En el caos del temps, en la foscor tenebrosa, el remolí va donar a
llum a la Mare gloriosa. Va despertar ja conscient del gran valor de la vida,
el fosc buit era per a la Gran Mare una ferida. La Mare sola se sentia. A ningú
tenia.
Al cor de la Mare niava una immensa pena, el seu fill i Ella per
sempre separats, aquesta era la condemna. Sospirava pel nen que en un altre
temps va ser el seu centre, i una vegada més va recórrer a la força vital que
portava dins. No podia donar-se per vençuda. El seu fill era la seva vida.
A la Dona i l'Home havia desitjat engendrar, i el món sencer els va
obsequiar a manera de llar, tant el mar com la terra, tota la seva Creació.
Explotar els recursos amb prudència era la seva obligació.
De la seva llar havien de fer ús, sense caure en l'abús. Als Fills de
la Terra la Mare concedir els dons necessaris per sobreviure, i després va
decidir atorgar-los la alegria de compartir i el do del plaer, pel qual s'honra
a la Mare amb el gaudi de jeure.
Els dons apresos estaran quan a la Mare honraran.
La Mare va quedar satisfeta de la parella que havia creat. Els va
ensenyar a estimar-se i respectar-se en la llar formada, i a desitjar i buscar
sempre la seva mútua companyia, sense oblidar que el do del plaer de la Mare
provenia.
Abans
de la seva última ranera, els seus fills coneixien ja l'amor. Després els fills
seva benedicció donar, la Mare va poder reposar.
Auel, Jean M.
La tierra de las cuevas pintadas. 2011
