al Compte, cavallers y tota la corte la relació del cavaller Spés, pues encara que antes habian ohit del paisanatge de aquell territori les expression de la horrorosa figura de la fiera, sas carreras, voladas y voracitat habian suspés lo crédit, persuadintse que ho abultaba lo temor. Pero ohint a Spés, sos cavallers y almugávers, ho cregueren. Y lo que mes admiració causá fonch lo horrorós pavor que prengueren los cavallers. Y aixó mogué la curiositat del Compte y altres de fèr pintar la fiera y fèrla esculturar de bulto ab los propis colors, segons la relació del cavaller Spés. Se tragueren algunas copias, y posantlas en públich se probaban á acométrer los cavallers montats; pero no hi hagé modo perque algun cavall se hi volgués arrimar encara que los atormentassen ab la espuela. Adelantaren mes lo discurs; posaren en un estable un simulacro de la fiera que ab propietat la representaba; posaren després un cavall ab los ulls tapats, lo lligaren fortament á la menjadora ab una cadena, trabat de totas quatre potas; y posat aixi á la distancia de vint palms de aquella figura. li destaren los ulls y lo deixaren alli ab la figura, persuadintse que perdria lo temor; pero fou tant al contrari que morí de espant.
Y del mateíx modo se espantaban los cavalls africans .[2]

Com lo Compte tenia alguns lleons que li enviaban los prínceps africans, se probá tambè de ficar alguns en aquell estable ab los ulls tapats; los destapaban després. y lo lleó apenas veya aquella figura, se agenollaba y se estaba en terra encara que fos tres dias sense menjar; y algun que nol’ volgueren tráurer, morí allí de fam y temor.
Coneixent lo Compte que l’assumpto necessitaba habia rebut torná a acométrer al Compte, que la rebé ab la barra de la rama alsada, y volentñi pegar lo colp, agafá la fiera ab las unglas la barra; y lo Compte, que no votia pérdrer aquella arma, fortament agarrat al extrem de ella seguia la fiera, que en una volada baixa sen portaba l’ tronch ó barra y al Compte agarrat á ella, no volentla deixar, perque advertia que lo drach se anaba arrimant al arbre ahont tenia la sua llansa. La fiera luego rompé en dos trossos lo tronch ó barra, posantlos en forma de creu ab un en cada garra.

Lo Compte, que vejé aquella tan estimada senyal de la santa creu, alsá los ulls al cel y ple de fe se dirigi a Dèu ab aquestas paraulas: Senyor mèu Jesucrist, reparador universal, en la creu nos habeu redimit y salvat, ab ella nos habeu armat contra las furias infernals. Ara pues, Dèu mèu, en vostre santisim nom me acercaré á aquella senyal de vostra santa creu para donar fi ab aquesta fiera.

Acabadas estas para u las agafá la sua africana llansa, y ab concertats passos se aná arrimant al drach, que lo esperaba en terra ab los dos trossos de barra en las unglas.

Quan vejé allí cerca lo Compte, de repent fèu lo moviment de alsarse á volar per tirarse sobre éll; pero lo Compte ab aqueix mateix moviment encontrá la disposició: y ti clavá la llansa en lo ventre que li surtí mes de dos palms per la part de detrás; y de aquesta manerra bramant y xiulant se posá á volar, portantsen atravessada la llansa, y sens deixar los dos trossos de barra de las suas unglas, que fou assó ventura per lo Compte, perque per mes que la fiera lográs posar sobre éll, lo mateix embrás dels dos bastons que portaba serviren de impediment perque las suas tallants unglas no preguessen las armas del Compte, com hauria succehit. Ab los bastons o trossos de la barra que portaba donaba colps sobre las armas del Compte, y en aquest intermedi lográ clavarli la e pasa dalina en un costat; pero la sua forsa era tanta, que ni aquesta ni la altra ferida la postraban, antes sí que agarrant ab son furiós encorvat bech la hasta de la llansa que tenia atravessada la rompé alla inmediat á la ferida, y se posa á volar, per mes que corria del sèu cos un raig de sanch y acomete ab lo bech lo morrió y le lleva del cap, causantli un intents dolor; bè que no per aixó desmaya lo Compte, antes si mòlt promptament cubri lo sèu cap ab lo escut que portaba.

Lo fiero animal desfogaba la sua rabia ab lo morrió, girantlo y regirantlo entre las suas unglas y donantli cops ab los trossos del roure, de modo que lo esclafá per mòltas parts. Y lo Compte miraba ab gran satisfació com del cos del drach continuaba surtint un raig de sanch que ti desmostraba la sua victoria.

Ab las ansias de la mort deixá per últim lo drach los trossos de roure que tenia entre las unglas, y se dirigí al Compte ab tal ímpetu, que lo agarrá y lo alsá mes de cuatre palms de terra, y lo Compte lográ clavarli tota la espasa mòlt cerca del cor, qual ferida lo precisá á deixar la presa peque ja no tenia forsa per sostenirla.

Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de lasFabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant LLorens del Munt.

Lo Compte quedá en terra, quasi sens sentits, ab son cap y cos ple de constusions, la sua cara plena de la sanch de la fiera, que ja estaba agromullada. Torná en sí, lo desarmaren los caballers, y no se li trobá ninguna ferida.

Se encaminaren totsjunts ahont vejeren cáurer la fiera, y la trobaren encara revolcantse ab la sua sanch y acabant la sua vida.

Donaren luego avís de lo ocorregut á la Comptesa, que lo rebé ab grandíssim contento. Disposá que alguns del sèu servey marxassen á encontrar al Compte, y luego que arribaren allí los maná aquest que llevassen la pell al cadáver monstruós pera conservarla. Ho êxecutaren luego, pero antes la mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix.

Li llevaren la pell ab mòlt cuidado, y advertiren que en ella nos’ conexia senyal alguna de las mòltas saetas que ti tiraren en la batalla primera que tingue contra ell lo cavaller de Spés y companys perque semblaba la superficie un dur ferro.

Marxaren tots á la ciutat, portant la pell plena de palla, y aixi se veya tal qual debia ser la mateixa fiera.

Per lo cami se despoblaban los llochs per poder anar á véurer lo mónstruo. Era tanta la alegria que tots á la una donaban ¡viva! al gran Compte de Barcelona!

Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat trobaren ja la respectable comitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y donsellas, del senyor Bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y se dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli se dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entusiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!

Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach: y perque aixó estaba en us se continuá tambè quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il-lustríossim senyor bisbe Climent pochs anys há ho suspengué.

Per aixó no deixa de subsistir en Barcelona un vestigi que acrédita aquest fet; puig en lo portal de la santa iglesia Catedral obert baix de la orga, anomenat de Sant Esteve, está escolturat de pedra en dos pars ab la figura del Compte batallant ab lo drach. En una se representa lo primer colp que li doná al cap ab la rama que esqueixá del roure, y en la altra qui quant esperaba al drach ab la llansa en la ma.

Concluidas las festas ab ques’ celebrá en Barcelona la mort del fiero mónstruo, y despatxats los reys moros á sas terras, se tractá de donar avís de aquesta gloriosa victoria al Céssar, ja qué tenia noticia de la êxistencia del drach y del modo com lo habian introduit los moros en aquells boscos de Sant Llorens del Munt.

Se destina per aquesta comissió al mateix cavaller de Spés, per la cual relació habian los pintors retratat la fiera. Se ti entregaren alguns retratos y una de las mans y bras del drach, perque los portés al Emperador.

Marxa lo cavaller de Spés bèn acompanyat, encaminantse á Paris, ahont tenia la sua cort lo Emperador.

Durant lo viatje lifou precís anarse detenint y fèr relació als comptes de Fransa de la extranya historia del drach: mostranlos lo sèu retrato y lo bras y ma que portaba, lo que á tots causaba admiració; sobré tot lo ánimo y valerós esfors del Compte que acabá ab tal fiero mónstruo.

Arribá en fi lo comissionat á París y se presentá al Emperador. Fèu sa embaixada entreganli un reich present que li enviaba lo Compte de Barcelona, contant la historia del drach, lo que á éll mateix li passá quant lo embestí, la batalla que sostení lo Compte y la mort de la fiera, qual relació conclogué entregant lo sèu retrato y lo bras y ma monstruosa.

Causá al Emperador y á tota la sua cort grandíssima admiració lo véurer una cosa y altra. No se saciaban de mirarlo y remirarlo. Lo median en la pintura y probaban de clavar las espasas en lo bras y ma, pero era lo mateix que volerlas clavar en una roca. Lo Emperador se dirigí al cavaller de Spés y li parlá de aquest modo: Y ¿es possible que nostre protector y acompanyant lo imperi escapés ab vida de aquestas fieras unglas? ¿Escapá nostre capitá ab vida? Surtí libre nostre cónsul? ¿Se llibrá de aquestas fieras unglas lo compte Zinofre Barcino de Arria, gloria de la provincia tarraconense, honra y glora de aquest sigle…? Digna es la sua bondat de manar en o Imperi, puig ama tant de veras als sèus vasalls que exposa la sua vida á tot los perills (1).

Maná lo Céssar que pera perpétua memoria se posás en la real capella del sèu palacio lo bras ab la ma del fiero drac que li entregá lo cavaller de Spés, com en efecte subsisteix encara, pero mòlt desfigurat, perque lo temps tot ho consum.

(1) Es cert que fins á la guerra de la independencia á principis del present siglé se conservá en lo monastir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom visitaba la santa casa pretenia véurerlo: tothom demanaba per la costella del drach.

Quedá després retirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse després un dia y cayent sobre las pedras quedá partida en tres trossos.

Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys; lo altre lo regalá D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R. D. Joan Riba, sacerdot amant de antigüetats y que tè lo magnifich museo de objectes de sal en Cardona; lo qual habent oït parlar de la êxistencia de tal os, enviá un exprés á dit propietari y ab moltas súplicas li arrancá altre tros; quedant per lo tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel-ligent naturalista êxaminar.

Dit D. Joan Gros y Roca assegura que quant era enter lo habia medit en tota la sua curva, y feya nou palms de llarch, y que lo habia pesat y lo sèu pes era nou lliuras.
D. Francisco Dalmau ha oit assegurar que en lo antiquíssim santuri del Puit de la Creu se habia conservat per mòlts sigles un tros de la espinada, y qeu servia de sitial ahont podia una persona sentarse cómodament.

Dit D. Joan Gros me ha assegurat que quan la costella estaba entera, col-locant una curva igual al altra part y tenint en consideració lo gruix de la espinada, podia constiuirse una arcada, sota la qual podia quedar lloch per estarhi una persona elevada estatura.

A ser, donchs, de la fiera que se suposa, realment habia de ser monstruosa, y lo sèu ventre y entranyas de una capacitat extraordinaria.

Llegenda transcrita del llibre:
“Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider. Historia de  aquell antiquíssim monastir. Utilíssima als ques dedican al estudi de  las antigüetats de Catalunya y en especial als vehins de les mes  importants poblacions del Vallés que per carinyo á la sua patria ha  escrit y publica lo R. Dr. D. Anton Vergés y Mirassó Preveré”
Publicat l’any 1871 per Estampa y Llibrería Religiosa y Científica (Pàgines 164-174)







[1] Lo cert es que en la montanya de Sant Llorens hi ha un single ques’ anomena lo dels cavalls, per qual despenyadero se diu se precipitá part de la cavalleria quan vejé lo mónstruo.

[2] De aquí á la conclusió la llegenda es copia del antich manuscrit que he mencionat

dijous, 30 d’agost del 2012

GAL·LES




Gal·les, Deessa de la bellesa, fertilitat i reencarnació. Coneguda com "Roda de Plata" (Silver Wheel) és a dir, la Lluna i Gran Mare fructífera (High Fruitful Mother).

El palau d'aquesta Deessa del cel era Caure Arianrhold (Aurora Boreal). Guardiana de la Roda de Plata de les Estrelles, símbol del temps i el karma. El seu vaixell, OAR Wheel, portava els guerrers morts a Emana (Terra de la Lluna). Representa la dona que rebutja la maternitat.

És filla de Dôn i germana de Amaethon i Gwyddyon, amb qui manté relacions incestuoses de les que neixen dos fills: Dylan Eil Ton i Lleu Llaw Gyffes.

El segon queda mig ocult entre la roba, després del part i només Gwydion s'adona i ho recull ràpidament, perquè vol encarregar-se de la seva educació. El posarà en mans d'una llevadora del poble, però assegurant-se que no li falti de res, ja que l'estima com un fill seu.

El nen creix fort i sa, però quan Arianrhod s'assabenta de la seva existència, s'avergonyeix d'ell i no vol ni veure. Llavors li feta una maledicció segons la qual no tindrà nom fins que ella li doni un ja continuació afirma que mai l'hi donarà. És important que tingui un nom, així que Gwydion decideix parar una trampa perquè no es quedi sense. Es disfressa de sabater i fa el mateix amb el petit. Mitjançant una estratagema, aconsegueix que Arianrhod acabi batejant-lo com Llew Llaw Gyffes, el Noi de cabells Brillant i Bona Punteria.

Furiosa, el torna a maleir: Llew no prendrà les armes si ella no se les dóna i després assegura que mai ho farà. Amb un altre truc de Gwydion, Arianrhod acaba iniciant el seu fill com a guerrer. Llavors li maleeix per tercera vegada: encara que tingui nom i armes, mai tindrà una dona humana. Això és el més greu de tot, fins al punt que Gwydion no sap com resoldre el greuge i va, desesperada, a Math. Aquest usa els seus poders i, prenent flors d'alzina, ginesta i ulmària, crea una dona tan bonica que li diuen Blodeuedd o Cara de Flor. Llew la presa seguida per esposa.


Més informació:
http://www.celtiberia.net/verrespuesta.asp?idp=6383
http://www.celtiberia.net/verrespuesta.asp?idp=1303
http://www.skiltronforum.com.ar/viewtopic.php?f=11&t=41

Markale, Jean (1992). Los celtas y la civilización celta: mito e historia. Madrid: Taurus Ediciones. ISBN 84-306-0230-5.
Ruiz Zapatero, Gonzalo. El concepto de Celtas en la Prehistoria europea y española. Universidad Complutenese de Madrid. Edición ACTAS, 1993.
Heródoto. Historias.
Cayo Julio Cesar. De Bello Gallico.
Renfrew, Colin. La Arqueología y el Lenguaje. Editorial Crítica, 2003.
Almagro Basch, Martín. La cultura de Golaseca y los celtas españoles
Bosch Gimpera, Pere. Los celtas y el País Vasco

LA LLUNA I ELS CELTES




A la doctrina celta la nit precedeix al dia i així l'astre nocturn pren sobre el diürn una importància que serveix per assenyalar l'antiguitat de tots aquells mites en què la Lluna és com superior al sol.
Es diu que la nit és devorada perquè en realitat les eternes tenebres del caos, la llarga nit de la creació, només va poder ser dissipada per la llum totpoderosa del sol.
Tot el que es refereix a l'astre solar, li presenta com a principi actiu, com a senyor, com a únic, mentre que la lluna es mostra com a principi passiu, com vençuda, com a esposa, en una paraula com secundària.
En un romanç es descriu el naixement i el curs diari de l'astre rei: el dia va en el seu carro, apareix com una cosa immaterial diversa del sol que el segueix.
Poblen la nit les ànimes en pena a les quals guia un àngel trist amb tot el seu acompanyament de trasgos i visions.
Clareja, i un altre àngel bellíssim va dissipant les ombres i amb elles fugen i s'amaguen els mals esperits apareixent llavors en l'horitzó el dia, assegut en un carro resplendent.
Les hores personificades en belles verges, l'acompanyen en grups de quatre en quatre.
Les del matí el precedeixen, van al seu costat les del migdia, i de les de la tarda tres dansen al voltant d'ell.

Darrere de la primera carrossa apareix la qual és tirada per dos enormes lleons i en la qual l'astre rei apareix personificat en un bell mosso amb barba i cabells d'un ros daurat, dels quals surten els raigs solars. Així roman la imatge de l'astre rei, o del sol, com astre superior.
La lluna està lligada al principi femení.
Quan es tracta d'un culte de la lluna, la major part dels anatemes es refereixen a actes executats tan sols per dones.
La lluna i les estrelles són també símbols de l'amor i la fortuna.
La fortuna canviant com també canvien els astres que es creuen immutables, es compara amb els astres, amb el que hi ha de més mudable a la terra, amb l'amor i la fortuna.


El món Antic està cobert de màgia, mites i llegendes que ens revelen entre ombres veritats eternes, misteris sagrats que amaga la natura. Un dels pobles amants de la Lluna va ser la celta. Els celtes van conquistar el món antic des del segle cinquè abans de Crist fins al segon de la nostra era, heretant a tot Europa i després a Amèrica profunds coneixements i gran amor per la senyora del cel, la Lluna.


Per als druides-els mags i sacerdots celtes-la Lluna representava l'aspecte femení de la naturalesa, la consideraven de manera simbòlica, com la mare i esposa col • creadora de l'univers juntament amb el Déu pare, el Sol, per la qual cosa la religió dels celtes reverenciava a la Deessa i el Déu com divinitats complementàries que van donar origen a tota la creació.


No obstant això en alguns aspectes la Lluna cobraria gran importància en el món antic en ser la primera forma que l'home podia llegir el temps. En observar els cicles de la Lluna van entendre els canvis de la natura, els cicles de la dona i els moments de les collites, convertint-se així en una representació cosmològica dels cicles de la vida de l'ésser humà.


Els celtes igual que els nadius nord-americans i els maies van marcar la seva vida amb la Lluna, elaborant i seguint un calendari conformat per tretze lluna plenes que corresponen al que nosaltres coneixem com un any solar. Cada Lluna plena està associada amb les collites, els vents i els canvis estacionals, presentant així característiques específiques que permeten diferenciar una llunació d'una altra. Per als pobles antics, i avui per als bruixots i bruixes wicca, cada Lluna de l'any és una celebració que ens convida a reflexionar ia entendre el nostre lloc a la Terra. D'acord amb les diferents tradicions els noms de les Llunes de l'any poden variar, però han conservat sempre una estreta relació en el seu significat.


Primera: Lluna freda

Segona: Lluna ràpida

Tercera: Lluna tempestuosa

Quarta. Lluna ventosa

Cinquena: Lluna florida

Sisena: Lluna assolellada

Setena: Lluna beneïda

Vuitena: Lluna del blat de moro

Novena: Lluna de la collita

Desena: Lluna de sang

Onzena: Lluna de dol

Dotzena: Lluna de les nits llargues

Tretzena: Lluna blava

A la doctrina celta la nit precedeix al dia i així l'astre nocturn pren sobre el diürn una importància que serveix per assenyalar l'antiguitat de tots aquells mites en què la Lluna és com superior al sol.
Es diu que la nit és devorada perquè en realitat les eternes tenebres del caos, la llarga nit de la creació, només va poder ser dissipada per la llum totpoderosa del sol.
Tot el que es refereix a l'astre solar, li presenta com a principi actiu, com a senyor, com a únic, mentre que la lluna es mostra com a principi passiu, com vençuda, com a esposa, en una paraula com secundària.
En un romanç es descriu el naixement i el curs diari de l'astre rei: el dia va en el seu carro, apareix com una cosa immaterial diversa del sol que el segueix.
Poblen la nit les ànimes en pena a les quals guia un àngel trist amb tot el seu acompanyament de trasgos i visions.
Clareja, i un altre àngel bellíssim va dissipant les ombres i amb elles fugen i s'amaguen els mals esperits apareixent llavors en l'horitzó el dia, assegut en un carro resplendent.
Les hores personificades en belles verges, l'acompanyen en grups de quatre en quatre.
Les del matí el precedeixen, van al seu costat les del migdia, i de les de la tarda tres dansen al voltant d'ell.

Darrere de la primera carrossa apareix la qual és tirada per dos enormes lleons i en la qual l'astre rei apareix personificat en un bell mosso amb barba i cabells d'un ros daurat, dels quals surten els raigs solars. Així roman la imatge de l'astre rei, o del sol, com astre superior.
La lluna està lligada al principi femení.
Quan es tracta d'un culte de la lluna, la major part dels anatemes es refereixen a actes executats tan sols per dones.
La lluna i les estrelles són també símbols de l'amor i la fortuna.
La fortuna canviant com també canvien els astres que es creuen immutables, es compara amb els astres, amb el que hi ha de més mudable a la terra, amb l'amor i la fortuna.

Més informació:
http://www.celtiberia.net/verrespuesta.asp?idp=6383
http://www.celtiberia.net/verrespuesta.asp?idp=1303
http://www.skiltronforum.com.ar/viewtopic.php?f=11&t=41

Markale, Jean (1992). Los celtas y la civilización celta: mito e historia. Madrid: Taurus Ediciones. ISBN 84-306-0230-5.
Ruiz Zapatero, Gonzalo. El concepto de Celtas en la Prehistoria europea y española. Universidad Complutenese de Madrid. Edición ACTAS, 1993.
Heródoto. Historias.
Cayo Julio Cesar. De Bello Gallico.
Renfrew, Colin. La Arqueología y el Lenguaje. Editorial Crítica, 2003.
Almagro Basch, Martín. La cultura de Golaseca y los celtas españoles
Bosch Gimpera, Pere. Los celtas y el País Vasco


dimecres, 22 d’agost del 2012

CASTELLAR DE N'HUG




Diuen que l’aigua que brolla de les Fonts del Llobregat són les llàgrimes d'unes nenes que una bruixa va matar.

LA BRUIXA DEL RIU

Ningú no se sabia avenir que N'Hug de Mataplana, el molt noble senyor de la Pobla i Castellar, hagués triat aquella donota estrangera per casar-s'hi. Tot el que N'Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que ell era bondat, en ella era maldat de la més negre.
Fins llavors, els vassalls de N'Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l’arribada al castell d'aquella dons tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor N'Hug va emmalaltir i, el cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els vassalls no s'explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor N'Hug era una bruixa de les més dolentes.
I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc.
-La meva filla ha de ser la més bonica d'aquestes terres- pensava la bruixa, plena d'enveja.
I com que això era impossible, va decidir fer desaparèixer totes les nenes que naixessin als seus dominis llençant-les al fons d'una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell.
Moltes nit, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d'aquelles criatures innocents. Fins que una nit ja no va sentir cap soroll. Què podia significar això? Encuriosida, la bruixa s'anà abocant més i més dins d’esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l'oïda com si pogués sentir altre cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar aquell forat, que, al capdavall, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons d'aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d'aquella donota maligna, un gran riu d'aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa.
Diuen que aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d'aquelles pobres criatures.
També diuen que la força d'aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat.
I qui no s'ho cregui ( que sempre hi ha algun desconegut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n'Hug i la Poble de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.

 Altres llegendes:

Segons una llegenda, les fonts del Llobegat neixen com a càstig a una dona que no ha acollit a un rodamón el primer dia. Segons la llegenda, després de refusar-lo, el rodamón és acollit a casa d’una veïna i aquesta, com a recompensa, veu augmentar la roba que renta en una font. Veient el prodigi, una altra vegada que passa un rodamón, la primera dona l’acull esperant la seva recompensa, però en aquest cas el que li toca és l'increment de l'aigua que raja de la font i no el de les quatre monedes que vol rentar per esdevenir rica. Aquest és l’origen de les fonts del Llobregat, que de passada s'endugueren la dona, les monedes i la seva casa a causa de la seva avarícia.

El Llobregat és un dels principals rius de Catalunya. Neix a les fonts del Llobregat, a una alçada de 1.295 m sobre el nivell del mar a Castellar de n'Hug (Berguedà) i desemboca al Mar Mediterrani al Prat de Llobregat, prop de Barcelona. Tota la seva conca és en territori català i recorre les comarques barcelonines de nord a sud. El curs d'aquest riu ha estat molt aprofitat per la població del país per a diversos usos: agrícoles, industrials i de consum, entre altres.

Hipòtesis sobre la seva etimologia:

Llobregós

- Podría ser una simple sufixació de l’adjectiu llòbrec, sinònim que significa “fosc”.
- Podríem haver-lo de relacionar amb el riu Llobregat, amb el qual prou sembla compartir el radical. L’etimología de Llobregat ha estat remesa al llatí RUBRICATU, derivat de RUBRICUS, “roig”, transformat en LUBRICATU per dissimilació, o bé per encreuament amb un altre mot com LUBRICUS, “relliscós”.
- Llobregós hauría de procedir d’un no documentat LUBRICOSU o bé RUBRICOSU.
- Riubregós podria ser una evolució de riu Brugós, i aquest brugós com a adjectu derivat de bruc, tipus d’arbust que ha donat força altres topònims.

La teoría mes probable es la de que Llobregós procedeix de Riubregós, a través de la forma Rubregós, per dissimilació de vibrants.
Riubregós es una aglutinacio de riu Bregós, variant gràfica de Bragós, adjectiu derivat de brac, “fang, llot”.
La forma riu Llobregós, per tant, es una tautología o redundància.
La significació de Riubregós, es la de riu bragós, ço és “enfangat, llotós” o, mes genericament, “brut, d’aigües tèrboles”. El nom popular antic del riu –al terme de Torà- fou el de Merder, ja sigui en aquesta mateixa forma catalana o bé la corresponent traducció llatina: Merdario o Meritario, mot que al capdevall es pot considerar equivalent semàntic de bragós.
Un document del segle XIV, traduieix Castellfollit de Riubregós com a Castri-folliti de Rivo-lutoso, és a dir, literalment , “Riullotós”, i en tot cas insisteix en la idea d’unes aigües brutes, bragoses. (Riu-Bragós, Rivomeritabili, rivo Merdario, rivum Merder).
 Alguns autors però, interpreten el nom de diversos rius (Merder, Merdàs, Merdans, Merdança) no a partir de merda, sinó del llatí MERUS i MERITUS, “clar, pur”.
 - Riubregós : fa referència al riu Llobregós.

http://www.altbergueda.cat/ca/pl12/id440/Llocs_dinteres/Cultura/la-bruixa-del-riu.htm
 Sis llegendes del Berguedà, Jaume Fígols, Nèlida Fornell, àmbit de recerques del Berguedà, 1993
 http://j-gonzalez.blogspot.com.es/2011/05/fonts-del-llobregat-castellar-de-nhug.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llobregat
http://www.llobregos.net/toponims.htm
(Extracte del llibre Els topònims de la Segarra d'Albert Turull)