RITUAL CELTA DE LA LLUNA PLENA

El ritual celta de la lluna plena és una cerimònia molt antiga que es duia a terme per la nit. Els celtes eren molt animistes i no concebien que els déus poguessin tenir formes humanes. Per això festejaven els fenòmens naturals que els envoltaven.

A cada LLUNA PLENA realitzaven un ritual de neteja per a l'esperit. Per deixar enrere les energies negatives acumulades i poder renovar-se. Connectant alhora amb el nostre costat femení representat per la lluna.

Aquest dijous, 7 DE MAIG serà l'última FULL MOON de l'any 2020, és el moment perfecte per deixar enrere tota la negativitat acumulada amb les crisis actuals i donar la benvinguda a una nova etapa amb nova energia positiva.

INGREDIENTS:

• Espelmes per simbolitzar l'element foc (color al gust)
• Fulles de llorer
• Retolador indeleble
• Llumins o flamisell
• Una planta (opcional)

Es recomana, donat que el ritual ha de ser nocturn, un berenar-sopar dues o tres hores abans o bé sopar en acabar. El cos està més net i la ment més clara i receptiva. L'ambient ha de ser relaxat, amb el cos en calma, tranquil i concentrat, evitant interrupcions o distraccions.

Amb roba còmoda després d'un bany relaxant, escollirem a on seure i preferiblement ho farem davant d'una taula per posar les espelmes i resta de materials.

Encendrem les espelmes i tot seguit recitarem en veu alta:

"Aquesta nit vaig a regenerar la meva energia, em desfaig de tot el que m’embruta per brillar amb la meva pròpia llum interior. Deixo tot el negatiu enrere i obro de nou la meva ment a la profunda claredat. Demano que es faci possible la meva reactivació interior i dono les gràcies a l'Univers estimat. Avui m’obro a un nou principi ".

Restar uns minuts de silenci, contemplant amb calma la flama, sentint la força de la nostra llum interior i la influència de la lluna.

Escriure cada desig o petició a les fulles de llorer (una per fulla de llorer).

Amb cura, aproparem les fulles a la flama perquè es cremin, d'una en una, a poc a poc. Alhora que li donem les gràcies interiorment a la deessa lluna i al seu poder femení.

Cal deixar consumir la vela en la seva totalitat durant la nit, per això la col·locarem en un lloc que no hi hagi perill. I recollirem tots els trossets que hagin quedat de les fulles.

L'endemà (o la mateixa nit) plantarem les restes de llorer en un test al costat d'una planta o d'un arbre -mentre donem les gràcies- perquè els nostres desitjos puguin arrelar i florir.

FOC

 La paraula «foc» prové de la llengua llatina, concretament del mot focus, que inicialment tenia el significat de fogar però que ha anat evolucionant per a passar a cobrir el significat de foc en general. I del mot foc, se n'han derivat multitud de paraules, com per exemple, foguera o flama. 

El foc és una reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Aquesta reacció és exotèrmica, desprenent l'energia de la reacció en forma de calor i llum, i diversos productes de la reacció, usualment diòxid de carboni i aigua.

El foc ha fascinat la civilització durant segles. Al voltant seu i gràcies a la seva escalfor han viscut centenars de generacions. El foc també ha tingut un ús festiu i commemoratiu, especialment després de l'ús de la pólvora per als focs d'artifici i els coets.

La capacitat de controlar el foc propicià un important canvi en els hàbits dels primers humans, concretament els homo erectus. Fer foc per a generar calor i llum va fer possible que les persones cuinessin aliments, augmentessin la varietat i la disponibilitat de nutrients. La calor produïda també ajudà les persones a mantenir-se calentes en climes freds. El foc també mantenia a ratlla els depredadors nocturns, endurir les puntes de les ferramentes i permetia allargar les hores d'activitat.

S'han trobat evidències d'aliments cuinats amb una antiguitat d'1,9 milions d'anys, encara que el foc, probablement, no va ser utilitzat d'una manera controlada fins fa uns 400.000 anys. Les troballes referent a l'ús del foc es generalitzen entorn d'un període comprès entre 100 mil i 50 mil anys enrere, cosa que en suggereix l'ús regular en aquest lapse. Curiosament, la resistència a la contaminació de l'aire va començar a evolucionar en les poblacions humanes en un moment similar en el temps. 

En l'evolució de l'espècie humana, l'adoració, en les seves manifestacions primitives, aparèix molt abans que la ment de l'home fos capaç de formular els conceptes més complexos de la vida. La religió primitiva es basava enterament en circumstàncies d'associació. Els objectes de l'adoració eren sempre suggestius, consistien en les coses de la natura que els eren properes, que tenien gran influència en l'experiència comuna dels primitius humans o que cridessin més la seva atenció. 

El foc és un dels quatre elements clàssics per als antics (junt amb l'aigua, la terra i l'aire). Els caldeus el miraven com una deïtat suprema. Tanmateix, a Pèrsia és on es va estendre el seu culte gairebé exclusivament. Es trobaven per tot arreu tancats amb murs i sense sostre, dintre els quals, s'encenia assíduament el foc on el poble devot venia a unes certes hores per pregar-li. Els grans senyors s'arruïnaven llançant en ell essències precioses i flors odoríferes, privilegi que miraven com un dels millors drets de la noblesa. Aquests temples descoberts van ser coneguts dels grecs amb el nom de Pyreia o Pyrateia. Es parla també d'ells com dels més antics monuments del culte del foc. Quan els reis de Pèrsia es trobaven en l'agonia, s'apagava el foc a les principals ciutats del regne i no es tornava a encendre sinó fins després de la coronació del seu successor. Aquests pobles s'imaginaven que el foc havia estat portat del cel i posat damunt de l'altar del primer temple que Zoroastre havia manat edificar a la ciutat de Xis. Estava prohibit llançar-hi res que no fos pur, arribant fins al punt de superstició que ningú no gosava mirar-lo atentament. A la fi, els sacerdots conservaven secretament aquest foc i feien creure al poble que era inalterable i s'alimentava de si mateix. En el zoroastrisme atorga gran importància al foc, ja que és considerat un element sagrat. Hyde ha cregut que aquest culte tenia per únic objecte representar l'ésser Suprem.

El seu origen ocupa el lloc central de molts mites, entre els quals destaca el de Prometeu, que el va robar als déus per donar-lo als homes (cosa per la qual va ser severament castigat). La cultura grega venerava a dos déus del foc: Hestia (en la mitologia romana, Vesta), deessa del foc de la llar i Hefest (Vulcà), déu dels metalls i el foc. Així mateix la terminologia grega diferenciava entre el foc destructiu (adeilon), associat amb Hades, i el foc creatiu, associat amb Hefest. Cremava el foc sagrat als temples d'Apol·lo a Atenes i a Delfos, al de Ceres a Mautíuaa, al de Minerva, al de Júpiter a Ammó, i a les pritaneas de totes les ciutats gregues, on cremaven contínuament les làmpades tenint molta cura que no s'apaguessin.

A l'Antiga Roma, les vestals (verges que tenen cura del temple de Vesta, la deessa de la llar) tenen l'obligació de no permetre que el foc sagrat, aquest magnífic regal diví, s'apagui. El càstig és exemplar i expeditiu: l'enterrament en vida.

A la mitologia celta, d'altra banda, la deessa del foc era coneguda com a Brigit, que també era la deessa de l'art, la poesia i la terra. També era l'encarregada de protegir els ramats i les dones joves, encarregant-sobretot de protegir els nens més petits. Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina. El foc en si mateix era considerat sagrat pels celtes, i si aquest s'apagava en una llar, era símbol de malastrugança.

En el marc de l'hinduisme, Agni (del mot sànscrit agni, foc) és la deïtat d'aquest element. Juntament amb Indra i Surya conformen la trinitatvèdica, una trinitat després substituïda per la de Brahma, Vishnu i Shiva. Agnídev, com també se'l coneixia, era fill de la deessa Prithivi, la Terra, i del déu Diaus Pitar (en sànscrit, déu pare). Protegia, segons les tradicions, als homes i a les seves llars per igual. En el seu cap tenia un milió d'ulls. També era el déu de la terra i la saviesa, i entre les seves tasques es comptava l'ésser missatger entre els déus i els homes. Se'l representava amb dos caps, suggerint els aspectes benèfics i destructius del foc, ulls i una cabellera negra, tres cames i set parells de braços. Del seu cos emanaven Set Llamps de llum.

A la mitologia xinesa també hi són presents diferents mites entorn del foc, així Zhu Rong n'és el déu del foc, essent aquest que ensenya a la humanitat a emprar-lo. En els relats xinesos es parla a més de les forces Yin i Yang, femenina i masculina respectivament. Cada una té propietats oposades i li corresponen al seu torn elements complementaris i oposats, com ho són l'aigua i el foc. aquest últim, segons els xinesos, és una energia d'acció i calor. Tots els éssers vius, d'acord amb les ensenyances del fengshui, tenen aquestes dues energies que el complementen i el regulen.

Ja a l'Antic Testament Déu es va aparèixer una vegada sota la forma d'esbarzer inflamat i el llamp es considera sovint un emissari seu. El foc té un caràcter central en les fogueres per cremar els acusats d'heretgia o de bruixeria.

La iconologia d'aquest element va tenir altars, sacerdots i sacrificis quasi entre tots els pobles de la terra. Els romans ho representaven sota la figura de Vulcà enmig dels ciclops. Una vestal a la vora d'un altar sobre el qual crema el foc sagrat o una dona tenint un got ple d'ell amb una salamandra als seus peus, són també símbols pel mig dels quals els antics representaven el foc. Cesare Ripa i Hubert François Gravelot han ajuntat a aquests emblemes la presència del Sol, principi de la calor i del llum i l'au fènix que mor i reneix en aquest element; expressió jeroglífica de l'opinió dels filòsofs que creien que el món seria consumit algun dia per les flames per renéixer més brillant i perfecte. 

El foc és un dels quatre elements cosmogònics segons les tradicions antigues que, juntament amb l’aire, l’aigua i la terra, són capaços de crear-ho tot, combinats degudament. És un element complex: per una banda és devastador i per una altra és purificador, ens dóna llum i escalf i ens permet d'ingerir els aliments cuits. 

Però els efectes del foc són molt beneficiosos. De fet, les primeres comunitats d’humans es van estructurar al voltant del foc i el van convertir en un element central. De seguida fou important en la quotidianitat, però també en la dimensió festiva, on multiplica els efectes i la potencialitat i adquireix connotacions màgiques i grans continguts simbòlics. El calendari inclou molts moments ignis. En els solsticis sol haver-hi dies en què el foc és protagonista absolut, com ara les fogueres de Sant Joan i els foguerons de Sant Antoni. La litúrgia també el té present, el foc, per exemple a la vetlla pasqual i a la festa de la candelera. Finalment, la presència del foc a Barcelona sobresurt en les actuacions de diables i bèsties, especialment en els correfocs de les festes majors. 

CREIDDYLAD

"Creiddylad, deessa gal·lesa de les flors i de l'amor, es celebra en aquest moment. (El seu nom es pronuncia CREU-THIL-AHD) Ella és la reina eterna de maig, sempre a la recerca de la pau i l'estabilitat. Ella roman eternament constant enfront de tot canvi. Ella és la promesa de l'amor, amor o la brillant lluna que flueix, que roman a través de tota opressió i la desesperació. Creiddylad també ens mostra la necessitat d'amor propi. Només estimant de veritat a nosaltres mateixos podem estimar a un altre. "~ Judith Shaw

Primer de Maig/Beltane (Calan Mai pels antics celtes) és gairebé aquí i als nostres cors en el seu entorn que trobem els pensaments d'amor, les flors i la generositat de la nostra Mare Terra. Tant Beltane i Halloween/Samhain (Calan Gaeaf) eren dies liminars o de llindar, que es consideren fora del temps normal. Aquests dies sagrats, místics eren més importants que els solsticis a la vista del món celta.

Creiddylad només s'esmenta breument en el Mabinogion però el seu simbolisme revela que ella és sens dubte una antiga i important deessa, les històries originals s'han perdut en les boires del temps.

Creiddylad, filla de Lludd, mà de plata, es va prometre en matrimoni amb el desig del seu cor, Gwythyr ap Greidawl. Però abans que el matrimoni es poguès consumar va ser segrestada per Gwyn ap Nudd, que posseïa molts aspectes foscos semblants als del Senyor de l'Inframón.

Gwythyr va reunir als seus guerrers i es va disposar a rescatar al seu amor, Creiddylad, de Gwyn. Una ferotge batalla va produir-se, en el decurs de la qual Gwyn, que va emergir com el vencedor, va cometre horribles actes de brutalitat i carnisseria.

El Rei Artur, quan va sentir el relat d'aquesta brutalitat, va marxar a terres de Gwyn per resoldre l'assumpte. Va declarar que cap d'ells podia casar-se amb Creiddylad i que fora tornada al seu pare, Lludd de mà de plata. 

Va fer-se l'arranjament que obligava als dos homes a lluitar entre si en un combat singular per la mà de Creiddylad cada any per Beltane, el primer dia de maig. 

Establint-se així el destí de Creiddylad; ella seguiria essent una donzella eterna, que viu amb el seu pare, fins que la batalla final al dia del judici revelés al vencedor.

El seu pare Lludd mà de plata, no participà en el rescat de Creiddylad ni s'acostà a terres de Gwyn, aquesta no és la resposta habitual d'un senyor la filla del qual ha estat segrestada. Ell espera amb calma, mentre que els dos pretendents es barallen per ella per resoldre el litigi. Això és un indici que la història és més del que sembla. 

De fetm el conte de Cryeiddylad és l'origen del patró de triangle amorós celta d'una bella jove noble que estima a un heroi viril, però es asssetjada i/o casada amb un altre pretendent, sovint amb motius obscurs. 

És el Rei Roure - May Queen - Holly Rei tema literari, una metàfora per el motiu mític de la naturalesa cíclica del temps. Aquest tema es repeteix en les llegendes celtes com Tristany i Isolda, Blodeuwedd i Lleu Llei Gyffes o Arturo i Ginebra.

L'arbre de roure, venerat pels gal·lesos druides, era un símbol del cap i la seva protecció de les persones. L'arbre de roure majestuós revela la seva força i la bellesa a la primavera i l'estiu, que brollen fulles i glans en creixement, totes elles incloses a terra a la tardor. Simbolitza el temps de creixement, el cicle de sembra, sega i recol·lecció, representat en part per un jove Déu, viril.

L'arbre de grèvol, les fulles romanen verdes amb les baies vermelles en els mesos freds d'hivern brillant, és un arbre de la mort i resurrecció. És un recordatori que la nova vida sorgirà de les profunditats de l'hivern, un símbol de la mort, la reencarnació i la vida continua.

A través dels anys aquests arbres van ser personificats com el rei del roure, representant el creixement verd meitat de l'any, i el rei del grèvol, el que representa la meitat fosca de l'any, amb la seva promesa de renaixement. I que lluiten entre si tots els anys, en Beltane, quan la llum i la vida són victoriós i en Samhain, quan el vel entre els dos mons és més prim i les forces de la foscor obtenen la seva victòria.

La Reina de Maig, honorada el Primer de Maig està representada per la planta d'heura, que simbolitza el poder de la vida. 

Ella és la donzella sempre fèrtil, la potència dels parts en la nova vida. 

Ella és la terra, la font d'on es desprén cada cop l’impuls de gir del cicle de la sembra, la collita, morir i renéixer. 

Ella és el símbol de l'amor, simbolitzat per si mateixa la planta d'heura, l'estructura de la veta natural que conforma dos cors.

Gwythr té el paper de Rei Roure, Gwyn ap Nudd és el rei del grèvol i Creiddylad és la bella reina de maig. 

El triangle està complet i ara l'amor i el femení sagrat són novament part del cicle en curs de la mort i el renaixement.

Cada Beltane se'ns recorda la saviesa de Creiddylad, la reina eterna de maig. 

Una deessa de la fertilitat. 

Ella sorgeix quan la terra està plena de flors obertes plenes de dolçor per rebre els petons del sol. 

Ella atorga els seus dons de l'abundància a tots nosaltres. 

La terra dels nostres somnis mítics es converteix en la Terra mateixa, el cor de la casa de la qual tots sorgeixen i a la qual tots tornarem un dia. 

La seva història ens recorda que venim i tornem a l'amor, un amor etern, creuant totes les fronteres del temps i l'espai. I com ella estimant i honrant-se a si mateixa en l'elecció del seu propi destí per estar amb Gwythr, se'ns recorda que tot amor comença amb l'amor d’un mateix. En abraçar l'amor propi i l'acceptació que creixen en un estat d'abundància. 

No només la humanitat de Creiddylad és un regal amb una terra abundant, ella ens regala la possibilitat d'acceptar i rebre aquesta abundància. Regals de Creiddylad que ens condueixen a la pressa de consciència de la por i de l’amor. 

Ella és un bell recordatori per a confiar en nosaltres mateixos, l'univers i el poder de l'amor que podem oferir.

Més info:
http://judithshawart.com

EL DRUIDA D'AVEBURY

Avebury supera Stonehenge 

"tant com una catedral supera una església parroquial"

Així va descriure el major cercle de pedres de les Illes Britàniques i un dels monuments neolítics més grans d'Europa l'antiquari John Aubrey (1626-1697), el primer estudiós que va escriure sobre "aquesta eminent antiguitat", que havia 'descobert' durant una partida de caça i "de la qual mai havia sentit parlar". Li va semblar "molt estrany" que el conjunt "hagués jagut durant tant de temps sense cridar l'atenció", una sorpresa comprensible si es té en compte que, de fet, el cromlech d'Avebury estava (i està) habitat: és tan gran que envolta part del poble que li dóna nom. 

Avebury, situat a Wiltshire (sud-oest d'Anglaterra), va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1986 i si sabem l'aspecte que va poder tenir en el passat és gràcies, en part, a la tasca d'Aubrey i sobretot a la de un altre antiquari que ho va estudiar a fons i li va dedicar una monografia a mitjan segle XVIII: el doctor William Stukeley (1687-1765), amic i biògraf de Newton, naturalista, antiquari, metge, clergue ... i 'druida'.

El conjunt megalític d'Avebury és un cercle irregular d'uns 420 metres de diàmetre format per un 'henge' -un terraplè que envolta una rasa-, que al seu torn envolta un cercle de pedres d'entre 3 i 4,2 metres d'alçada. Originalment van haver de ser un centenar. A prop del centre hi havia altres dos cercles de pedres menors de 98 i 108 metres de diàmetre. L'estructura es completava amb dues avingudes formades per dues fileres de monòlits. Una conduïa a un altre cromlech, conegut com el Santuari, situat a uns dos quilòmetres, mentre que l'altra, anomenada Beckhampton Avenue, s'ha conservat tan malament que la seva existència ha arribat a ser discutida fins que excavacions recents han donat amb algunes de les pedres que la formaven. 

Igual que Stonehenge, el conjunt monumental d'Avebury es va construir en diverses fases a partir de 3000 aC, però la major part va ser erigida al voltant de 2600 aC, al mateix temps que la propera turó artificial de Silbury Hill, que probablement formava part del mateix programa arquitectònic.

Quan els romans van arribar a les Illes feia molt de temps que el monument havia estat abandonat. Durant l'Edat Mitjana, la veïna vila d'Avebury va créixer i va envair el recinte. El deteriorament causat pel pas del temps i la manca de manteniment es va afegir la destrucció activa per part dels habitants del poble. Considerades com a  'malèfiques', en ser vestigis d'algun culte pagà i per tant diabòlic, moltes pedres van ser enderrocades i enterrades. 

Als anys 30 del segle XX, l'arqueòleg Alexander Keiller va localitzar diversos d'aquests monòlits i els va alçar de nou. A sota d'un va trobar l'esquelet d'un home del segle XIV que havia mort aixafat per la pedra que ell mateix havia fet caure.

A partir del segle XVI els vilatans van seguir destruint les pedres, però amb fins més pràctics: eren la pedrera de la qual extreure carreus per les seves cases. Gairebé tots els erudits que van començar a preocupar-se per les antiguitats van passar Avebury per alt. Aubrey va ser el primer a aturar allà, admirar el monument, mesurar-lo i donar-lo a conèixer a la cort. Va acompanyar a Carles II en una excursió i el punt culminant va ser la pujada a Silbury Hill, des del cim es podia admirar tot l'entorn. Al rei li van agradar les antiguitats, però li van entusiasmar més uns petits i encisadors cargolins que es movien a l'herba. El monarca va encarregar un estudi sobre aquests mol·luscs i una descripció detallada d'Avebury. Aubrey es va dedicar a la segona tasca amb entusiasme. Va arribar a la conclusió que els cercles eren molt antics: "Són tan extremadament vells que cap llibre els cita". Ha apuntat la "probabilitat" que els seus constructors fossin els druides, donant peu a un equívoc que, convertit en un mite incombustible, encara perviu i que relaciona els megàlits amb aquests sacerdots, quan en realitat es van erigir milers d'anys abans que aquests apareguessin. Aubrey va suggerir que els druides van poder ser els constructors d'Avebury, Stonehenge i els altres megàlits, però l'autor que va convertir aquesta idea en una afirmació contundent va ser Stukeley. 

"No hi ha un exemple més propici del típic antiquari del segle XVIII que William Stukeley (1687-1765)", assenyala Glyn Daniel en la seva clàssica 'Història de l'arqueologia', en què recull el perfil del personatge realitzat pel seu biògraf Stuart Piggott: el doctor Stukeley va ser "un dels més curiosos i complexos excèntrics anglesos, de vegades patètic, encantador, digne d'admiració o de burla". Daniel destaca que l'antiquari és recordat sobretot per la seva "druidomanía, que no seria just. Com molts antiquaris i protoarqueólogos dels segles XVII i XVIII, es va veure obligat a interpretar el passat a través de fonts escrites, és a dir, a través de l'obres d'autors clàssics, que a penes si esmentaven el passat bàrbar d'Europa, però que incloïen en les seves referències als druides, sacerdoci romàntic i apassionant que va captivar la imaginació de tots o gairebé tots".

Stukeley va ser molt més que un erudit extravagant. La seva biografia més recent, 'William Stukeley: science, religió and archaeology in Eighteenth century England', escrita per David Boyd Haycock, el descriu com un naturalista interessat per múltiples camps d'estudi i de fermes conviccions religioses, l'objectiu era defensar una visió tradicional del món que estava començant a ser qüestionada per alguns estudiosos.

Nascut a Holbeach, Lincolnshire, Stukeley va estudiar medicina i va obtenir el títol de doctor en 1719, un any després d'haver ingressat a la Societat d'Antiquaris, de la qual va ser secretari durant nou anys. Va formar part també de la Reial Societat de Londres per a l'Avanç de la Ciència Natural (la Royal Society) i del Col·legi Real de Metges. Com molts membres destacats de la Royal Society, es va interessar per la Maçoneria, associació fraternal en què va ser acceptat en 1721. Les seves profundes inquietuds espirituals van portar a ingressar a l'Església d'Anglaterra, en la qual va rebre les ordres sagrades en 1729. Es va convertir en un rector rural (a Stanford, Lincolnshire) i després va ser el rector de la parròquia de Bloomsbury, a Londres.

William Stukeley va visitar Avebury per primera vegada després de llegir 'Templa Druidum', el llibre de John Aubrey. Entre 1721 i 1724 se les va apanyar per treure temps de les seves moltes activitats per examinar a fons Stonehenge i Avebury, als quals dedicaria sengles llibres. Va prendre tot tipus de mesures, va dibuixar abundants plànols i vistes i va dur a terme algunes excavacions superficials. La seva intenció era fer "una exactíssima descripció" de tots dos monuments, completada "amb bons plànols i perspectives, i una erudita dissertació sobre aquesta classe d'antiguitats". El naturalista anava d'un a un altre conjunt, separats per poc més de 25 quilòmetres, i solia allotjar-se a l'hostal que hi havia dins del cercle d'Avebury (o Abury, com també era conegut el poble). Recorria el lloc a la nit a cavall per estudiar els monòlits abans que els picapedrers acabessin amb ells. El vilatà Tom Robinson, que es vantava d'haver destruït moltes d'aquestes pedres, es va convertir en el seu arxienemic. Incapaç d'aturar la destrucció que causava aquest personatge, es va esplaiar caricaturitzant-lo en el seu llibre i cridant-li 'Eróstrato de Abury', en record del incendiari que va cremar el temple d'Artemisa d'Efes, una de les set meravelles del món antic.

Stukeley admirava Stonehenge, però en Avebury el seu amor pel monument es disparava reforçat pel dolor que li causava la seva contínua destrucció. En el seu llibre 'Abury, a tremp of the british Druids', publicat el 1743 (i que es pot consultar a l'estupenda pàgina www.avebury-web.co.uk), lamenta que Robinson "es vanagloriï per aquesta classe d'execució" i que els habitants d'Avebury "hagin caigut en el costum de demolir aquestes pedres", que "fan servir de vegades per construir les seves cases". El savi es queixa que "aquesta estupenda construcció, que per milers d'anys ha superat els continus assalts del clima i que, per la seva pròpia naturalesa, com les piràmides d'Egipte, podria sobreviure tant com el món, sigui sacrificada per la ignorància i l'avarícia d'un petit poble que desafortunadament hi ha al seu interior".

El llibre de Stukeley inclou plànols i dibuixos que, malgrat les seves imprecisions i distorsions de vegades intencionades, permeten fer-se una idea de l'aspecte que tenia el conjunt en el seu temps i ajuden els arqueòlegs actuals a reconstruir la seva aparença original. Bona part dels monòlits que l'antiquari va veure i va dibuixar van acabar caient malgrat les seves protestes. Una de les avingudes pràcticament va desaparèixer sencera i l'altra va ser delmada. D'un dels cercles interiors amb prou feines es conserva res i l'altre es manté parcialment. El mateix succeeix amb el cercle de pedres més gran. Tots els experts coincideixen que les reproduccions i descripcions de Stukeley són la principal aportació de la seva obra. La interpretació que fa del monument és una altra història.

William Stukeley va estudiar Avebury i Stonehenge en els anys 20 del segle XVIII i va publicar les seves monografies sobre els dos conjunts arquitectònics dues dècades després. En l'interval, la seva fascinació original pels druides es va convertir en una obsessió teològica que, per paradoxal que pugui semblar, va reforçar les seves creences anglicanes.

L'antiquari estava convençut que els megàlits eren obra dels druides. La veritat és que, en l'estat del coneixement històric de la seva època, no hi havia molts més 'sospitosos' als quals poder atribuir-ho. Altres erudits s'adjudicaven la seva autoria als romans o als invasors danesos. Un raonament arqueològic va conduir a Stukeley a concloure que la proposta druídica d'Aubrey era encertada: va observar que les calçades romanes passaven per sobre o travessaven cercles de pedres i túmuls. Per força, aquests devien ser anteriors. A més, aquests monuments estaven distribuïts per totes les illes, també els hi havia en llocs en els quals els romans mai havien posat el peu. Els seus constructors havien de ser per força els habitants natius. En l'època de Stukeley el marc cronològic sobre el qual treballaven els estudiosos era el proporcionat per la Bíblia. El seu era un món jove, de no més de 6.000 anys d'edat. Els primers britànics havien de ser probablement descendents de Noè i d'aquests haurien pres les seves creences religioses. Si, com descrivien les fonts clàssiques, els sacerdots dels britans eren els druides, aquests havien de professar les creences heretades dels patriarques postdiluvians. El seu havia de ser el Déu d'Abraham.

Un dels monòlits d'Avebury en un gravat realitzat per Sukeley

Un temple patriarcal

Les referències dels autors clàssics sobre els druides són una mica confuses i contradictòries, però no donen a entendre que aquests personatges tinguessin temples pròpiament dits. Només una fosca menció de Diodor sobre un temple circular consagrat a Apol·lo "en una illa no menor que Sicília" situada al Nord podia interpretar-se, agafant-molt pels pèls, com una descripció de Stonehenge. Però Stukeley no tenia cap dubte. Si aquestes construccions eren, com ell creia, contemporànies dels druides, i no semblaven ser recintes defensius ni poblats, havien de ser els seus temples. Sobre Avebury, escriu: "Realment crec que va haver de ser un temple patriarcal, com els altres del mateix tipus i que hem descrit també, en el qual es rendia culte al veritable Déu". Per Stukeley, els druides, igual que Adam i els patriarques, "no eren altra cosa que cristians" abans de Crist. Professaven l'antiga religió que havia existit des del principi del món. Fins i tot creien en la Santíssima Trinitat -de la qual el propi Avebury era una mena de símbol-, com l'Església d'Anglaterra.

Aquest peculiar fervor 'anglicà druídic' el va portar a adoptar el nom de Chyndonax i a autodenominar-se druida. En 1722 havia fundat amb altres estudiosos de les antiguitats la Societat de Cavallers Romans, els membres havien de tenir un pseudònim romà o 'celta'. En el cas de Stukeley l'assumpte anava més enllà de l'aparença i reflectia una creença real. Tot i ser rector anglicà, quan la seva dona va tenir un avortament va sepultar l'embrió "amb tota la cerimònia pròpia de tal ocasió" en una mena d'oratori druídic que havia construït al seu jardí.

El druidisme de Stukeley no era un 'retorn al paganisme' com el que professen els actuals 'neodruidas'. Stukeley volia demostrar que el cristianisme representat per l'Església d'Anglaterra no només era fidel reflex de l'original, sinó que a més els britans van ser 'cristians abans que els cristians'. Stukeley va tenir èxit al transmetre la idea que els megàlits eren obra dels druides, com es pot comprovar encara avui tots els solsticis d'estiu a Stonehenge, però el component cristià del seu argument es va perdre ja al segle XVIII.

Quant al seu treball arqueològic, cal destacar que les seves descripcions d'Avebury, Stonehenge i els altres monuments prehistòrics que va estudiar no van ser superades fins segle i mig després. Per Glyn Daniel, "pel fet que Stukeley atribuís Avebury i Stonehenge als druides i amb ells poblés el món del passat, no hem d'oblidar que va ser un acurat arqueòleg de camp que va fer observacions de caràcter eminentment arqueològic".

A dia d'avui, no sabem per què ni per a què va ser construït Avebury, encara que tot apunta que el conjunt tenia una funció ritual. Aubrey Burl, un dels principals estudiosos del monument, ha aventurat que el lloc va ser escenari de rituals tenia per finalitat apaivagar els poders malvats de la natura que amenaçaven les gents del Neolític. Però el mateix Burl subratlla que és poc el que es pot saber amb certesa sobre l'ús i significat d'aquests monuments. Com afirma a 'Prehistoric stone circles', aquestes construccions "estan entre els més fascinants dels nostres monuments prehistòrics. Ara tenim una idea correcta de quan van ser erigits, com van ser erigits, quins van ser els seus orígens i què es pot trobar en ells. Per què van ser utilitzats és una altra qüestió. La resposta serà probablement sempre elusiva ".

L'aspecte original del conjunt, segons Stukeley

Font: http://www.elcorreo.com/vizcaya/20131011/mas-actualidad/sociedad/druida-avebury-201310101858.html

NUS CELTA

Els nusos celtes en la història i cultura celta són un símbol únic per a artesans i joiers. Van començar a aparèixer al voltant del 450 dC per artesans i monjos com ornamentació dels seus manuscrits, un bell exemple és el Llibre de Kells.

El significat original de molts dissenys s'ha perdut per manca de documents contrastats. Però hi han alguns conceptes que generen un ampli consens:

El nusos representen en la seva essència l'eternitat, la naturalesa eterna de l'ànima, el cicle de la vida ininterrompuda de naixement i renaixement amb les seves infinites reencarnacions.

l'entrellaçat del disseny del nus, amb les seves línies continues, podrien simbolitzar el procés d'aquesta eterna evolució que experimenta l'ànima fins assolir l'objectiu de la perfecció.

 Cadascun dels nusos celtes alteraria el seu significat segons la forma i quantitat de nus entrellaçats. Els nusos complexos signifiquen la manera en que totes les coses estan connectades entre si.

El nus celta és considerat un poderós amulet i talismà de bona sort. És freqüent trobar-lo a les llars senyalant el caràcter sagrat del lloc i acostumaven a oferir-se regals ornats amb aquests místics nusos per simbolitzar els millors desitjos de longevitat i sort.

Segons George Bain, professor d'art cètic, els nusos celtes personificaven el patrimoni identificant determinades famílies celtes com passava en determinats clans de les Highlands. Amb un nus únic per a cada família designant cada llinatge, alhora que definirien certs valors o qualitats que destacarien el prestigi segons el disseny del nus.

També és freqüent veure el treball del nus en forma oval, com un ou. L'oval té quelcom a veure amb la creativitat generativa i el naixement, simbolitzant l'infinit, un altre element fonamental en la mitologia celta.

Entre els diferents tipus de nusos celtes un dels més populars és el nus d'amor celta.

El nus perenne. Aquest és l'amulet celta de l'amor: El nus que mai es desfà, la unió eterna. Simbolitza la comunió de les ànimes dels enamorats més enllà del temps i de l'espai. És intercanviat pels amants en les noces celtes en senyal del seu amor, amb el desig que la seva relació sobrevisqui a tots els avatars i duri per sempre. La tradició diu que el nus perenne evita que l'amor pateixi el desgast del temps. Representa el complement, el suport i la fusió amb la parella.

Malgrat el desconeixement i evolució dels seus significats el seu principi bàsic no ha canviat. El nus celta és un antic símbol que representa l'encreuament del la via espiritual, el fluir del temps i el moviment dins de que és etern. Tota l'existència, es diu que està limitada pel temps i el canvi, però que rau serenament en l'eternitat.