Avebury supera Stonehenge
"tant com una catedral supera una església parroquial"
Així va descriure el major cercle de pedres de les Illes Britàniques i un dels monuments neolítics més grans d'Europa l'antiquari John Aubrey (1626-1697), el primer estudiós que va escriure sobre "aquesta eminent antiguitat", que havia 'descobert' durant una partida de caça i "de la qual mai havia sentit parlar". Li va semblar "molt estrany" que el conjunt "hagués jagut durant tant de temps sense cridar l'atenció", una sorpresa comprensible si es té en compte que, de fet, el cromlech d'Avebury estava (i està) habitat: és tan gran que envolta part del poble que li dóna nom.
Avebury, situat a Wiltshire (sud-oest d'Anglaterra), va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1986 i si sabem l'aspecte que va poder tenir en el passat és gràcies, en part, a la tasca d'Aubrey i sobretot a la de un altre antiquari que ho va estudiar a fons i li va dedicar una monografia a mitjan segle XVIII: el doctor William Stukeley (1687-1765), amic i biògraf de Newton, naturalista, antiquari, metge, clergue ... i 'druida'.
El conjunt megalític d'Avebury és un cercle irregular d'uns 420 metres de diàmetre format per un 'henge' -un terraplè que envolta una rasa-, que al seu torn envolta un cercle de pedres d'entre 3 i 4,2 metres d'alçada. Originalment van haver de ser un centenar. A prop del centre hi havia altres dos cercles de pedres menors de 98 i 108 metres de diàmetre. L'estructura es completava amb dues avingudes formades per dues fileres de monòlits. Una conduïa a un altre cromlech, conegut com el Santuari, situat a uns dos quilòmetres, mentre que l'altra, anomenada Beckhampton Avenue, s'ha conservat tan malament que la seva existència ha arribat a ser discutida fins que excavacions recents han donat amb algunes de les pedres que la formaven.
Igual que Stonehenge, el conjunt monumental d'Avebury es va construir en diverses fases a partir de 3000 aC, però la major part va ser erigida al voltant de 2600 aC, al mateix temps que la propera turó artificial de Silbury Hill, que probablement formava part del mateix programa arquitectònic.
Quan els romans van arribar a les Illes feia molt de temps que el monument havia estat abandonat. Durant l'Edat Mitjana, la veïna vila d'Avebury va créixer i va envair el recinte. El deteriorament causat pel pas del temps i la manca de manteniment es va afegir la destrucció activa per part dels habitants del poble. Considerades com a 'malèfiques', en ser vestigis d'algun culte pagà i per tant diabòlic, moltes pedres van ser enderrocades i enterrades.
Als anys 30 del segle XX, l'arqueòleg Alexander Keiller va localitzar diversos d'aquests monòlits i els va alçar de nou. A sota d'un va trobar l'esquelet d'un home del segle XIV que havia mort aixafat per la pedra que ell mateix havia fet caure.
A partir del segle XVI els vilatans van seguir destruint les pedres, però amb fins més pràctics: eren la pedrera de la qual extreure carreus per les seves cases. Gairebé tots els erudits que van començar a preocupar-se per les antiguitats van passar Avebury per alt. Aubrey va ser el primer a aturar allà, admirar el monument, mesurar-lo i donar-lo a conèixer a la cort. Va acompanyar a Carles II en una excursió i el punt culminant va ser la pujada a Silbury Hill, des del cim es podia admirar tot l'entorn. Al rei li van agradar les antiguitats, però li van entusiasmar més uns petits i encisadors cargolins que es movien a l'herba. El monarca va encarregar un estudi sobre aquests mol·luscs i una descripció detallada d'Avebury. Aubrey es va dedicar a la segona tasca amb entusiasme. Va arribar a la conclusió que els cercles eren molt antics: "Són tan extremadament vells que cap llibre els cita". Ha apuntat la "probabilitat" que els seus constructors fossin els druides, donant peu a un equívoc que, convertit en un mite incombustible, encara perviu i que relaciona els megàlits amb aquests sacerdots, quan en realitat es van erigir milers d'anys abans que aquests apareguessin. Aubrey va suggerir que els druides van poder ser els constructors d'Avebury, Stonehenge i els altres megàlits, però l'autor que va convertir aquesta idea en una afirmació contundent va ser Stukeley.
"No hi ha un exemple més propici del típic antiquari del segle XVIII que William Stukeley (1687-1765)", assenyala Glyn Daniel en la seva clàssica 'Història de l'arqueologia', en què recull el perfil del personatge realitzat pel seu biògraf Stuart Piggott: el doctor Stukeley va ser "un dels més curiosos i complexos excèntrics anglesos, de vegades patètic, encantador, digne d'admiració o de burla". Daniel destaca que l'antiquari és recordat sobretot per la seva "druidomanía, que no seria just. Com molts antiquaris i protoarqueólogos dels segles XVII i XVIII, es va veure obligat a interpretar el passat a través de fonts escrites, és a dir, a través de l'obres d'autors clàssics, que a penes si esmentaven el passat bàrbar d'Europa, però que incloïen en les seves referències als druides, sacerdoci romàntic i apassionant que va captivar la imaginació de tots o gairebé tots".
Stukeley va ser molt més que un erudit extravagant. La seva biografia més recent, 'William Stukeley: science, religió and archaeology in Eighteenth century England', escrita per David Boyd Haycock, el descriu com un naturalista interessat per múltiples camps d'estudi i de fermes conviccions religioses, l'objectiu era defensar una visió tradicional del món que estava començant a ser qüestionada per alguns estudiosos.
Nascut a Holbeach, Lincolnshire, Stukeley va estudiar medicina i va obtenir el títol de doctor en 1719, un any després d'haver ingressat a la Societat d'Antiquaris, de la qual va ser secretari durant nou anys. Va formar part també de la Reial Societat de Londres per a l'Avanç de la Ciència Natural (la Royal Society) i del Col·legi Real de Metges. Com molts membres destacats de la Royal Society, es va interessar per la Maçoneria, associació fraternal en què va ser acceptat en 1721. Les seves profundes inquietuds espirituals van portar a ingressar a l'Església d'Anglaterra, en la qual va rebre les ordres sagrades en 1729. Es va convertir en un rector rural (a Stanford, Lincolnshire) i després va ser el rector de la parròquia de Bloomsbury, a Londres.
William Stukeley va visitar Avebury per primera vegada després de llegir 'Templa Druidum', el llibre de John Aubrey. Entre 1721 i 1724 se les va apanyar per treure temps de les seves moltes activitats per examinar a fons Stonehenge i Avebury, als quals dedicaria sengles llibres. Va prendre tot tipus de mesures, va dibuixar abundants plànols i vistes i va dur a terme algunes excavacions superficials. La seva intenció era fer "una exactíssima descripció" de tots dos monuments, completada "amb bons plànols i perspectives, i una erudita dissertació sobre aquesta classe d'antiguitats". El naturalista anava d'un a un altre conjunt, separats per poc més de 25 quilòmetres, i solia allotjar-se a l'hostal que hi havia dins del cercle d'Avebury (o Abury, com també era conegut el poble). Recorria el lloc a la nit a cavall per estudiar els monòlits abans que els picapedrers acabessin amb ells. El vilatà Tom Robinson, que es vantava d'haver destruït moltes d'aquestes pedres, es va convertir en el seu arxienemic. Incapaç d'aturar la destrucció que causava aquest personatge, es va esplaiar caricaturitzant-lo en el seu llibre i cridant-li 'Eróstrato de Abury', en record del incendiari que va cremar el temple d'Artemisa d'Efes, una de les set meravelles del món antic.
Stukeley admirava Stonehenge, però en Avebury el seu amor pel monument es disparava reforçat pel dolor que li causava la seva contínua destrucció. En el seu llibre
'Abury, a tremp of the british Druids', publicat el 1743 (i que es pot consultar a l'estupenda pàgina
www.avebury-web.co.uk), lamenta que Robinson "es vanagloriï per aquesta classe d'execució" i que els habitants d'Avebury "hagin caigut en el costum de demolir aquestes pedres", que "fan servir de vegades per construir les seves cases". El savi es queixa que "aquesta estupenda construcció, que per milers d'anys ha superat els continus assalts del clima i que, per la seva pròpia naturalesa, com les piràmides d'Egipte, podria sobreviure tant com el món, sigui sacrificada per la ignorància i l'avarícia d'un petit poble que desafortunadament hi ha al seu interior".
El llibre de Stukeley inclou plànols i dibuixos que, malgrat les seves imprecisions i distorsions de vegades intencionades, permeten fer-se una idea de l'aspecte que tenia el conjunt en el seu temps i ajuden els arqueòlegs actuals a reconstruir la seva aparença original. Bona part dels monòlits que l'antiquari va veure i va dibuixar van acabar caient malgrat les seves protestes. Una de les avingudes pràcticament va desaparèixer sencera i l'altra va ser delmada. D'un dels cercles interiors amb prou feines es conserva res i l'altre es manté parcialment. El mateix succeeix amb el cercle de pedres més gran. Tots els experts coincideixen que les reproduccions i descripcions de Stukeley són la principal aportació de la seva obra. La interpretació que fa del monument és una altra història.
William Stukeley va estudiar Avebury i Stonehenge en els anys 20 del segle XVIII i va publicar les seves monografies sobre els dos conjunts arquitectònics dues dècades després. En l'interval, la seva fascinació original pels druides es va convertir en una obsessió teològica que, per paradoxal que pugui semblar, va reforçar les seves creences anglicanes.
L'antiquari estava convençut que els megàlits eren obra dels druides. La veritat és que, en l'estat del coneixement històric de la seva època, no hi havia molts més 'sospitosos' als quals poder atribuir-ho. Altres erudits s'adjudicaven la seva autoria als romans o als invasors danesos. Un raonament arqueològic va conduir a Stukeley a concloure que la proposta druídica d'Aubrey era encertada: va observar que les calçades romanes passaven per sobre o travessaven cercles de pedres i túmuls. Per força, aquests devien ser anteriors. A més, aquests monuments estaven distribuïts per totes les illes, també els hi havia en llocs en els quals els romans mai havien posat el peu. Els seus constructors havien de ser per força els habitants natius. En l'època de Stukeley el marc cronològic sobre el qual treballaven els estudiosos era el proporcionat per la Bíblia. El seu era un món jove, de no més de 6.000 anys d'edat. Els primers britànics havien de ser probablement descendents de Noè i d'aquests haurien pres les seves creences religioses. Si, com descrivien les fonts clàssiques, els sacerdots dels britans eren els druides, aquests havien de professar les creences heretades dels patriarques postdiluvians. El seu havia de ser el Déu d'Abraham.
Un dels monòlits d'Avebury en un gravat realitzat per Sukeley
Un temple patriarcal
Les referències dels autors clàssics sobre els druides són una mica confuses i contradictòries, però no donen a entendre que aquests personatges tinguessin temples pròpiament dits. Només una fosca menció de Diodor sobre un temple circular consagrat a Apol·lo "en una illa no menor que Sicília" situada al Nord podia interpretar-se, agafant-molt pels pèls, com una descripció de Stonehenge. Però Stukeley no tenia cap dubte. Si aquestes construccions eren, com ell creia, contemporànies dels druides, i no semblaven ser recintes defensius ni poblats, havien de ser els seus temples. Sobre Avebury, escriu: "Realment crec que va haver de ser un temple patriarcal, com els altres del mateix tipus i que hem descrit també, en el qual es rendia culte al veritable Déu". Per Stukeley, els druides, igual que Adam i els patriarques, "no eren altra cosa que cristians" abans de Crist. Professaven l'antiga religió que havia existit des del principi del món. Fins i tot creien en la Santíssima Trinitat -de la qual el propi Avebury era una mena de símbol-, com l'Església d'Anglaterra.
Aquest peculiar fervor 'anglicà druídic' el va portar a adoptar el nom de Chyndonax i a autodenominar-se druida. En 1722 havia fundat amb altres estudiosos de les antiguitats la Societat de Cavallers Romans, els membres havien de tenir un pseudònim romà o 'celta'. En el cas de Stukeley l'assumpte anava més enllà de l'aparença i reflectia una creença real. Tot i ser rector anglicà, quan la seva dona va tenir un avortament va sepultar l'embrió "amb tota la cerimònia pròpia de tal ocasió" en una mena d'oratori druídic que havia construït al seu jardí.
El druidisme de Stukeley no era un 'retorn al paganisme' com el que professen els actuals 'neodruidas'. Stukeley volia demostrar que el cristianisme representat per l'Església d'Anglaterra no només era fidel reflex de l'original, sinó que a més els britans van ser 'cristians abans que els cristians'. Stukeley va tenir èxit al transmetre la idea que els megàlits eren obra dels druides, com es pot comprovar encara avui tots els solsticis d'estiu a Stonehenge, però el component cristià del seu argument es va perdre ja al segle XVIII.
Quant al seu treball arqueològic, cal destacar que les seves descripcions d'Avebury, Stonehenge i els altres monuments prehistòrics que va estudiar no van ser superades fins segle i mig després. Per Glyn Daniel, "pel fet que Stukeley atribuís Avebury i Stonehenge als druides i amb ells poblés el món del passat, no hem d'oblidar que va ser un acurat arqueòleg de camp que va fer observacions de caràcter eminentment arqueològic".
A dia d'avui, no sabem per què ni per a què va ser construït Avebury, encara que tot apunta que el conjunt tenia una funció ritual. Aubrey Burl, un dels principals estudiosos del monument, ha aventurat que el lloc va ser escenari de rituals tenia per finalitat apaivagar els poders malvats de la natura que amenaçaven les gents del Neolític. Però el mateix Burl subratlla que és poc el que es pot saber amb certesa sobre l'ús i significat d'aquests monuments. Com afirma a 'Prehistoric stone circles', aquestes construccions "estan entre els més fascinants dels nostres monuments prehistòrics. Ara tenim una idea correcta de quan van ser erigits, com van ser erigits, quins van ser els seus orígens i què es pot trobar en ells. Per què van ser utilitzats és una altra qüestió. La resposta serà probablement sempre elusiva ".
L'aspecte original del conjunt, segons Stukeley
Font: http://www.elcorreo.com/vizcaya/20131011/mas-actualidad/sociedad/druida-avebury-201310101858.html
