Si el Drac a Catalunya és un símbol identitari, no ho és menys Sant Jordi o Sant Miquel, fins el punt que en els nomenaments de cavaller a l'Edat Mitjana, la fórmula que es deia era: "Per Sant Jordi i per Sant Miquel, et nomeno cavaller..."
Arreu del territori català trobareu a SanT Miquel i com no! al Drac. Això si, amb la llança a la ma dreta ... per acabar matant-lo i no pas amansir-lo o dominar-lo.
SANT MIQUEL ARCÀNGEL
que en hebreu: מיכאל, Micha'el o Mîkhā’ēl - vol dir: Qui com Déu?;
Grec:Μιχαήλ, Mikhaíl; Llatí: Michael Míchaël; Àrab: ميكائيل, Mikhaïl)
"”I el drac lluitava al costat de Lucífer i els diables
en la batalla contra San Miquel i els àngels..."
És segons la tradició cristiana i jueva el cap dels exèrcits celestials i, per tant, príncep dels àngels.
Es va aparèixer a santa Joana d'Arc, a santa Margarida i -el 13 d'octubre de 1884- al papa Lleó XII, el qual experimentà una visió en què veié Satanàs i els seus dimonis desafiant Déu i com Sant Miquel i els seus exèrcits sorgiren per esclafar i llançar a l’ínfern les tropes infernals.
Vestit amb armadura, espasa a la cintura i empunyant la llança, amb la ma dreta, que fereix el drac, jacent als seus peus amb la gorja traspassada pel ferro celestial. En la iconografia cristiano-occidental Miquel, és un dels herois matadors de dracs, com sant Jordi, sant Mer i altres. o donzelles desballestadores de dracs com Santa Margarita i santa Marta que en la seva estada a la Provença es relacionada amb el drac.
Pels hebreus és el protector d’Israel i patró de la sinagoga. L’Església Catòlica el considera el patró i protector de ‘Església Universal; i el primer dels set arcàngels, juntament amb Gabriel i Rafael. Suposadament tocarà la trompeta el dia de arravatament (1° Tessalonicencs 4, 16), i és l’encarregat de frustrar a Llucifer o Satanàs, enemic principal de Sant Miquel per ser l’arcàngel dels àngels caiguts o del mal (Apocalipsis 12:7). Per això, en l’art se’l representa como un àngel amb armadura de general romà, a vegades dempeus i a vegades dalt un cavall, amenaçant o matant amb una llança o espasa a un dimoni o drac. També el solen representar pesant les ànimes en una balança romana, doncs segons la tradició, Sant Miquel estarà present i participarà en el dia del judici final.
SANT MIQUEL, EL DRAC I L'INFERN
Habitualment, Sant Miquel té xafat sota el seu peu al dimoni, a l'hora que l'amenaça furiós amb l'espasa. En moltes ocasions i sobretot amb anterioritat a la popularitat de Sant Jordi, aquest dimoni és un drac. No el podem confondre amb Sant Jordi, perquè aquest capità general dels exèrcits celestials, a més de la cabellera rinxolada, porta les corresponents ales d'àngel.
En aquests casos, el drac és el mal en estat pur i per tant és ben lògic que sigui equiparat al dimoni. Ara bé, dins la iconografia cristiana, el més abundant és la boca d'un drac enorme assimilada a l'infern, amb tot de condemnats al seu interior. Aquesta imatge és molt comuna al marc de les portalades esculpides de les catedrals romàniques i gòtiques. Sempre és al costat dret mirant des de fóra i és el complement ideal de Sant Miquel i el dimoni que és reparteixen les ànimes tot pesant-les amb unes balances.
En el gravat de Sant Miquel del castell d'Alta-riba podem veure a Sant Miquel dempeus, vestit de soldat romà; i que porta un escut. Dins l'escut està representat el blasó dels actuals propietaris del castell; on la creu originària ha estat canviada per la creu de Santes Creus en homenatge als monjos de Santes Creus que fóren propietaris de la contrada durant 600 anys. El sant es troba lluitant amb el drac que alhora és el símbol-anagrama de l'Associació d'Amics del Castell Sant Miquel d'Alta-riba (AACSMA), actuals gestors de la fortalesa. A la part dreta de la figura podem contemplar el Castell de Sant Miquel, dalt el tossal d'Alta-riba; on des de la torre de l'homenatge oneja una senyera; i a l'esquerra del sant podem veure representat el poble d'Alta-riba i la seva esglesiola de Sant Jordi.
En aquesta terra de frontera, els infidels musulmans eren tinguts pel dimoni i el mal. Sovint en l’època romànica i gòtica es representa Satanàs en forma de cap de personatge musulmà, amb turbant i barba. Un clar exemple d’això ho són les pintures murals del Castell d’Alcanyís; i d’aquí que el castell d’Alta-riba estigui sota la protecció d’aquest arcàngel guerrer important per totes les religions.
El Castell Sant Miquel d'Alta-riba també està sota la protecció de la Verge Maria, Mare de Déu, i interceptora de la mà de Déu en la lluita contra el mal.
Lectura primera Ap 12,7-12a
Miquel i els seus àngels atacaren el Drac
Lectura de l'Apocalipsi de sant Joan
Esclatà una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels atacaren el Drac. El Drac es defensava amb els seus àngels, però no pogueren resistir i perderen el lloc que tenien en el cel. El gran Drac, la Serp Antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, que desencamina tot el món, va ser llançat a la terra, i també els seus àngels hi foren llançats amb ell. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa, perquè l'acusador dels nostres germans que els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat. Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort. Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu».
Sant Miquel a Montclar
Sant Miquel no apareix al Montclar fins pels vols de l’any 1000. A través d’una llegenda molt coneguda que ens el situa dalt d’un cavall i saltant del Queralt a l’antic Montvà (Monte-Vano a. 1013) Monsvanus, aterrant i patinant al penyal de pinyolenc que hi ha sota l’actual església de Sant Miquel. A la famosa “Relliscada”. D’aquesta llegenda n’hi ha dues versions, l’una se’ns diu que va saltar des del Queralt perquè estava envoltat de moros i, en sentir-se acorralat, va fugir saltant cap a Sant Miquel. En la segona i més plausible se’ns diu que saltà d’una muntanya a l’altra per defensar uns cristians que estaven essent atacats pels infidels.
Sant Miquel té el poder de curar de mal d’oïda i el mal de cap
A les Piles, abans de la guerra, hi havia una dona que tenia molta devoció a aquest sant. Era sorda com una tàpia, per això cada any, el dia de l’aplec de Sant Miquel, pujava fins a l’ermita i de seguida s’untava els dits de l’oli miraculós de la llàntia que il•luminava l’àngel, se’n posava a les oïdes mentre resava una pregària. No se sap si, a la llarga, recuperà l’oïda, aquesta bona dona, però el que és segur és que el resultat no va ser immediat.
Per això, Sant Miquel era l’advocat dels llums d’oli i el tenien per patró els llanterners, gresolers i els llumenerers.
Aquest sant tenia moltes advocacions, també se l’invocava contra el mal de cap.
Era patró dels barretinaires. Era costum oferir-li un barret com a present, si el sant els curava de migranya. En moltes capelles hi havia força diversitat de barrets penjats per les parets.
Amades ens diu que era creença que el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardés de mal de cap, havia de portar al cap algun d’aquests barrets que havien estat deixats com a present, si ho feia així segur que no tindria mai més mal de cap.
Aquesta invocació al sant, com a guaridor del mal de cap, li ve perquè era creença que aquest mal era causat per culpa d’algun dimoni que s’havia posat dins la testa i no en vol sortir de cap manera. I recordem que l’arcàngel era i és especialista en foragitar el diable de qualsevol lloc que es proposi.
Sant Miquel i l'aigua
Hi ha una dita que diu “Quan Sant Miquel porta caputxó, pluja amb abundó”.
Aquesta dita és com una indicació que el sant envia als pagesos. Quan la punta de Sant Miquel està tapada pels núvols o la muntanya sencera desapareix de la vista, aquest senyal ens diu que la pluja està assegurada. Aquesta pluja tan benvinguda per als pagesos i que els cura de tants mals de cap.
Ens consta que Sant Miquel té poder sobre les aigües. Sembla ser que l’arcàngel, segons consta en la tradició oriental, va se venerat per primer cop a l’antiga regió de Frigia , avui Turquia, ja en els primers temps del cristianisme. El sant era considerat metge celestial, doncs ostentava el poder de guarir els malalts, i és per aquest motiu que tenia el títol “d’Àngel Sanador”.
Conta la llegenda, que el sant va fer sorgir un riu medicinal a “Chairotopa” (Frigia). Tots els malalts que es van banyar en aquell riu i que van invocar a la Santíssima Trinitat i a Sant Miquel van ser curats instantàniament.
Més tard, en aquesta mateixa regió de Frigia en una ciutat anomenada Colosas (en l´actualitat Khonas o Konia) on ara només en resten unes poques ruïnes, va salvar de la destrucció un temple aixecat en el seu honor.
Els pagans volien destruir aquest santuari, desviant un riu, i per això van taponar el pas de l’aigua amb una gran roca, encarant el corrent vers el santuari. Sant Miquel s’adonà de les males intencions dels infidels i va llençar un raig que fulminà la dita roca. Una altra versió diu que la roca quedà esmicolada degut al retruny d’un gran tro que provocà el sant. El cas és que d’una forma o altra s’aconseguí redirigir la corrent d’aigua.
De llavors ençà les aigües d’aquest riu quedaren santificades i el nom de Colosas va associat amb l’abundància de les fonts d’aigües puríssimes i fresquíssimes.
Conta la llegenda que l’any 710 de la nostra era va ser l’any en què es produí una altre vinguda del sant a la terra. En aquesta data el sant va voler que es construís un santuari en el seu honor al turó de Tumba (actualment, aquest lloc s’anomena Mont-Saint-Michel, situat a les costes de França entre Normandia i la Bretanya). Un cop construït el santuari, s’adonaren que en tot l’entorn no hi havia gota d’aigua. Però l’arcàngel no es preocupà gens ni mica per això. Va ordenar de fer un forat en una roca duríssima i, de seguida, de l’interior del penyal va començar a sortir una gran quantitat d’aigua.
Durant la guerra civil, els anys 1937 i 1938 no se celebrà la festa del sant al Montclar, però l’any 1939 una gran gernació va fer cap a la muntanya. A l’entorn de la Font del Carlà, molta gent feia cua per beure. De cop va aparèixer un home de mitjana edat, que ningú coneixia, amb un càntir ple d’aigua que passava de mà en mà. D’aquell càntir va beure moltíssima gent, sembla ser que aquella aigua no s’acabava mai. Quan ja la majoria de gent havia begut, es va buscar el propietari del càntir per tornar-lo, però ningú el a saber trobar.
Aleshores, la gernació, que hi havia pels vols de la font, s’adonà que la persona que els calmà la set era, en realitat, l’autèntic Sant Miquel, que, en aparença humana, va voler agrair personalment a tanta gent l’haver acudit a celebrar la seva festa.
Quan es resava a Sant Miquel o s’encenia un ciri en el seu honor, s’havia de vigilar molt que el dimoni, espatarrat sota els peus del sant, no es pensés que l’oració anés destinada a ell i, per aquest motiu i per evitar, també, la seva mala mirada, se l’empastifava de merda. Amb aquesta pràctica s’aconseguia protegir-se del diable i també fer com una mena de conjur, doncs, com és sabut, Satanàs té veritable terror als excrements humans (la femta humana era un element indispensable per elaborar pocions,que barrejades amb altres porqueries, es feien servir per salvaguardar-se i a l’hora fer fora els mals esperits).
L’ermità que tenia cura de l’església de Sant Miquel, que sabia d’aquestes pràctiques, havia d’estar molt a l’aguait perquè ningú fes servir aquest ungüent fastigós, no fos cas que, a més de foragitar els esperits malèfics, foragités, també, els pelegrins que acudien a l’aplec
Diu algun etimòleg que Biure (ant. Benevivere, Benviure) ve de viure bé amb el sentit espiritual, per això en llocs apartats, com la muntanya de Sant Miquel, s’hi practicà la vida ascètica.
Conten que, cap a la primeria del segle passat, un ermità, que vivia a Sant Miquel, va trobar un cau de llops. Com que la lloba devia ser a caçar, va aprofitar l’ocasió i, com pogué, agafà els llobatons i s’encaminà ràpidament muntanya avall, cap a Biure. Ja arribava al poble quan s’adonà, esglaiat, que la mare dels llops estava a punt d’encalçar-lo. Fent un esforç suprem, espaordit i amarat de suor, va arribar a Biure i entrà a corre-cuita a la primera casa que trobà oberta. Li anà d’un pèl de no ser el festí de l’afamada i rabiosa lloba.
En aquella ocasió és digué que algun sant protector havia vetllat per la seva vida. Es va dir si havia estat Miquel, sant protector de la muntanya i, alhora, protector dels viatgers? O va ser Sant Gil, el sant eremita, com ell, patró del poble de Biure, que té el poder de protegir dels llops? Van ser tots dos? Potser no ho sabrem mai. El cas és que l’ermità restà sa i estalvi i pogué anar a vendre els llops a Santa Coloma.
Hi havia famílies que si trobaven un cadell de llop, en tenien cura i l’amansien com si fos un gos més. Així va ser el cas del famós i temut llop escuat que durant uns quants anys va ser el terror de la comarca. Una altra manera de beneficiar-se d’haver trobat algun llop era lliurar-lo a les autoritats municipals, doncs hi havia estipulats uns preus per cada exemplar sigui adult o sigui cadell.
De l’Edat Mitjana ençà, que ja hi ha ordenances que regulaven les captures i recompenses dels llops. Si ens situem a l’època en que devien passar els fets de l’ermità _posem cap a primeries del segle XX_ ens trobem que en el “Reglamento para la Ley de Caza de 1902 ” el preu estipulat per llobató era de 7,50 pessetes. (Josep Ballabriga Clarasó)
El Drac de Vilafranca fou propietat de la confraria de Sant Miquel, fundada al 1331, inicialment sota l’advocació de Sant Francesc, al convent que els monjos franciscans tenien fora del nucli urbà de Vilafranca, a l’actual carrer de Sant Pere. Aquesta confraria estava formada per sabaters, basters, adobadors i assaonadors.
Pocs anys després la confraria es va traslladar a l’església de Santa Maria, i va passar a l’advocació de Sant Miquel. El 1335 trobem que l’altar de Sant Miquel ja tenia un benefici a Santa Maria. La capella de la Confraria de Sant Miquel Arcàngel, segons la visita pastoral del 1367, ocupava la primera capella de l’absis del costat de l’Epístola. Posteriorment, el 1584, la trobem a la primera capella de l’absis del costat de l’Evangeli, on actualment hi ha la capella del Santíssim Sagrament; l'any 1898 va passar a ser-ne dipositari Josep Baltà R. de Cela, qui el va restaurar i guardar a casa seva. Actualment hi ha una colla, Els Amics del Drac, que en tenen cura.
Per trobar l'origen del Drac de Valls ens hem de referir als entremesos o representacions de diferents episodis de la Bíblia que tenien lloc en l'Edat Mitja, si bé el trobem documentat per primera vegada el mes de maig del 1764 en uns textos que relaten fets religiosos i processons on també s'anomenen l'Àliga, la Mulassa, els Gegants, el Bou i l'Ós.
Aquests entremesos o representacions, es celebraven als temples o també al carrer en les processons i sobretot a la processó del dia de Corpus.
El Drac prové de l’anomena’t entremès de Sant Miquel o de l’Infern, que representava la batalla de Sant Miquel i els àngels contra Lucífer i els Diables. Les tropes diabòliques portaven al drac perquè els ajudes en la lluita.
Com es pot veure, històries de Dracs i Sants Miquels n’hi ha per tot arreu, les referenciades han estat una petita mostra de les moltes que no hem esmenat per manca de temps i espai, i que ens demostra que la lluita entre el be i mal representada per cavallers, àngels i dracs és tradició antiga i estesa en terres de foc, riques i plenes.
Més informació:
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=22250
http://ca.wikipedia.org/wiki/Taula_de_Sant_Miquel
http://www.dracdevilafranca.com/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=75&lang=ca
https://sites.google.com/site/castellaltarriba/el-castell/sant-miquel
http://www.corazones.org/santos/miguel_arcangel.htm
http://ec.aciprensa.com/a/arcamiguel.htm#19
http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=4d4d578869c1c3f8960e76b29f82256fd684aa6c7dc9ffbd65018f021b1d8ace?inventoryNumber=065523-000
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/09/29-de-setembre-sant-miquel-i-tots-els.html
http://www.dracdevilafranca.com/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=75&lang=ca
http://www.festes.org/arxius/dracsantmiquel.pdf
http://www.amicsdelcampanar.com/wp-content/uploads/2010/10/Campana-Sant-Miquel.pdf
http://www.ajvalls.org/default.asp?carpeta=seccions/historia&web=drac
http://lespilesbloc.blogspot.com.es/2012/05/histories-i-llegendes-de-sant-miquel.html
http://www.diablesdevilafranca.org/historia
http://protocoltrainerespri.blogspot.com.es/2012/04/essencia-del-drac.html
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6493/54020.pdf?sequence=1
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/169710/250207
Element 7.-PEDRA DE SAL- PIEDRA DE SAL- SELT ROCK
